Portrait d’Edward James, 1937
Què amaga la mà esquerra, la sinistra?
Per què amb la dreta toques el món sòlid,
la fusta material que et parapeta,
com l’urpa d’un ocell que no s’enfonsa
en el món pla, fet per les branques?
És tot tan fosc i inhòspit. Mig ocults,
l’or del botó de puny que et descobreix
i l’estil elegant del teu vestit
que delata qui ets en societat.
I tu, tot tu, fulgor de llum de l’èxit,
cremes de pur alcohol d’etern present:
la intensitat potent que els altres veuen,
que desitgen que siguis, vol ser teva,
i tu els retornes aquell món brillant
que havien somiat sentir-se propi,
i que la clara imatge del teu nom
– del seu passat, del teu futur – n’és mostra.
Tots volen ser la roca dura al fons
d’una sima engolada, o pedra d’or
de molts quirats que porta un riu convuls
corrent avall, sense cap dic.
I som
els meteorits que una explosió estel·lar
va escopir a la galàxia i molts mil·lennis
han desgastat l’espai en pura pols,
i han caigut per atzar dins de la vida,
al marge d’un camí.
Aquí n’hi ha un.