Per les vies van els trens i els poemes.
Van de dia i van de nit. Finestretes
perquè respiri la llum – cada tres
segons, tres segons. La velocitat
es cargola a les oïdes com una
llarga cua de sirena. Empassar-se
una paraula per tornar a sentir-hi.
A les andanes algú mou la mà,
algú, qui. Trens plens de mercaderies,
trens de passatgers, trens de bestiar,
trens de lliteres, trens de deportats.
Inesperadament, el túnel tanca
els ulls. Trontollen les ombres, feixugues
com maletes massa plenes d’arrels.
I descarrila aquest poema absurd
que parlava – em sembla – de la distància.