Fa anys vaig caminar per sobre les roques
en un capvespre de juny. Els peus, punxats
per la sal dels cocons, patien un martiri
blanc. Les gavines bussejaven un esbart
de peix terroritzat. El sol, que només és sol en juny,
cremava despietat tot el verd del rocam.
Era un element de la comèdia. M’enfilava
amb la lleugeresa del dolor. Cada cama
suportava la meitat de la meitat
del meu pes d’al·lot ennegrit de juny.
Cada passa m’acostava al cim
d’un turó de sal i fonoll marí,
un claper de gegant que augmentava
el penya-segat menjat per tantes ones
d’aquella mar que m’esperava.
Al cim em vaig acostar a la vorera
disposat al salt definitiu, a la capbussada
en una verdor de mar sembrada d’algues.
Sentia ja la frescor anticipada, el vertigen marró
de les pedres que lleneguen davant dels ulls
i l’impacte amb la mar de duresa blava.
Vaig saltar, en una explosió de meravella
i el camí al blau es va fer etern, els ulls
desorbitats i la boca sense alens.
Baixant a la mar de juny era un àngel sense ales;
Luzbel que tornava al cel amb salconduit.