L’esgrano amb els dits i salten tot de records
sobre la llum gebrada del marbre. Petits,
encesos com bombetes vermelles de fira,
asprosos com la llengua felina del temps
que ens convida a seure a taula per engolir-nos
d’una bocada. La magrana torna cada
final de tardor, disposada a devastar-nos
una nit qualsevol, mentre som a la cuina
distrets amb el sopar: molt lleument va tacant-nos
els dits amb aquell color pensatiu i tèrbol,
el color que tenen les hores que no acaben
de coagular, el color obert de la memòria.