Passejo dins la boca dues lletres
repetides que formen el teu nom.
Salivo gust de mel, maduixa i sucre,
i el passo per les galtes, per la llengua,
i el faig jugar amb les dents més esmolades
a que hi xoqui i es deixi mossegar.
De tant en tant s’enganxa al paladar,
o em crema les genives, fins que es llima;
llavors es torna un peix – sabó dins l’aigua –,
s’escapa, se m’amaga i deixa aroma
de llor quan, com un déu, torno a encalçar-lo.
Però de tant jugar a cuita-amagar,
després d’assaborir-lo sense fre,
se m’ha anat fent petit, se m’ha aprimat,
s’ha esmolat com la fulla de l’acer,
i ha fet sagnar-me els llavis que el van prendre,
van aprendre’l, i no el podran no dir.