A la feina estem tots tres sense fer gaire res, a punt de marxar i fument-nos de les cinc millors cares A de tots els temps que han escollit els altres. Les meves: «Janie Jones», dels Clash, a The Clash; «Thunder Road», de Bruce Springsteen, a Born to Run; «Smells Like Teen Spirit», de Nirvana, a Nevermind; «Let’s Get It On», de Marvin Gaye, a Let’s Get It On»; «Return of the Grievous Angel», de Gram Parsons, a Grievous Angel. En Barry: «No podries buscar-te’n unes de més evidents? Què me’n dius dels Beatles? I els Rolling Stones? I aquell tal... aquell tal... Beethoven? Primer tema de la cara A de la Cinquena Simfonia? No t’haurien d’haver permès posar una botiga de discos.» I després tenim una discussió sobre si ell és un esnob obscurantista –els Fire Engines, que surten a la llista d’en Barry, són realment millors que Marvin Gaye, que no hi surt?– o si jo sóc un vell merdós avorrit. I aleshores en Dick, per primera vegada en tota la seva carrera a Championship Vinyl, tret potser de quan se’n va a algun lloc llunyà per veure un grup ridícul, diu:
–Avui no puc venir al pub, nois.
Es fa un silenci de sorpresa fingida.
–No fotis, Dick –diu en Barry finalment.
En Dick mira de somriure, incomodat.
–No, de debò. No vinc.
–T’adverteixo que com no tinguis una excusa adequada, et guanyaràs el premi d’aixafaguitarres de la setmana –diu en Barry.
En Dick no diu res.
–Vinga. A qui vas a veure?
Continua sense dir res.
–Dick, que has lligat?
Silenci.
–No m’ho puc creure –diu en Barry–. On és la justícia en aquest món? On és? Justícia! On ets? En Dick té una cita, en Rob carda amb la Marie LaSalle, i el més atractiu i intel·ligent de tots tres no hi ha manera.
No ho diu per veure si em provoca. No hi ha cap mirada d’esquitllentes per veure si ha encertat el tret, cap pausa per veure si jo vull dir res; ho sap, i jo em sento trepitjat i orgullós alhora.
–Com ho saps?
–Oh, vinga, Rob. Per qui ens has pres? Em preocupa més la cita d’en Dick. Com pot ser, Dick? Quina explicació racional pot haver-hi? A veure, a veure. Diumenge a la nit érem aquí, perquè tu em vas fer la cinta aquella de cares B de Creation. Vaig estar amb tu dilluns a la nit i ahir a la nit, i això deixa... dimarts!
En Dick no diu res.
–On vas anar, dimarts?
–A un concert amb uns amics.
Tan evident, va ser? Suposo que una mica, dissabte a la nit, però en Barry no tenia manera de saber que hagués arribat a passar res.
–Molt bé, i quina mena de concert era per arribar-hi i conèixer algú.
–No la vaig conèixer en arribar. Anava amb els amics que m’hi vaig trobar.
–I aquesta nit la tornaràs a veure?
–Sí.
–Nom?
–Anna.
–Només té mig nom? Eh? Anna què? Anna Neagle? Anna de les teules verdes? Anna Conda? Digues.
–Anna Moss.
–Anna Moss. Mosca. La dona mosca.
Li he sentit fer això amb les dones moltes vegades i no sé ben bé per què no m’agrada. Una vegada en vaig parlar amb la Laura, perquè ho va intentar amb ella; algun joc de paraules estúpid amb el seu nom, no me’n recordo què era. I no em va agradar gens. Jo volia que ella fos la Laura, que tingués un nom bonic i agradable de nena amb el qual jo pogués somiar quan en tingués ganes. No volia que la convertís en una més. La Laura, és clar, va trobar que m’excedia una mica; li va semblar que jo volia mantenir les dones entre cotons, ruques i femenines; deia que no volia considerar-les de la mateixa manera que considero els meus amics. Tenia raó, és clar: no vull. Però el problema no és aquest. En Barry no ho fa per afavorir la igualtat: ho fa perquè és maliciós, perquè vol rebentar qualsevol sensació de benestar romàntic que pugui haver creat la Laura, l’Anna o qui sigui. És dur, en Barry. Dur i cruel. És conscient del poder que tenen els noms de les noies, i no li agrada.
–És tota innocent i peluda?
Tot això havia començat en broma –en Barry com a fiscal del diable, en Dick com a defensor– però ara els papers han començat a endurir-se. En Dick se sent més culpable que el dimoni i l’única cosa que ha fet és conèixer algú.
–Deixa-ho, Barry –li dic.
−Oh, sí, no m’estranya que ho diguis tu, és clar. Ara us heu de mantenir junts, oi? Cardadors Units, eh?
Miro de ser pacient amb ell.
–Vas al pub o no?
–No. Merda.
–Molt bé.
En Barry se’n va; i ara en Dick se sent culpable, no per haver conegut algú, sinó perquè jo m’he quedat sense ningú per anar al pub.
–Suposo que tinc temps per a una copa ràpida.
–No et preocupis, Dick. No és culpa teva que en Barry sigui un sapastre. Que et vagi bé la vetllada.
Em fa una mirada de veritable gratitud que trenca el cor.
Jo tinc la sensació d’haver-me passat la vida tenint converses com aquesta. Cap de nosaltres és jove, però el que acaba de passar podia haver passat quan jo tenia setze anys, vint o vint-i-cinc. Vam arribar a l’adolescència i ens vam aturar en sec; llavors vam traçar el mapa i hem deixat les fronteres exactament com eren. I per què li fa tanta ràbia que en Dick surti amb algú, a en Barry? Potser no vol ser el receptor del somriure d’un individu amb les dents sortides i anorac a la cua del cinema, per això; el preocupa com li va la vida i se sent sol, i els qui se senten sols són els més amargats del món.