I les cases cauran. Poc abans, als balcons,
les mestresses hauran desestès la bugada,
aquest cop cap enfora; llençols, bruses, pijames,
no seran recollits; deixaran que, lleus, planin,
voleiant pel carrer en un últim adéu,
fent-se un màgic tapís, clapejant les voreres.
En sec, cauran les cases. I el que hi hagi al darrere.
I el teatre sencer. Cremarem les disfresses
i entre el roig de les flames un cel brut i plorós
s’ajaurà pels carrers.
Els amics fugiran. Els amics i les llàgrimes
i tants ulls que han sabut desvetllar-me tants anys
quan la vida es llançava pels espadats del somni.
Restaré aquí tot sol,
amb els dits recremats de petons i paisatges,
amb no res tret del nom i del lliure estimar-te.