«Quantos Césares fui!»
Fernando Pessoa-Álvaro de Campos, Pecado Original
Les seves mans esperen als revòlvers.
No deixa cap ombra el sol del migdia.
L’enemic està només a vint passes.
La imatge del duel es repeteix:
és l’enèsim encontre de la mà
amb el ferro modelat, per enèsima
vegada, amb una de les formes noves
que l’enginy ens permet donar a la mort.
La pols del carrer els ha cobert les botes,
els espectadors esperen el tret,
el saloon ha despatxat esperit
de fusta mesclat amb verí de serp.
Fa sols tres dies que cavalquen junts.
Ara fa mesos que no s’han banyat.
Fa tres dies que esperen el moment
de l’explosió que alliberarà
una bala del seu catau de bronze.
Un d’ells porta al coll un amulet indi
(com és que el té és una altra història).
Un no ha matat mai ningú per l’esquena.
Un, mai no s’ha sentit tan viu com ara.
Un d’ells va deixar una dona i dos fills;
fa dos anys que no els ha enviat diners.
Un d’ells morirà d’aquí a uns instants
però jo no m’havia sentit mai
la meitat de viu de com em sent ara.