Sobre potetes d’au va l’Anorèxia
i duu en la sang la fosca voluntat
de dissipació: desaparéixer,
fulgir en l’abandó, l’estel fugaç.
I així, a la minva, prear-se, estimar-se.
Fulgir, desaparéixer com els àngels,
com llum, com vol de fada, com el pol·len
davant els ulls atònits de la Vaca
– el tòtem vigorós de l’abundància –
que es meravella i mai no ho comprendrà.
«Però digues, estimada, els teus noms.»
«Els meus noms són:
canell, genoll,
estern, clavícula,
ròtula, fèmur,
vèrtebra, tíbia,
húmer, calcani,
còccix i cúbit,
maxil·lar, pòmul,
isqui, ili i radi.»
«Així, llebrer bidimensional,
així et lluu l’os emergint a besllums
així, cap d’iceberg, entranya gèlida
així, blancor groguenca i bonyeguda.
Fins fer-se seda s’estova la pell.
Del teu somriure esquerdat, calavera,
alguna fibra es trenca en la ganyota.
Reina de nucs i articulacions.
Acordió de carn malmesa. Esput.
La lenta eruga de la malaltia
articulada sobre l’encisam
regira els seus segments ressecs i verds.
Flauta lilosa del fos esquelet,
lied per a violí, passada d’arc
sobre les cordes, cadència, llàgrima;
fagot llarguíssim filtra l’alegria
i la victòria de vint grams menys:
plores felicitat a la balança:
el pes que no. Desaparició.
Perquè així et mostres:
insectívora, agònica
pregramítica, afònica
tarantúlica, aràcnida
barbitúrica, tàntrica
pergamínica, tètrica
serafínica, mètrica
dramàtica, plutònica
antàrtica, octopòdica
maniàtica
programàtica
postromàntica
quiromàntica
calavèrica
catalèptica
iogurtèrica
epilèptica
cadavèrica
malencònica
espasmòdica
halitòsica
fractalfílica
policlínica
paroxística,
així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort».