L’abella se m’acostà als llavis per dictar-me
l’inici d’un poema trobat a l’atzar
entre les síl·labes dolces del taronger.
Hauria estat senzill tancar els ulls i assentir
si no fos perquè ningú no em va ensenyar mai
a acceptar un miracle. Sé perfectament
com s’han de posar les mans per rebre una poma
enverinada, sé com s’ha d’inclinar el coll
per sentir la lenta mossegada vermella
de la nit, com s’acumula la crueltat
al fons de tots els miralls. Quines són les mans,
però, amb què es pren una ofrena? Com cal obrir-les
per acceptar el do inesperat? L’endemà
sempre és massa tard: l’abella no hi és, no queden
flors en cap taronger, i les síl·labes no troben
l’ordre adequat per indicar el final feliç.