Havia d’anar amb compte. Cada passa ressonava
amb renou de buit i de temps. Les olors de menjar
de la cuina no arribaven tan amunt i jo gratava
entre andròmines i roba vella, assaborint les olors
del segó de les gallines i els fems i les parets humides
de cantó de Santanyí i mal ciment mallorquí.
Hi havia senalles de bova amb el cul foradat
i les decoracions de molts nadals en una discreta tenebra.
El sòtil era un petit món, jo el visitava d’amagat
per viure lluny del terra i les advertències dels majors.
La terra prohibida on hi havia els diaris d’anys
i una biblioteca groga de missals i Anys Cristians.
També hi havia els trofeus del padrí desconegut;
un cascavell de serp, un ou d’estruç, una armadura
d’armadillo, óssos innominats, restes d’un bestiari
fantàstic arribat de més enllà de la mar.
Molts dies, encara ara d’amagat, m’enfil al sòtil.
M’assec a un racó, amb els ulls tancats, ensum
la sentor de molsa, fems de gallina i bova vella.
Llegesc, gairebé sense llum, amb les mans tenyides
de pols groga, papers menjats per l’arna i peixos de plata.
I m’oblid que ja fa uns quants anys que l’esbucàrem.