Breaking home ties, 1954
Potser devia ser una estació petita,
allunyada del ranxo. No hi ha més passatgers
que s’esperin pel tren, i enmig de tots els camps
van cruixint les llagostes, com un turment etern.
La jove il·lusió es mostra als ulls atents d’un noi,
que allarga una mirada de resolta impaciència
cap a una llunyania que confon els rails
en un punt d’horitzó. Els ulls tristos d’un gos
miren amb lassitud cap a aquest mateix lloc,
no sap què fan aquí però intueix la pèrdua
i recolza el musell a sobre del genoll
del seu amo més jove, com sempre havia fet,
esperant una mà que ha anat creixent de mida
i comença a mancar-li: els dos palmells apreten
el paquet del dinar, lligat amb cinta rosa,
que li ha donat la mare abans de dir-li adéu
i anar-se fent petita, agitant la mà al porxo.
Al seu costat el pare, amb l’esquena vinclada
de tanta feina dura entre terra i bestiar;
entre les mans aguanta el seu barret i el nou
que li han comprat al fill, que estrena un vestit beige
i porta una corbata que van trobar a l’armari.
Els fondos ulls del pare miren cap a la terra
– que tant l’ha fet suar, que ha ressecat el sol,
que li ha cremat la pell – per on passa la via
que s’ha d’emportar el nen, ben lluny d’aquesta vida,
a una ciutat del nord amb professors i llibres.
Enganxada als seus llavis manté una cigarreta
encara per encendre, i entre els dits un llumí
preparat per gastar quan aparegui el tren
i a l’hora del comiat una abraçada ferma,
d’home a home, provoqui una mirada humida:
dirà, llavors, que el fum se li ha ficat als ulls.