Podem en la memòria,
com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
convertir tots els records en un temps
que ja no reconeixerem mai més
com a nostre.
Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,
la calor brillant després d’un bes
als llavis.
Com Alexandre amb Tebes:
va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
però hi deixà en peu
la casa de Píndar.