Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes
i van robar les estàtues de tan belles com eren.
Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa
i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,
en mansions sumptuoses a la riba dels gran rius.
Talment com ells, camines per la ciutat
àvid de trobar la bellesa a què et deus
i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest
d’unes mans, la forma entreoberta
d’uns llavis, el llambreig
d’uns ulls, l’amor possible, el goig
resposta del desig. I els atresores,
somniats, viscuts, a la memòria.
Sovint t’hi submergeixes com fan els buscadors de perles
al fons il·luminat de l’Índic, i emergeixes
a les mans plaers o restes de naufragi.
Perquè hi ha records de triomf que veneres
com els antics feien als temples
amb les figures dels déus, i els reses.
A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats,
de gots a mig beure i ganivets en punta.
I l’oblit és capriciós: conserva noses i pors,
corca i esborra aquells moments de joia.
I te’n manquen i vols restituir-los
i surts de casa com un antic guerrer prest al saqueig.
Com un persa.