La Laura se’n va dilluns a primera hora amb una maleta i una bossa. De fet, és tranquil·litzador veure que s’emporta tan poques coses, una dona a qui li encanten les seves coses, les seves teteres, els seus llibres i gravats, i la petita escultura que va comprar a l’Índia: miro la bossa i penso «Déu meu, quines ganes que té de marxar!».
Ens abracem a la porta i plora una mica.
–No sé ben bé què faig –diu.
–Ja ho veig –dic jo, cosa que és mig broma mig no–. No cal que marxis. Pots quedar-te fins que vulguis.
–Gràcies, però ara ja hem fet el més difícil. També podria, ja m’entens...
–Doncs queda’t aquesta nit.
Però ella fa una ganyota i intenta posar la mà al pany.
La sortida és matussera. No té cap mà lliure, però mira d’obrir la porta de totes maneres i, com que no pot, l’obro jo, però com que sóc al mig, he de sortir al replà per deixar-la sortir i, com que no tinc la clau, ella ha d’aguantar la porta i jo m’he d’esmunyir pel seu costat per agafar la porta abans que no es tanqui al seu darrere. I això és tot.
Em sap greu de dir que m’envaeix un gran sentiment, part alliberament i part excitació, que comença entre els dits dels peus i em recorre com si fos una gran onada. Ja he sentit abans una cosa així, i sé que no vol dir gran cosa: és desconcertant, per exemple, perquè no vol dir que m’hagi de sentir extasiat de felicitat les properes setmanes. Però sé que ho he d’aprofitar, que n’he de gaudir mentre duri.
Així és com celebro el meu retorn al Regne de la Solteria: m’assec a la meva butaca, la que es quedarà aquí amb mi, i vaig arrencant l’estofa del braç; encenc un cigarret, tot i que encara és d’hora i no em ve gaire de gust, només perquè ara sóc lliure de fumar al pis quan em doni la gana sense haver de discutir; em pregunto si ja conec la pròxima noia amb qui dormiré o si serà una noia de moment desconeguda; em pregunto quin aspecte deu tenir, i si ho farem aquí o a casa seva, i com serà casa seva; decideixo que em faré pintar el logotip de Chess Records a la paret de la sala. (A Camden hi havia una botiga que els tenia tots –Chess, Stax, Motown, Trojan– estergits a la rajola del costat de l’entrada i quedaven la mar de bé. Potser podria buscar el paio que els va fer i demanar-li que me’n fes una versió més petita aquí.) Em sento bé, estic bé. Me’n vaig a treballar.
La meva botiga es diu Championship Vinyl. Venc música punk, blues, soul i rythm & blues, una mica de ska, unes quantes coses indie, pop dels seixanta..., tot per al col·leccionista de discos seriós, tal com diu el cartell irònicament antiquat de l’aparador. Som en un carrer tranquil de Holloway, una ubicació perfecta per atreure el mínim possible de passavolants; no hi ha cap raó per venir fins aquí si no és que hi vius, i la gent que viu aquí no sembla tenir un gran interès pel meu Stiff Little Fingers etiqueta blanca (vint-i-cinc lliures per a vosaltres, jo en vaig pagar disset el 1986) o pel disc mono de Blonde on Blonde.
Vaig tirant gràcies a la gent que fa un esforç especial per venir a comprar aquí els dissabtes –joves, sempre homes joves, amb ulleres de John Lennon, jupa de cuir i una pila de bosses de plàstic– i gràcies a la venda per correu: m’anuncio a l’última pàgina de les revistes de rock i rebo cartes de joves, sempre homes joves, de Manchester, Glasgow i Ottawa, joves que semblen dedicar una quantitat desproporcionada de temps a buscar singles descatalogats dels Smiths i àlbums de Frank Zappa amb el rètol de «GRAVACIÓ ORIGINAL NO REEDITADA». Estan tots xalats.
Arribo tard a la feina i, quan hi arribo, en Dick ja està repenjat a la porta llegint un llibre. Té trenta-un anys, els cabells llargs i negres greixosos; porta una samarreta de Sonic Youth, una jupa negra de cuir que intenta insinuar virilment que ha vist temps millors, tot i que la va comprar només fa un any, i un walkman amb un parell d’auriculars absurdament grossos que no només li tapen les orelles sinó també la meitat de la cara. El llibre és una biografia de Lou Reed. La bossa que té als peus –que és evident que ha vist temps millors– anuncia un segell discogràfic independent americà agressivament modern; li va costar déu i ajuda aconseguir-la, i es posa molt nerviós si ens hi acostem gaire. La fa servir per portar cintes amunt i avall; ha sentit la major part de la música de la botiga i prefereix portar-se coses noves a la feina –cintes d’amics, cintes pirates que ha demanat per correu– que perdre el temps sentint el que sigui per segona vegada. («Vols venir a dinar al pub, Dick?», li preguntem en Barry o jo un parell de cops per setmana. Ell es mira afligit la seva pila de cassets i sospira. «M’encantaria, però he d’escoltar tot això.»)
–Bon dia, Richard.
Graponeja neguitós els auriculars gegantins, se li queda una banda enganxada a l’orella i l’altra li cau sobre un ull.
–Ep, hola, Rob.
–Sento arribar tard.
–No, cap problema.
–Bon cap de setmana?
Jo obro la botiga mentre ell furga entre les seves coses.
–Molt bé, sí, perfecte. He trobat el primer àlbum de Liquorice Comfits a Camden. El del «Testament of Youth». No el van publicar mai aquí. És d’importació japonesa.
–Fantàstic.
No sé pas de què coi em parla.
–Te’n faré una còpia.
–Gràcies.
–Com que vas dir que el segon t’havia agradat... Pop, Girls, Etc. Aquell on sortia Hattie Jacques a la caràtula. Però no vas veure la caràtula, és clar. Només tenies la cinta que et vaig enregistrar jo.
Estic segur que em va enregistrar l’àlbum de Liquorice Comfits, i també estic segur que li vaig dir que m’agradava. Tinc el pis ple de cintes que m’ha enregistrat en Dick, la majoria de les quals no he sentit mai.
–I tu què tal? El cap de setmana? Bé? Res de nou?
No em puc imaginar quin tipus de conversa entaularíem si li expliqués a en Dick el meu cap de setmana. Probablement tindria un disgust si li expliqués que la Laura m’ha deixat. No està gaire acostumat a aquesta mena de confidències; de fet, si mai li confessés res d’una naturalesa remotament personal –que tenia una mare i un pare, per exemple, o que de petit anava a l’escola– em penso que s’enrojolaria i balbucejaria, i em preguntaria si he sentit el nou àlbum dels Lemonheads.
–Ni una cosa ni l’altra. Moments bons i moments dolents.
Assenteix. És evident que era la resposta que esperava.
La botiga fa olor de fum ranci, d’humitat i de bosses de plàstic, i és estreta, fosca, bruta i plena a vessar, en part perquè és el que jo volia, perquè és l’aspecte que han de tenir les botigues de discos –només els fans de Phil Collins són capaços d’entrar a les que semblen més netes i sanes que una sucursal d’Habitat– i en part perquè no m’acabo d’avenir a la idea de netejar-la i redecorar-la.
Hi ha lleixes a banda i banda, un parell més a l’aparador i compacts i cassets a les parets en armaris de vidre, i això ocupa més o menys tot l’espai; de fet és prou gran, sempre que no tinguem clients, és a dir que la majoria dels dies és prou gran. La rebotiga és més gran que la part de botiga però, com que de fet no tenim estoc, només piles de discos de segona mà als quals no cal ni posar preu, el magatzem serveix sobretot per estar-s’hi. La veritat és que n’estic bastant tip, de l’aire del local. Hi ha dies que em fa por perdre els estreps, arrencar el mòbil d’Elvis Costello que penja del sostre, llançar al carrer el prestatge de «Música Country (Homes) A-K», anar a treballar al Virgin Megastore i no tornar mai més aquí.
En Dick posa un disc, una cosa psicodèlica de la Costa Oest, i fa un cafè mentre jo miro el correu; prenem el cafè i després ell mira d’encabir alguns discos als prestatges embotits mentre jo preparo un parell de comandes fetes per correu; i després ell es mira els mots encreuats del Guardian mentre jo llegeixo la revista americana d’importació; i abans d’adonar-nos-en, ja és el meu torn de fer cafè.
Cap a dos quarts de dotze, entra ensopegant un borratxo irlandès que es diu Johnny. Ens ve a veure uns tres cops per setmana i les seves visites s’han convertit en una rutina amb coreografia i un guió establert que ni ell ni jo no volem canviar. En un món hostil i imprevisible, confiem l’un en l’altre per procurar-nos una cosa segura.
–Fot el camp, Johnny –li dic jo.
–Vols dir que no vols els meus diners? –diu ell.
–No en tens, de diners. I nosaltres no tenim res que tu puguis comprar.
Aquest és el moment que ell es llança a una interpretació entusiasta d’«All Kinds of Everything» de Dana, i això em dóna peu a mi per sortir de darrere el taulell i acompanyar-lo a la porta, moment en què ell s’agafa a una de les lleixes, jo obro la porta amb una mà, li faig treure la mà de la lleixa amb l’altra i l’empenyo cap enfora. Com que ja fa un parell d’anys que vam decidir aquests moviments, hi tenim la mà trencada.
En Johnny és l’únic client que tenim abans de dinar. Aquesta no és feina per a qui té grans ambicions.
En Barry no es presenta fins després de dinar, cosa que no és gens estranya. Tant en Dick com en Barry van ser contractats per treballar mitja setmana, tres dies cadascun, però poc després de signar el contracte van començar a aparèixer tots dos cada dia, inclosos els dissabtes. Jo no vaig saber com reaccionar –si realment no tenien cap altre lloc on anar ni res més a fer, em sabia greu, segur que m’entendreu, cridar-los l’atenció per por de provocar-los alguna mena de crisi espiritual– i vaig decidir apujar-los una mica el sou i deixar-ho córrer. En Barry va interpretar l’augment de sou com un senyal per reduir les hores de treball i, des d’aleshores, no l’hi he tornat a apujar. Això va ser fa quatre anys i no n’ha dit mai res.
Entra a la botiga taral·lejant un riff dels Clash. De fet, taral·lejar no és la paraula exacta: fa aquell soroll de guitarra que fan tots els nens petits, separant els llavis i serrant les dents per fer «tran-tran-tran!» amb la llengua. En Barry té trenta-tres anys.
–Va tot bé, nois? Ep, Dick, què és aquesta música tan horrible? –Fa una ganyota i es tapa el nas–. Ecs.
En Barry l’intimida tant que, quan ell és a la botiga, no sol dir ni piu. Jo només intervinc quan en Barry es posa massa ofensiu i, per tant, ara em limito a mirar com en Dick allarga el braç cap a l’aparell del taulell i treu el casset.
–Gràcies, noi. Ets com un nen, Dick. Se t’ha d’estar al damunt tota l’estona. El que no sé és per què ho he de fer sempre jo. Que no t’havies adonat de què havia posat, Rob? Què et passa, home?
Parla sense parar i, si fa no fa, tot el que diu és pura xerrameca. Parla molt de música, però també de llibres (Terry Pratchett i qualsevol altra cosa on surtin monstres, planetes i tot això), de pel·lícules i de dones. Pop, noies, etcètera, com deien els de Liquorice Comfits. Però la seva conversa és una simple enumeració: si ha vist una pel·lícula bona, no explica de què va ni la sensació que li ha produït, sinó en quin lloc es troba de la seva llista de millors de l’any, millors de tots els temps i millors de la dècada: pensa i parla en llistes de deu i de cinc i, com a conseqüència, en Dick i jo fem igual. I també ens demana que fem llistes tota l’estona: «A veure, nois. Les cinc millors pel·lícules de Dustin Hoffman.» O de solos de guitarra, de discos fets per músics cecs, de números de Gerry i Sylvia Anderson («No em puc creure que hagis posat el Capità Escarlata en primer lloc, Dick. Era immortal! Quina gràcia té?»), o de caramels que es venen en pots de vidre («Si un de vosaltres posa el Rhubarb & Custard entre els cinc millors, dimiteixo ara mateix»).
En Barry es fica la mà a la butxaca de la jupa de pell, treu una cinta, la posar a l’aparell i apuja el volum. Pocs segons després, la botiga tremola amb el baix de «Walking on Sunshine», de Katrina and the Waves. És febrer. Fa fred. Hi ha molta humitat. La Laura se n’ha anat. Jo no vull sentir «Walking on Sunshine». No sé per què però no s’adiu amb el meu humor.
–Apaga-ho, Barry.
He de cridar com el capità d’un bot salvavides en un huracà.
–No ho puc apujar més.
–No he dit que ho apugis, imbècil. He dit que ho apaguis.
Ell esclafeix a riure i travessa la botiga cap a la rebotiga acompanyant els instruments de vent: «Da DA! Da da da da da-da da-da-da-da.» L’apago jo mateix, i en Barry torna a la botiga.
–Què fas?
–No vull sentir «Walking on Sunshine»!
–És una cinta nova. La de dilluns al matí. La vaig muntar ahir a la nit especialment.
–Sí? Doncs ho sento però és dilluns a la tarda. T’hauries de llevar més d’hora.
–I aquest matí me l’hauries deixada posar?
–No, però si més no ara tinc una excusa.
–No vols sentir res que t’animi? Res que porti una mica d’escalfor als teus ossos miserables d’home de certa edat?
–No.
–Què vols sentir, doncs, quan estàs emprenyat?
–No ho sé. «Walking on Sunshine» no, això ho tinc clar.
–Molt bé, ens la saltarem.
–Què ve després?
–«Little Latin Lupe Lu».
Faig un grunyit.
–De Mitch Ryder and the Detroit Wheels? –pregunta en Dick.
–No. The Righteous Brothers. –Es nota la reacció a la defensiva en el to de veu d’en Barry. És evident que no ha sentit mai la versió de Mitch Ryder.
–Oh, bé, tant hi fa.
En Dick no arribaria mai fins al punt de dir-li a en Barry que estava confós, però el comentari era clar.
–Què? –diu en Barry, emmurriat.
–Res.
–No, carai. Què tenen de dolent els Righteous Brothers?
–Res. Només que prefereixo l’altra versió –diu en Dick amb suavitat.
–Bestieses.
–Com pot ser una bestiesa declarar una preferència? –pregunto jo.
–Si és la preferència errònia, és una bestiesa.
En Dick encongeix les espatlles i somriu.
–Què? Què? Què vol dir aquest somriure pretensiós?
–Deixa’l en pau, Barry. Tant hi fa. Tampoc escoltarem «Little Latin Lupe Lu», que és un pal, o sigui que deixa-ho córrer.
–Des de quan aquesta botiga té un règim feixista?
–Des que has portat aquesta cinta horrible.
–L’única cosa que intento és animar-nos. Res més. Ho sento. Vés i posa aquella música trista antiga dels nassos, m’importa un rave.
–Tampoc no vull posar la música trista antiga dels nassos. Vull una cosa que pugui ignorar.
–Fantàstic. Això és el més divertit de treballar en una botiga de discos, eh? Posar coses que no vulguis escoltar. Havia pensat que aquesta cinta seria un bon punt de partida per a una conversa. Us volia preguntar els cinc millors discos per a un dilluns al matí plujós i tot això, però ara ho heu esguerrat tot.
–Ja ho farem dilluns que ve.
–I per què?
I així un dia rere l’altre, probablement durant la resta de la meva vida laboral.
M’agradaria fer una llista de quins són els cinc millors discos per no sentir res; d’aquesta manera, en Dick i en Barry podrien fer-me un favor. Jo, quan arribi a casa, posaré els Beatles. Abbey Road, segurament, encara que programaré el CD perquè se salti «Something». Els Beatles eren cromos dels xiclets o Help al cinema dissabte al matí, i aquelles guitarres de joguina amb què cantàvem «Yellow Submarine» a crits a la fila del darrere de l’autocar en els viatges de l’escola. Em pertanyen a mi, no a mi i a la Laura, no a mi i a la Charlie, no a mi i a l’Alison Ashworth, i encara que em facin sentir alguna cosa, no serà res de dolent.