–Com va l’experiment? Encara mirant d’ampliar les vostres sensibilitats pop?
En Barry em mira amb odi. No suporta parlar del grup.
–Sí. Tenen el mateix rotllo que tu, Barry? –pregunta en Dick amb innocència.
–No tenen cap «rotllo», Dick. Fem cançons. Les nostres cançons.
–Tens raó –diu en Dick–. Perdona.
−Oh, no fotis, Barry –dic jo–. I com sonen les vostres cançons? Com els Beatles? Com Nirvana? Com Papa Abraham and the Smurfs?
–No crec que les nostres influències immediates et siguin familiars –diu en Barry.
–Provem-ho.
–La majoria són alemanys.
–Què? Kraftwerk i això?
Em mira amb cara de llàstima.
–Mmm, no ben bé.
–Qui, doncs?
–No n’hauràs sentit a parlar mai, Rob, o sigui que calla.
–Digue’ns-en només un.
–No.
–Doncs les inicials.
–No.
–No en tens la més remota idea, oi?
Surt disparat de la botiga.
Ja sé que aquesta és la resposta que dóna tothom a totes les preguntes, i em sap greu, però si mai un home ha necessitat follar, aquest és en Barry.
Encara viu a Londres. Demano a informació el seu número de telèfon i l’adreça: viu a Ladbroke Grove, és clar. Truco, però aguanto l’aparell a un o dos centímetres del telèfon per penjar de seguida que em contestin. Contesten. Penjo. Ho torno a intentar uns cinc minuts després, però aquest cop aguanto l’aparell una mica més a prop de l’orella i sento que respon una màquina, no una persona. Torno a penjar, però. Encara no estic preparat per sentir la seva veu. La tercera vegada escolto el missatge; la quarta vegada, en deixo un de meu. És increïble pensar que podia haver fet el que estic fent ara en qualsevol moment de la darrera dècada: aquesta dona ha arribat a adquirir tanta importància que em sembla que hauria de viure a Mars i així els intents de comunicar-me amb ella em costarien milions de lliures i trigarien anys llum a arribar-li. És una extraterrestre, un fantasma, un mite, no una persona amb un contestador i un passi de metro de dues zones.
Per la veu diria que sembla una mica més gran i una mica més refinada –Londres ha eliminat el seu accent de Bristol– però és evident que és ella. No diu si viu amb algú o no; tampoc no m’esperava un missatge que donés detalls sobre la seva situació romàntica actual, però no diu, per exemple, «Has trucat a casa de la Charlie i en Marco; ara mateix no ens hi podem posar», o una cosa així. Només: «No hi ha ningú, deixeu un missatge després del senyal.» Jo deixo el meu nom, amb cognom, i el telèfon, i dic coses com ara que fa molt temps que no ens veiem...
No em contesta la trucada. Un parell de dies després ho torno a intentar i dic el mateix. Encara res. Parlant de rebuig, és el més normal: algú que ni tan sols et torna els missatges del contestador una dècada després d’haver-te rebutjat.
La Marie entra a la botiga.
–Hola, nois.
En Dick i en Barry desapareixen, de manera conspícua i incòmoda.
–Adéu, nois –diu un cop han marxat, i arronsa les espatlles. Em mira amb atenció.
–Que m’esquives o què? –diu tot simulant estar empipada.
–No.
Arrufa les celles i tomba el cap a una banda.
–De veritat. Com vols que t’esquivi si no sé on has estat els darrers dies?
–Doncs sembla que estiguis neguitós.
–Oh, i tant, sí.
Ella riu.
–No cal.
Es veu que això és el que es treu de dormir amb una nord-americana, tota aquesta mostra directa de bona voluntat. Impossible trobar una dona britànica decent que entri aquí després d’una relació d’una nit. Nosaltres som conscients que, en general, aquestes coses és millor oblidar-les. Però suposo que la Marie en vol parlar, analitzar què va fallar, potser voldrà que anem a alguna mena de teràpia de grup amb tot de parelles que es van equivocar i van passar junts una nit de dissabte. Probablement ens haurem de treure la roba i fer una representació del que va passar, i se’m quedarà el jersei travat al cap.
–Et volia preguntar si aquesta nit vols venir a veure cantar en T-Bone.
És clar que no. No podem parlar més, que no ho entens, dona? Ens en vam anar al llit, i això va ser tot. És la llei del nostre país. Si no t’agrada, te’n tornes al lloc d’on venies.
–Sí. Fantàstic.
–Coneixes un lloc que es diu Stoke Newington? Doncs toca allà. Al Weavers Arms.
–El conec.
Suposo que podria no anar-hi, però sé que hi aniré.
I ens ho passem bé. Té raó de mirar-s’ho a l’americana: que ens haguem ficat al llit un dia no vol dir que ens haguem d’odiar l’un a l’altra. Gaudim de la posta en escena d’en T-Bone, i la Marie canta un bis amb ell (i quan puja a l’escenari, tothom mira cap al lloc on era abans, i déu n’hi do com m’agrada). Després anem tots tres a casa seva a beure una copa, i parlem de Londres, d’Austin i de discos, però no de sexe en general ni de l’altra nit en particular, com si fos una cosa que ja tenim feta, com si haguéssim anat al restaurant del curri, que tampoc requereix cap anàlisi ni elaboració. I després la Marie em fa un petó i me’n vaig a casa, i en el camí de tornada em sento com si tinguéssim una relació, només això, i és agradable, un petit racó suau del qual puc estar orgullós.
La Charlie em truca, finalment; es disculpa de no haver-me trucat abans, però és que era fora, als Estats Units, per feina. Jo miro de fer veure que sé de què va, però no, és clar: no he anat mai per feina a Brighton, ni a Redditch, ni tan sols a Norwich, i no he estat mai als Estats Units.
–I què, com estàs? –pregunta, i per un instant, només per un instant però que és real, em vénen ganes de fer-li un número dramàtic: «No gaire bé, gràcies, Charlie, però no pateixis. Tu vés-te’n a treballar als Estats Units, no cal que pateixis per mi.» Per al meu mèrit etern, però, m’aguanto, i faig veure que en els dotze anys que han transcorregut des que vam parlar per darrera vegada he aconseguit afrontar la vida com un ésser humà en ple funcionament.
–Bé, gràcies.
–Perfecte. Me n’alegro. Estàs bé, i t’ho mereixes.
És evident que falla alguna cosa, però no sé pas què.
–I tu, com estàs?
–Bé. Fantàstic. La feina és bona, bons amics, un pis agradable, tot això. Em sembla tan llunyana la universitat, ja. Te’n recordes de quan ens reuníem al bar i ens preguntàvem què ens depararia la vida?
No.
–Bé..., jo sóc molt feliç amb la meva vida, i m’alegro que tu també ho siguis.
Jo no he dit que fos feliç. He dit que estava bé, és a dir, que no estava refredat, no havia tingut cap accident de trànsit recent, cap sentència de presó suspesa, però tant se val.
–Tens nens i coses així, com tothom?
–No. Els hauria tingut si hagués volgut, és clar, però no en volia. Sóc massa jove, i ells són massa...
–Massa jove?
–Bé, sí, jove, evidentment –fa una rialla neguitosa, com si jo fos un idiota, cosa que potser sóc, però no com ella es pensa–, però són massa..., no sé absorbents, suposo que és l’expressió que busco.
No m’invento res. És com parla ella, com si ningú hagués parlat mai sobre això en tota la història de la humanitat.
–Oh, sí. Ja t’entenc.
Acabo de burlar-me de la Charlie. La Charlie! La Charlie Nicholson! És estrany. La major part dels dies, en els darrers dotze anys o així, he pensat en la Charlie i li he atribuït a ella, o almenys al nostre trencament, la majoria de coses que m’han anat malament. Com ara: no hauria deixat la universitat, no hauria anat a treballar en una casa de discos, no em veuria lligat a aquesta botiga, no hauria tingut una vida personal tan poc satisfactòria. Aquesta és la dona que em va trencar el cor, que em va destrossar la vida; aquesta dona és l’única responsable de la meva pobresa, el meu desencaminament i el meu fracàs, la dona que durant més de cinc anys ha aparegut regularment als meus somnis, i ara mateix l’engego a rodar. No em queda més remei que admirar-me, la veritat. M’he de treure el barret i dir-me: «Rob, ets collonut.»
–En fi, Rob, ets a dins o a fora?
–Què dius? –És reconfortant adonar-me que encara diu coses que només pot entendre ella. Abans m’agradava i ho envejava; no se m’acudia mai contestar res que semblés tan remotament opac.
–Res, ho sento. És que... aquestes trucades d’antics amants em posen una mica nerviosa. Últimament n’he rebut unes quantes. Te’n recordes d’aquell tal Marco amb qui vaig sortir després de tu?
–Mmmm... Sí, em penso que sí.
Ja sé què dirà ara, i no m’ho crec. Tota aquella fantasia meva tan dolorosa, el matrimoni i les criatures, anys i anys de pensar-ho, i és molt possible que l’hagués deixat sis mesos després d’haver-se conegut.
–Doncs em va trucar fa uns mesos, i jo no sabia ben bé què dir-li. Em penso que travessava una fase d’aquestes de replantejament que dius a-què-treu-cap-tot-plegat, m’entens?, i volia veure’m i parlar de coses, i jo no hi estava gens disposada. Que feu tots igual, els homes?
–No n’he sentit parlar mai.
–Deuen ser els que trio jo, doncs. No volia dir...
–No, no, ja t’entenc. Deu ser una mica estrany, això de trucar de cop i volta. Pensava que, en fi, ja m’entens... –Jo no m’entenc, per tant no veig per què m’ha d’entendre ella–. Però què vol dir si sóc a dins o a fora?
–Vol dir, no ho sé, som amics o no? Perquè si ho som, perfecte, i si no ho som, no veig la gràcia de continuar parlant. Vols venir a sopar dissabte? Vénen uns quants amics i necessito un home sol. Ets un home sol?
–Jo... –De què servia?–. Sí, en aquest moment, sí.
–Doncs, què, ets a dins o a fora?
–A dins.
–Perfecte. Vindrà la meva amiga Clara, sola, i viu al mateix carrer que tu. Cap a les vuit?
I això és tot. Ara ja veig què passa: la Charlie és horrible. Abans no ho era; però li deu haver passat alguna cosa dolenta, i per això diu coses terribles i estúpides i no té cap mena de sentit de l’humor. Què en diria, Bruce Springsteen, de la Charlie?
Li comento a la Liz que l’Ian m’ha trucat i ho troba indigne, i diu que la Laura s’empiparà molt, cosa que m’anima moltíssim. I li parlo de l’Alison, la Penny, la Sarah i la Jackie, li explico allò del petit bolígraf llanterna, i li parlo de la Charlie, que acaba de tornar dels Estats Units on havia anat per feina, i la Liz diu que ella també està a punt d’anar-se’n als Estats Units per feina, i jo em poso satíric a costa seva, però no riu.
–Com és que odies les dones que tenen millors feines que tu, Rob?
De vegades és així, la Liz. No és mala persona, però és una d’aquelles feministes paranoiques que veuen mala intenció en tot el que dius.
–Què t’empesques, ara?
–Detestes la dona aquesta que portava un bolígraf llanterna al cinema, cosa que sembla perfectament raonable si vols escriure a les fosques. I detestes que la... la Charlie?... la Charlie anés als Estats Units... Vull dir que potser ella no hi volia anar. No ho sé. I no t’agradava que la Laura es posés la roba que no tenia més opció que posar-se quan va canviar de feina, i ara el motiu de menyspreu sóc jo perquè he d’anar a Chicago a parlar amb alguns homes en una sala de conferències de l’hotel durant vuit hores i després tornar a casa...
–Molt bé, sóc un sexista, oi? És la resposta correcta?
Val més somriure i acceptar-ho; si no, et pots tornar boig.