Quan la Charlie obre la porta, se m’encongeix el cor: està preciosa. Encara porta els cabells curts i rossos, però ara molt més ben tallats, i s’ha fet gran amb molta elegància: té unes arrugues tènues, amistoses i atractives al voltant dels ulls que fan que s’assembli a la Sylvia Sims, i porta un vestit de còctel negre d’adulta conscient (encara que probablement només el trobi així jo perquè, per mi, ella acaba de sortir d’un parell de texans amples i una samarreta de Tom Robinson Band). A l’instant començo a patir pensant que em tornaré a enamorar d’ella i faré el ridícul, que tot acabarà amb dolor, humiliació i odi a mi mateix, com l’altra vegada. Em fa un petó, m’abraça, em diu que estic idèntic i que està encantada de veure’m, i després assenyala cap a una habitació on puc deixar la jupa. És la seva habitació (artística, és clar, amb un gran quadre abstracte en una paret i el que sembla una catifa a l’altra); m’agafa un atac de pànic quan em trobo allí. Els altres abrics que hi ha sobre el llit són cars i, per un instant, se m’acut la idea de buidar totes les butxaques i arrencar a córrer.
Però vull veure la Clara, l’amiga de la Charlie, que viu al mateix carrer que jo. Vull veure-la perquè, com que no sé quin és el meu carrer, ni tan sols sé a quina part de la ciutat és, ni a quina ciutat, ni a quin país, potser serà una manera d’orientar-me. I també serà interessant veure a quin carrer opina la Charlie que visc, si és Old Kent Road o Park Lane. (Cinc dones que no viuen en el meu carrer, que jo sàpiga, però que serien molt ben rebudes si mai decidissin traslladar-s’hi: la Holly Hunter de Broadcast News; la Meg Ryan d’Alguna cosa per recordar; una doctora que vaig veure una vegada a la televisió que tenia els cabells llargs i arrissats i es va llançar a la jugular d’un parlamentari conservador en un debat sobre embrions, encara que no sé com es deia i no he aconseguit mai trobar un cartell amb ella nua; la Katharine Hepburn de The Philadelphia Story; la Valerie Harper de la sèrie de televisió Rhoda. Aquestes són dones que responen, dones amb mentalitat pròpia, dones amb guspira, gràcia i intrèpides..., però també són dones que semblen necessitar l’amor d’un bon home. Jo les podria rescatar. Les podria redimir. Em podrien fer riure, i jo les podria fer riure, potser, un bon dia, i ens podríem quedar a casa a veure les seves pel·lícules, algun programa de televisió o un vídeo de debats sobre embrions i adoptar nens amb problemes i aniríem tota la família a jugar a futbol a Central Park.)
Quan entro a la sala d’estar, puc veure immediatament que estic destinat a sofrir una mort llarga, lenta i sufocant. Hi ha un home que porta una mena de jaqueta color de terra cuita i un altre amb una jaqueta de lli arrugada amb tota cura, la Charlie amb el seu vestit de còctel, una altra dona amb unes malles fluorescents i una camisa de seda blanca brillant i una altra que porta uns pantalons que semblen un vestit però que no ho són. Que no ho és. El que sigui. I en el moment que les veig m’entren ganes de posar-me a plorar, no de terror, que també, sinó de pura enveja: per què la meva vida no és així?
Les dues dones que no són la Charlie són boniques –no són guapes, no són atractives, no són espectaculars, són boniques– i, als meus ulls espantats que parpellegen, pràcticament indistingibles: quilòmetres de cabells foscos, milers d’arracades immenses, metres i metres de llavis vermells, centenars de dents blanques. La que porta la brusa de seda blanca està escarxofada a l’enorme sofà de la Charlie, que és de vidre, de plom o d’or –un material intimidatori i impropi per a un sofà, en tot cas– i em somriu; la Charlie interromp els altres («Amics, amics...») i em presenta la resta dels reunits. La Clara és al sofà amb mi, com si diguéssim, ha, ha, el de la jaqueta color de terra cuita és en Nick, el del lli arrugat és en Barney, la dels pantalons que semblen un vestit és l’Anna. Si aquesta gent visqués al mateix carrer que jo, m’hauria de tancar a casa.
–Parlàvem de com li diríem a un gos si en tinguéssim –diu la Charlie–. L’Anna té un llebrer que es diu Dizzy, per Dizzy Gillespie.
–Oh, bona idea –dic jo–. No m’agraden gaire, els gossos.
Cap d’ells no diu res durant una estona; no és que puguin dir gaire cosa, de fet, sobre la meva manca d’entusiasme pels gossos.
–És per les mesures del pis, per un trauma d’infància, per l’olor o...? –em pregunta la Clara amb molta dolçor.
–No ho sé. Només... –arronso les espatlles sense saber què dir–, no em diuen res.
Somriuen tots amb educació.
Pel que es veu, aquesta és la meva contribució més important a la conversa de la vetllada i posteriorment em trobo recordant la frase amb melangia, com si pertanyés a l’edat d’or de la gràcia. Fins i tot tornaria a dir-la si en tingués ocasió, però la resta de temes de discussió no em donen l’oportunitat: no he vist les pel·lícules ni les obres de teatre que han vist ells i no he estat a cap dels llocs que han visitat ells. Descobreixo que la Clara treballa en una editorial i en Nick de relacions públiques; també descobreixo que l’Anna viu a Clapham. L’Anna descobreix que jo visc a Crouch End, i la Clara descobreix que tinc una botiga de discos. L’Anna ha llegit l’autobiografia de John McCarthy i Jill Morrell; la Charlie no, però li encantaria; potser l’Anna li podria deixar el llibre. En Barney ha anat a esquiar fa poc. És possible que pogués recordar un parell de coses més si calgués. Tanmateix, em passo la major part de la vetllada assegut com un estaquirot, sentint-me com un nen a qui han permès ajornar el moment d’anar a dormir per assistir a un acte especial. Mengem coses que no conec, i ara en Nick ara en Barry fan comentaris sobre cada ampolla de vi que bevem, llevat de la que he portat jo.
La diferència entre aquesta gent i jo és que ells van acabar la universitat i jo no (ells no es van separar de la Charlie i jo sí); com a conseqüència, ells tenen feines elegants i jo tinc una feina llardosa, ells són rics i jo sóc pobre, ells tenen confiança en ells mateixos i jo sóc incontinent, ells no fumen i jo sí, ells tenen opinions i jo tinc llistes. Els podria dir si el jet-lag és pitjor a l’anada o a tornada? No. Em podrien dir l’alineació original dels Wailers? No. Segurament no me’n podrien dir ni el nom del cantant principal.
Però no són mala gent. A mi no m’interessa la lluita de classes i, en tot cas, ells tampoc són especialment refistolats: és possible que també tinguin la mare i el pare als afores de Watford o en un lloc equivalent. Vull res del que tenen ells? I tant! Vull les seves opinions, vull els seus diners, vull la seva roba, vull la seva capacitat de parlar de noms de gossos sense cap mostra d’incomoditat. Vull tornar al 1979 i començar de nou.
No ajuda gens que la Charlie es passi tota la nit dient bestieses; no escolta ningú, s’esforça massa a expressar opinions estranyes, adopta tota mena d’accents difícils de reconèixer i poc apropiats. M’agradaria dir que tot això són maneres de fer noves, però no és veritat; ja ho feia abans, fa anys. Que no escoltés en altres temps ho vaig interpretar com força de caràcter, la mania de presentar sempre opinions estranyes com part del seu misteri, i allò d’imitar accents em semblava un toc teatral i de glamur. Com havia aconseguit fer desaparèixer tot això al llarg d’aquests anys passats? Com havia arribat a convertir-la en una resposta a tots els problemes del món?
Resisteixo tota la nit fins al final, tot i que no em mereixo l’espai que ocupo al sofà durant la major part, i encara em quedo quan se’n van la Clara, en Nick, en Barney i l’Anna. Quan marxen, m’adono que m’he passat tota l’estona bevent en comptes de parlant i, com a conseqüència, no puc enfocar els ulls com cal.
–Oi que tenia raó? –pregunta la Charlie–. És ben bé el teu tipus.
Arronso les espatlles.
–És el tipus de qualsevol. –Em poso una mica més de cafè. Estic borratxo i em sembla bona idea abocar-m’hi tot d’una–. Charlie, per què em vas deixar per en Marco?
Em mira amb duresa.
–Ho sabia.
–El què?
–Que vivies una etapa d’aquestes de a-què-treu-captot-plegat.
Diu això de «a-què-treu-cap-tot-plegat» amb accent americà, i arrufa les celles.
No puc mentir.
–Sí, tens raó. Sí, certament. És prou exacte.
Ella riu –de mi, suposo, no amb mi– i després juga amb un dels anells que porta.
–Pots dir el que vulguis –li dic, generós.
–Ho veig tot una mica borrós, ara..., amb l’espessa boira del temps. –Diu «espessa boira del temps» amb accent irlandès, sense cap raó aparent, i mou la mà davant de la cara, suposo que per indicar la densitat de la boira–. No és que en Marco m’agradés més, perquè a tu et trobava igual d’atractiu. –Pausa–. És només que ell ho sabia, que era atractiu, i tu no, i això era una gran diferència, m’entens? Tu solies comportar-te com si fos una mica peculiar que jo volgués estar amb tu, i això acaba cansant, suposo que m’entens. La imatge que tu tenies de tu mateix se’m va anar encomanant i al final vaig començar-me a creure que devia ser molt rara. I jo sabia que tu eres amable i conscient, i que em feies riure, i m’encantava com et consumien les coses que t’agradaven, però... en Marco semblava una mica més, no sé, refinat? Més segur d’ell mateix, més ficat en el món. –Pausa–. Era tot una mica més fàcil, perquè jo tenia la sensació d’arrossegar-te. –Pausa–. Una mica més assolellat, i una mica més guspirejant. –Pausa–. No ho sé. Ja saps com són les persones en aquella edat. Fan judicis molt superficials.
On és la superficialitat? Jo era, i per tant sóc, apagat, trist, una llosa, passat de moda, sense encant i tímid. No em sembla pas superficial, tot això. No són ferides a la pell; són atacs als òrgans interns i poden matar.
–Ho trobes dolorós? Ell era un imbècil, si et serveix de consol.
No em serveix, de fet, però tampoc vull cap consol. Vull la veritat, i és el que he aconseguit. Aquí no hi ha ni rastre del destí d’Alison Ashworth, res de la Sarah reescrivint la història i cap recordatori d’haver interpretat tota la història del rebuig al revés, com em va passar amb la Penny. Tan sols una explicació perfectament clara de per què hi ha gent que ho té i gent que no ho té. Més tard, al taxi, m’adono que l’única cosa que ha fet la Charlie es posar en paraules els meus sentiments sobre el talent que tinc per ser normal; potser havia exagerat el valor d’aquest talent particular, l’únic que tinc, val a dir.