Durant la setmana penso en la Marie i en l’Individu Més Patètic del Món, i penso, a suggeriment d’en Barry, en els cinc millors episodis de Cheers de tots els temps: 1) Aquell en què en Cliff va trobar una patata que s’assemblava a Richard Nixon. 2) Aquell en què John Cleese oferia una sèrie de consells a en Sam i la Diane. 3) Aquell en què pensaven que el cap de l’Estat Major de les Forces Armades dels Estats Units –representat per l’almirall a la vida real– havia robat les arracades de la Rebecca. 4) Aquell en què en Sam troba una feina de presentador d’esports a la televisió. 5) Aquell en què en Woody cantava aquella cançó estúpida sobre en Kelly. (En Barry va dir que m’havia equivocat en quatre dels cinc, que no tenia sentit de l’humor, que demanaria a Channel 4 que em tallessin la línia entre dos quarts de deu i les deu cada divendres a la nit perquè era un televident indigne i desagraït.) Però no penso en res del que va dir la Laura dissabte a la nit fins al dimecres, quan arribo a casa i em trobo un missatge d’ella. No és res important, em demana una còpia d’una factura que tenim a l’arxivador domèstic, però el so de la seva veu em fa adonar que vam parlar d’unes quantes coses que m’haurien d’haver encaparrat però no.
Primer de tot –en realitat, primer de tot i per acabar–, allò que encara no havia dormit amb l’Ian. Com sé que diu la veritat? Podria haver-hi dormit des de feia setmanes, mesos, pel que jo sé. I en tot cas, només va dir que no havia dormit amb ell encara, i ho va dir dissabte, fa cinc dies. Cinc dies! Des de llavors potser havia dormit cinc cops amb ell! (De fet, podia haver-hi dormit vint vegades des de llavors, però ja m’enteneu.) I encara que no ho hagi fet, és evident que amenaçava de fer-ho. Què vol dir «encara», de fet? «Encara no he vist Reservoir Dogs.» Què vol dir? Vol dir que la veuràs, no?
–Barry, si et digués que encara no he vist Reservoir Dogs, què entendries?
En Barry se’m queda mirant.
–Oh..., vinga, què entendries? Aquesta frase: «Encara no he vist Reservoir Dogs.»
–Entendria que ets un mentider. Això, o que estàs tocat de l’ala. L’has vista dos cops. Un amb la Laura, i un altre amb en Dick i jo. Vam tenir una conversa sobre qui va matar el senyor Rosa o com se digui.
–Sí, sí, ja ho sé. Però imagina’t que no l’hagués vista i et digués que «encara no he vist Reservoir Dogs», què pensaries.
–Pensaria que estàs malalt. I em sabria greu per tu.
–No, a veure, partint d’aquesta frase, pensaries que tinc intenció d’anar-la a veure?
–Sí, ho pensaria, perquè si no hauria de dir que no ets amic meu.
–No, però...
–Ho sento, Rob, no me’n surto. No entenc res d’aquesta conversa. Em preguntes què pensaria si em diguessis que no has vist una pel·lícula que has vist. Què vols que et digui?
–Escolta’m bé. Si et digués...
–«Encara no he vist Reservoir Dogs», sí, sí, ja t’he sentit...
–Tindries... tindries la impressió que vull anar-la a veure?
–Home..., no deus estar tan desesperat, si no ja hi hauries anat.
–Exactament. Hi vam anar la nit de l’estrena, oi?
–Però si dius encara... Sí, tindria la impressió que la volies veure. Si no diries que no en tenies gaires ganes.
–Però tu què creus, que hi acabaria anant?
–Com vols que ho sàpiga, això? Et podria atropellar un autobús, et podries tornar cec, jo què sé. Podries deixar córrer la idea. Podries no tenir ni cinc. Podries cansar-te que la gent et digués que hi havies d’anar tant sí com no.
No m’agrada el que sento.
–I per què els importaria tant?
–Perquè és una pel·lícula brillant. És divertida, i violenta, i hi surten Harvey Keitel i Tim Roth, i tot plegat. I té una banda sonora de primera.
Potser al cap i a la fi no es pot comparar que l’Ian dormi amb la Laura amb Reservoir Dogs. L’Ian no té Harvey Keitel i Tim Roth a dins. I no és divertit. Ni violent. I té una banda sonora de merda, si s’ha de jutjar pel que solíem sentir a través del sostre. Ja he investigat prou.
Però això no impedeix que continuï preocupant-me per l’«encara».
Truco a la Laura a la feina.
–Ep, hola, Rob –diu com si jo fos un amic al qual està encantada de sentir. (1. No sóc un amic. 2. No està encantada de sentir-me. Tret d’això...)–. Com estàs?
–Malament, gràcies.
No penso deixar-li fer el to aquell d’abans-vivíemjunts però-som-molt-civilitzats.
Sospira.
–Ens podríem veure? M’agradaria parlar d’algunes coses que vas dir l’altre dia.
–No, no vull... Encara no estic preparada per tornar a parlar.
–I què he de fer jo mentrestant?
Sé l’efecte que dec fer de ploramiques, queixós i amarg, però sembla que no sóc capaç d’aturar-ho.
–Només... has de viure la teva vida. No pots limitar-te a esperar que jo et digui que no et vull veure més.
–I la possibilitat aquella de tornar-nos a ajuntar?
–No ho sé.
–Perquè l’altra nit vas dir que podria passar.
Per aquest camí no arribo enlloc, i sé que no es troba en l’estat adequat per fer cap concessió, però continuo insistint.
–No vaig dir res d’això.
–Ho vas dir! Ho vas dir! Vas dir que hi havia una possibilitat! És com dir que podria passar!
Déu meu. És francament lamentable.
–Rob, sóc a la feina. Parlarem quan...
–Si no vols que et truqui a la feina, em podries donar el número de casa teva. Ho sento, Laura, però no penso penjar fins que accedeixes a quedar amb mi. No veig per què has de decidir tu sempre.
Fa una rialla curta i amarga.
–Molt bé, molt bé, molt bé, d’acord. Demà a la nit? Vine a buscar-me a l’oficina.
Sembla totalment derrotada.
–Demà a la nit? Divendres? No tens res a fer? Perfecte. Fantàstic. M’encantarà veure’t.
Però no estic segur que s’hagi adonat del to positiu, conciliador, sincer del final. A hores d’ara ja ha penjat.