La inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes, per exemple, l’aire conserva l’escalfor del teu cos durant una estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol. Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit de l’escala. Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada que s’ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat de la dutxa. No és difícil trobar-te: l’amor em fa de lupa.