A cada cop el clau s’enfonsa més
en la peülla i el ferrador en corregeix
la inclinació amb martellades laterals.
A cada cop de l’home contra l’unglot
el cavall s’estremeix.
Només el costum el fa restar immòbil.
És el costum. La seva sang no recorda
haver estat un poltre entre iurtes mongols;
haver flanquejat les falanges d’Alexandre;
les càrregues en què ha mossegat i pegat coces.
La seva pell no recorda el llim del Nil
ni les arenes d’Aràbia,
no pot recordar els carretons i les caravanes,
ni la visió d’un ramat d’egües vora un llac.
Ell no sap res del so de les petjades
dels soldats darrere seu. Als cascs
no ha conegut el terra de granit
d’un Arc de Triomf i no l’ha escalfat
el marbre calent d’Hagia Sophia en flames.
Els cops rítmics del martell del ferrador
no li serveixen per fer memòria
del colpejar contra el flanc de la motxilla
del pony express, la seva boca no recorda
les llagues de l’embocadura, els esperons als flancs;
ni la suor recompensada pel triomf
ni les fuetades que són filles de les curses perdudes.
Cada ferradura és un contracte en semicercle
que renovam periòdicament i que diu:
a cops t’estimo, sempre et necessito,
porta’t bé; potser fruiràs la misericòrdia
d’una bala i potser, quan siguis vell,
fins i tot esdevindràs carn.