No viuré a l’estiu cremat
ni a la tardor marró ni a l’hivern gris
ni a una primavera tenyida de porpra imperial.
La meva estació és l’estació de les ombres,
temps de magranes i de raïm
de pluges desfetes i d’adéus i fins-a-un-altres.
Aquesta estació té la música impossible
d’Edith Piaf cantant Jacques Brel
i les llums només il·luminen mitja cara
a la gent que hi habita per un temps breu.
Les barques tornen carregades de peix
servioles i llampuga i alguna tonyina perduda
i la sang dibuixa vermells a la coberta dels llaüts.
A les biblioteques només hi ha atles
i gruixuts tractats de botànica.
A les parets emblanquinades
no hi ha quadres ni fotos, sols mapes.
No es parla gaire a l’estació de les ombres.
Les veus es difuminen fins que arriba el silenci
i no hi ha tinta per embalsamar les paraules.