llobera endins penetra i ara el Xino
ja no és mai més raval, sinó rovell,
sinó epicentre, eclosió de vida:
pels carrerons corren les veus, les pells
de tot el món. i com l’heura s’enfila
per balcons i façanes la Babel
possible, lava imparable del viure.
sent la cançó del mall i dels martells,
de les esquenes, dels braons que aixequen
els murs, dels peus somorts i molls d’obrers.
pels carrerons, com bava de llimac
la humitat brilla en la pedra molsuda,
reumàtica maragda de la ionqui,
únic present per la polpa espremuda
de Lupita, la vella cupletista
que beu absenta a xarrup de cullera,
del proxeneta jove, del gitano,
del mariner marica amb gonorrea,
del nen nord-africà, de l’ancià,
de Margot, paquidèrmica estanquera,
dels predadors sedentaris, forçats
al tamboret del bar com corbs marins.
hi ha els carrerons plens i el tràfec i el comerç
i gats, coloms, hostals, terrats, matins,
gavines sobre la bugada estesa:
de ressaca de mar, l’aire florit.
disciplinadament a les voreres,
putes de tots sabors guarden la fila,
flors al femer caigut de Sant Ramon,
la bellesa i el riure entre enderrocs.
i una patrulla d’urbans avançant:
càmera lenta, botes altes, cascs,
plomalls, quadrigues llampants per les vies
de Roma: herois i roses i trompetes…
la reina de les meuques, desdentada
corona, mostra des del balancí
la desbarbada flor del frau marcit.
mes, qui entrarà a la casa esportellada?
pels carrerons, entre orins i llambordes,
corre la veu del Xino, l’elegia:
«Pigalle, t’invoque a tu, esperit canalla,
germà bessó de sang, d’arrel de vida!
I véns volant, ventíjol, llengua, flama,
i beses els braons suats dels nois
i vas grimpant per les parets leproses
i en les noies encens fanals i cors
i ets en el nen, la dona, l’home i l’avi,
Pigalle, Pigalle, oh, tu, esperit dels barris!».
Xino, solatge, maragda a la sang,
núvol ratat al fons de les mirades;
Xino, graella, laberint, cristalls,
rovell humit, alcova, cor i entranyes.