La Sarah encara m’envia una felicitació de Nadal amb l’adreça i el telèfon. (No les escriu: fa servir un d’aquests adhesius petits tan horribles.) No diuen mai res més que «Bon Nadal! Una abraçada, Sarah», amb la seva lletra grossa i rodona de mestra d’escola. Jo n’hi envio una igual d’inexpressiva. Fa un parell d’anys em vaig adonar que havia canviat d’adreça; també em vaig adonar que havia canviat d’un número sencer, carrer no sé què, a un número amb una lletra al darrere, no una b que encara podria denotar que era una casa, sinó una c o una d, que només poden fer referència a un pis. En aquell moment no hi vaig prestar gaire atenció, però ara em sembla lleugerament sinistre. Em suggereix que el número sencer, carrer no sé què, devia ser l’adreça d’en Tom, i que ja no deu anar amb Tom. Murri? Jo?
Té el mateix aspecte, potser està una mica més prima (la Penny estava molt més grassa, però és que tenia el doble d’anys de quan jo la veia; la Sarah només havia passat de trenta a trenta-cinc, i aquest no és precisament el viatge més engreixador de la vida), però encara mira forçant els ulls darrere el serrell. Sortim a prendre una pizza, i és depriment la importància que sembla tenir per a ella: no menjar pizza, sinó el fet de sortir. En Tom efectivament ha marxat, i d’una manera prou espectacular. Fixeu-vos: li va dir, no que la relació no el feia feliç, no que havia conegut algú i volia relacionar-s’hi, no que sortia amb una altra noia, sinó que es casava amb una altra. Clàssic, eh? És difícil no riure, de fet, però jo ho aconsegueixo. És una d’aquestes històries de mala sort que semblen reflectir-se en les víctimes d’alguna manera i jo moc el cap davant els cruels misteris de l’univers.
Ella mira el vi.
–No entenc per què et vaig deixar per ell –diu–. Quina bestiesa.
No és el que vull sentir, això. No vull que rebutgi el rebuig; vull que l’expliqui per poder-la absoldre.
Arronso les espatlles.
–Probablement en aquell moment et va semblar bona idea.
–Probablement. Però no recordo per què.
Això podria acabar amb la nit al llit, però la perspectiva no m’atrau. ¿Quina manera millor d’exorcitzar els dimonis del rebuig que follar amb qui et va rebutjar? Però en aquest cas no dormiria només amb una persona: dormiria amb tota una cultura de persona soltera trista. Si anéssim a casa seva, segur que tindria un gat, i el gat saltaria damunt del llit en el moment crucial i hauríem de deixar-ho perquè el cridés i el tanqués a la cuina. I probablement hauria d’escoltar els seus discos d’Eurythmics, i no tindria res per beure. I no hi hauria sortides com les de la Marie LaSalle arronsant els muscles i dient allò que les dones també es posen calentes; hi hauria trucades, incomoditat i pesar. És a dir, no penso dormir amb la Sarah tret que en algun moment durant la nit arribi a veure amb claredat que és o ella o res per a la resta de la meva vida, i no puc imaginar-me que aquesta nit m’envaeixi aquesta mena de visió: així és com vam deixar de sortir, de fet. Per això em va deixar pel Tom. Va fer càlculs, va mirar els pros i els contres, va fer una aposta sòlida i se’n va anar. Que ho vulgui tornar a intentar diu més de mi, i d’ella, del que poden dir els diners: té trenta-cinc anys i està pensant que la vida no li oferirà res més que el que té al davant aquesta nit, una pizza i un antic amor que en aquell temps ja no li agradava gaire. És una conclusió prou pessimista, però no és difícil de veure com hi ha arribat.
Oh, tots dos sabem que no hauria d’importar, que a la vida hi ha alguna cosa més que aparellar-se, que la culpa és dels mitjans de comunicació, bla bla bla. Però, de vegades, això és difícil de veure un diumenge al matí, quan et falten potser deu hores per anar al pub a beure alguna cosa i tenir la primera conversa del dia.
No em veig amb cor d’entaular la conversa del rebuig. No tinc cap mal sentiment, i m’alegro que fos ella qui em deixés i no jo. Ja em sento prou culpable tal com és. Parlem de pel·lícules, una mica –li va encantar Ballant amb llops, però no li va agradar la banda sonora de Reservoir Dogs–, i de la feina, i una mica d’en Tom, una mica de la Laura, encara que li acabo de dir que travessem uns moments difícils. I em diu que l’acompanyi, però no ho faig, i comentem que ens ho hem passat bé i que aviat ens tornarem a veure. Ja només em queda la Charlie.