T’esgoten els llargs camins dels teus amors imaginaris,
les pors que amb tot això arrossegues.
I vas com un soldat que recula i fuig
mal calçat per camps de neu:
cada passa se t’enfonsa profunda.
L’enemic que dus dins teu t’empaita
i et saps com mai
vulnerable.
Esperes, però,
el dia en què també tu de sobte
– com els soldats de Xenofont
per entre els cims gelats d’Armènia –
albiraràs, per fi,
la ciutat de Trebizonda:
una línia càlida de platja i la mar
al fons, tan blava.