Com si la soledat dels homes i del temple
tingués mai un demà de festa i d’harmonia,
com si aquest ploviscó que creix fos un diluvi
que s’insinua amb por,
com una veu que ens vol rebuig i escàndol,
arriba l’àngel del saqueig,
rabent, ales de foc que inflamen tot amb fúria,
revela l’ànima dels llibres,
fendeix l’espai ferit de grocs i blaus i flames,
crema el desig quan surt dels llavis del desig
i marxa amb so de perles en tempesta
mentre s’ensorra el temple.
Ens resta sols un viu dolor
damunt l’altar de la memòria.