«L’àngel de la canalla
vindrà de grat amb una
delegació dels seus.»
Bartomeu Fiol, Canalla lluny de Grècia
Són com animals esquius,
a cops se’m passegen per sobre
o se m’esmunyen entre els peus
i em fan ensopegar.
N’he caçat sovint en l’última revinglada,
en els moviments més convulsos de l’amor;
després, endormiscat, he mig obert la mà
i han escapat d’entre els dits, com insectes.
També n’he perdut per mandra
de llevar-me del llit;
si els enganxo a un paper
sovint acaben diluïts
en el sabó de la bugada.
O els ha espatllat l’esperit d’un licor,
una visita que venia de Porlock,
la urgència de l’últim cigarret
o els viatges imprevists al banc.
A moments em pensava
que la memòria, l’amant voluble
que no pot evitar trair-me,
els subjectava i no els deixava anar.
Com sempre, m’equivocava,
descurada com és, els va deixar
a l’abast de l’oblit.
El pitjor és que sóc conscient
que els versos fugitius
se’n van a un poema que rellegeixo
sovint al mig de la nit, i que no puc recordar
quan em treu del llit, amb la llum de l’alba,
la bóta de ferro del dia.