Al cap d’unes dues setmanes, després de molt parlar, molt sexe i una quantitat tolerable de discussions, anem a sopar amb en Paul i la Miranda, amics de la Laura. Potser no sembla gaire emocionant, això, però per a mi ho és molt: és un vot de confiança, una confirmació, un senyal al món que continuo al costat de la Laura com a mínim uns mesos més. La Laura i jo no ens hem vist mai cara a cara amb en Paul i la Miranda, de fet, jo ni tan sols els conec. La Laura i en Paul van entrar al bufet d’advocats a la mateixa època i s’avenen molt i, quan la van convidar (i a mi també) a casa seva, jo em vaig negar a anar-hi. No m’agradava ell, ni l’entusiasme de la Laura quan parlava d’ell, encara que en sentir que hi havia una Miranda em vaig adonar que era estúpid i em vaig inventar altres coses. Vaig dir que em semblava la típica classe de gent que ara es trobaria tot sovint en aquesta feina tan radiant i que jo ja no hi tenia res a fer, i ella es va empipar; jo em vaig superar i sempre deia el seu nom acompanyat de les paraules «el tal» i «l’inútil aquell» cada cop que l’esmentava, i li vaig atribuir una veu petulant i un conjunt d’interessos i actituds que probablement no tenia; i després la Laura es va empipar de veritat i hi va anar tota sola. I després d’haver-li dit «inútil» tantes vegades em va semblar que en Paul i jo havíem començat amb mal peu i, quan la Laura els va convidar a casa nostra, jo me’n vaig anar i no vaig tornar fins a les dues de la matinada per estar segur de no topar-me amb ells, tot i que tenen un nen i era evident que a quarts d’onze ja haurien marxat. I així, quan la Laura em va dir que ens havien tornat a convidar, em vaig adonar que era important, no només per la seva disposició a intentar-ho un altre cop, sinó perquè volia dir que els havia comentat que tornàvem a viure junts, i no podia ser que tot el que hagués dit de mi fos dolent.
Mentre esperem a la porta de casa seva (res pretensiós, una caseta de tres habitacions a Kensal Green), jugo amb el botó de la bragueta dels meus 501, un tic nerviós que la Laura desaprova amb vehemència, potser per motius comprensibles. Però aquesta nit em mira i somriu, i m’agafa la mà (l’altra, la que no esgratinya frenèticament la cintura dels pantalons) i la prem i, abans que me n’adoni, ja som dins la casa entre un neguit de somriures, petons i presentacions.
En Paul és alt i atractiu, té els cabells llargs (no ben tallats sinó amb un estil d’aquells de «passo d’anar al barber», llargs de maníac de l’ordinador en oposició a llargs de perruqueria) negres i va més recte que un pal. Porta uns pantalons vells de pana marró i una samarreta del Body Shop amb alguna cosa verda, un llangardaix, un arbre, un vegetal o una cosa així. M’agradaria tenir algun botó de la bragueta descordat només per no sentir-me tan mudat. La Miranda, com la Laura, porta un jersei ample i malles, i unes ulleres de muntura rodona molt elegants, i és rossa, bonica i rodona, potser no amb la rodonesa de Dawn French però prou rodona perquè te n’adonis tot d’una. Vet aquí, doncs, que no m’intimida gens com van vestits, ni la casa, ni ells, i en tot cas són tan agradables amb mi que per un instant gairebé em vénen ganes de plorar: és evident, fins i tot per al més insegur del món, que en Paul i la Miranda estan encantats de tenir-me aquí, potser perquè han decidit que sóc una bona persona o perquè la Laura els ha dit que és feliç de com van les coses (i si m’equivoco de cap a cap i l’únic que fan és actuar, què m’importa si els actors són tan bons?).
No hi ha una conversa del tipus de «quin nom li posaries al gos», en part perquè tothom sap què fan els altres (la Miranda fa classes d’anglès en un institut) i en part perquè no és una vetllada d’aquesta mena en cap moment. Pregunten pel pare de la Laura, i la Laura els explica el funeral, si més no una mica, i també algunes coses que jo no sabia, com que abans de sentir-se aclaparada pel dolor i la pena, va sentir una lleugera excitació... «És que, ostres, és la cosa més adulta que m’ha passat mai.»
La Miranda parla una mica de la mort de la seva mare i en Paul fa preguntes sobre això, i en Paul i la Miranda fan preguntes sobre els meus pares i després d’alguna manera la conversa passa a les aspiracions, què esperem de la vida, què ens fa infeliços i... no sé. Sembla estúpid de dir, però malgrat els temes de conversa, xalo de veritat: no em fa por ningú i, digui el que digui, ho accepten seriosament, i enxampo la Laura mirant-me amb tendresa de tant en tant, cosa que francament m’eleva la moral. No és que ningú digui res memorable, intel·ligent o agut; és més aviat una cosa d’estat d’ànim. Per primer cop a la vida em sento com en un episodi de Thirtysomething més que en un episodi de... de... d’una sèrie que encara no ha aparegut sobre tres nois que treballen en una botiga de discos i parlen de farciments d’entrepans i de solos de saxo tot el sant dia, i m’encanta. I ja sé que Thirtysomething és sentimental, ple de clixés i d’un americà espantós, ja ho veig. Però quan estàs assegut en un pis d’una sola habitació a Crouch End, el negoci et va fatal i la teva dona ha marxat amb el paio del pis de dalt, un paper estel·lar en un episodi de la vida real de Thirtysomething, amb tots els nens, matrimonis, feines, barbacoes i compacts de k.d. lang que comporta, sembla més del que es pot demanar a la vida.
La primera vegada que algú em va fer anar de bòlit va ser quatre o cinc anys abans de l’Alison Ashworth. Estàvem de vacances a Cornualla i, a la taula del costat, hi havia un parell de nuvis en lluna de mel esmorzant, ens vam posar a parlar amb ells i em vaig enamorar de tots dos. No era l’un o l’altre, era la unitat. (I ara que hi penso, potser aquests dos van col·laborar tant com Dusty Springfield a fer-me concebre esperances poc realistes sobre les relacions.) Em penso que cadascun per part seva mirava de demostrar, com fan de vegades els acabats de casar, que eren una meravella amb els nens, que ell seria un pare fantàstic i ella una mare fantàstica, i jo en vaig treure profit: em van portar al riu i a nedar i em van comprar una lot i, quan van marxar, vaig quedar angoixat.
És semblant a aquesta nit, amb en Paul i la Miranda. M’enamoro de tots dos, del que tenen, de la manera com es tracten l’un a l’altre i de la manera com em fan sentir com si fos el nou centre del seu món. Trobo que són fantàstics i els vull veure dos cops per setmana durant la resta de la meva vida.
Només cap a la fi de la vetllada m’adono que m’he quedat sol. La Miranda és al pis de dalt amb el nen petit, en Paul ha anat a veure si hi ha algun licor llefiscós podrint-se en un racó d’algun armari per poder alimentar el caliu que encara tenim tots a l’estómac.
–Dóna un cop d’ull als discos que tenen –diu la Laura.
–No em cal. Sóc capaç de sobreviure sense ficar el nas a les col·leccions dels altres, saps?
–Sisplau. M’agradaria que ho fessis.
M’acosto al prestatge i giro el cap a una banda per mirar: no hi ha dubte que és una zona desastrosa, una col·lecció de compacts tan verinosament espantosa que s’hauria de ficar en un contenidor metàl·lic i enviar-la per mar a qualsevol abocador de residus del Tercer Món. Hi són tots: Tina Turner, Billy Joel, Kate Bush, Pink Floyd, Simply Red, els Beatles, és clar, Mike Oldfield (Tubular Bells I i II), Meat Loaf... No dedico gaire temps a examinar els discos, però en veig un parell dels Eagles i copso d’esquitllentes el que sembla sospitosament un àlbum de Barbara Dickson.
En Paul torna a l’habitació.
–No crec que l’aprovis gaire, aquesta col·lecció, oi?
–Oh, no ho sé. Els Beatles eren bons.
Riu.
–No estem gens al dia, em temo. Haurem de venir a la teva botiga perquè ens modernitzis.
–Cadascú el seu, dic jo.
La Laura em mira.
–No t’havia sentit mai dir això. Em creia que «cadascú el seu» era la mena de sentiment que, en el nou món feliç de Fleming, seria prou per ser penjat.
Aconsegueixo fer un simulacre de somriure i allargo la copa de conyac perquè em posi una mica de Drambuie vell d’una ampolla enganxosa.
–Ho has fet expressament, oi? –li dic camí de casa–. Ja sabies que m’agradarien. M’has enganyat.
–Sí. T’he enganyat perquè coneguessis una gent que trobes fantàstica. T’he ensarronat per passar una vetllada agradable.
–Ja saps què vull dir.
–De tant en tant la fe de les persones s’ha de posar a prova. He pensat que seria divertit presentar-te algú amb un àlbum de Tina Turner per veure si després encara pensaves el mateix.
Segur que penso el mateix. Oh, si més no, segur que ho pensaré. He de confessar, però (i només a mi, evidentment), que potser aquesta nit, atès el conjunt de circumstàncies peculiars, fortuïtes i probablement irrepetibles, el que és important no és el que t’agrada sinó com ets. Val a dir que no seré jo qui expliqui a en Barry com pot arribar a passar això.