Sé prou bé on he d’anar aquesta tarda si vull
trobar-me amb la tristesa. És sorprenent la seva
disponibilitat – l’agenda plena d’hores
lliures – quan es tracta de mi. Quedem en veure’ns
a dalt de tot. S’enlaira la sínia, lenta
i silenciosa com un immens rellotge
còsmic que el vent accionés de tant en tant.
Lluny, submergida en les aigües de la nit, brilla
la ciutat amb les seves escates daurades,
milers de boques mudes que s’obren i es tanquen
mentre neden pels corrents glaçats de la vida.
Quant temps fa que giravolto en aquesta sínia,
ara tan a prop del món, ara tan distant?
Com un astronauta perdut en l’espai, busco
un cable que em lligui a la respiració
dels altres, oxigen calent per als pulmons
que pregunten. Em miro la mà dreta, em miro
la mà esquerra, i trigo anys a cobrir la distància.