Em feia por imaginar-me com seria tornar a casa aquesta nit, però no passa res: encara mantinc aquella sensació poc fiable de benestar que m’ha envaït des d’aquest matí. I, en tot cas, no serà sempre així, amb totes les seves coses al meu voltant. S’ho endurà tot aviat i aquest aire de vaixell a la deriva que té el pis –el llibre mig llegit de Julian Barnes a la tauleta de nit, les calces a la cistella de la roba bruta– desapareixerà. (Les calces de les dones van ser una decepció terrible quan vaig emprendre la meva carrera de cohabitació. No em vaig recuperar mai del tot del xoc de descobrir que les dones fan igual que nosaltres: guarden la millor roba interior per a les nits que saben que dormiran amb algú. Quan vius amb una dona, aquests parracs vells i encongits de Mark & Spencer apareixen sobtadament per tots els radiadors de la casa; aquells somnis lascius de l’edat adulta com una època en què estàs envoltat de llenceria exòtica pels segles dels segles amén..., aquells somnis esdevenen pols.)
M’emporto les proves del trauma de la nit anterior: l’edredó sobre el sofà, els mocadors de paper arrugats, les tasses amb burilles flotants en els sediments freds i oliosos de cafè, i després poso els Beatles i, quan ja he sentit Abbey Road i les cinc primeres pistes de Revolver, obro l’ampolla de vi blanc que la Laura va portar la setmana passada, m’assec i miro els episodis de tota la setmana de Brookside que tinc gravats.
De la mateixa manera que les monges acaben tenint la regla al mateix temps, la mare de la Laura i la meva mare han acabat sincronitzant misteriosament les seves trucades telefòniques. La meva truca primer.
–Hola, fill. Sóc jo.
–Hola.
–Va tot bé?
–Déu n’hi do.
–Com t’ha anat la setmana?
−Oh, ja t’ho pots imaginar.
–Com va la botiga?
–Anar fent. Amb alts i baixos.
Amb alts i baixos seria fantàstic. Voldria dir que hi havia dies millors que uns altres, que els clients entraven i sortien. Francament, no és així.
–El teu pare i jo estem molt preocupats per la crisi.
–Sí. Ja m’ho vas dir.
–Tens sort que a la Laura li vagi tan bé. Si no fos per ella, em penso que cap de nosaltres podria dormir.
Ha marxat, mare. M’ha llançat als llops. La molt puta ha fotut el camp i m’ha deixat... No. No ho puc fer. No sembla el moment adequat per donar males notícies.
–És una sort que tingui el plat prou ple sense haver de preocupar-se per una botiga plena de discos de cançons antigues de música pop...
¿Com podria descriure’s la manera en què els nascuts abans del 1940 diuen la paraula pop? Fa més de dues dècades que sento aquesta explosió escarnidora d’una sola síllaba, pronunciada tirant el cap endavant i amb una expressió idiota a la cara (perquè els fans del pop són idiotes) durant el moment que els costa escopir la paraula.
–... no entenc que no te l’hagi fet vendre per buscar una feina com cal. És sorprenent que hagi aguantat el que ha aguantat. Jo t’hauria deixat plantat fa anys.
Aguanta, Rob. No deixis que et provoqui. No piquis l’ham. No... Ah, a la merda.
–Doncs ja m’ha deixat plantat, o sigui que te’n pots alegrar.
–On ha anat?
–No ho sé. Només... ha marxat. Ha canviat de pis. Ha desaparegut.
Es fa un silenci molt, molt llarg. Tan llarg, de fet, que puc mirar un combat sencer de Jimmy i Jackie Corkhill sense sentir ni tan sols un sospir de sofriment perseverant al receptor.
–Hola? Que hi ha algú?
I ara sí que sento alguna cosa: el so dels gemecs de la meva mare. Què els passa a les mares? Què té, ara? Quan ets adult ja saps que, com a persona adulta, a mesura que avanci la vida, t’hauràs d’ocupar cada cop més de la persona que abans et cuidava a tu, això és evident; però la mare i jo vam canviar-nos els papers quan jo tenia uns nou anys. Totes les coses dolentes que m’han passat en el darrer parell de dècades –detencions, males notes als exàmens, rebre una pallissa, ser expulsat de la universitat, les diverses separacions– han acabat així, amb la mare visiblement o auditivament trastornada. Hauria estat millor per a tots dos que me n’hagués anat a Austràlia als quinze anys i que truqués a casa un cop per setmana per informar d’una sèrie de grans triomfs ficticis. La majoria de nois de quinze anys ho trobarien dur, això de viure tots sols a l’altra banda del món sense diners, sense amics, sense família, sense feina i sense títols, però jo no. Hauria estat la glòria comparat amb sentir això setmana rere setmana.
És... En fi, no és just. No és just. Mai no ha estat just. Des que vaig marxar de casa, no ha fet res més que queixar-se, patir i enviar-me retalls de la premsa local que descriuen els èxits menors dels meus companys d’escola. Això és ser bona mare? Jo trobo que no. Jo vull amabilitat, comprensió, consells i diners, i no necessàriament en aquest ordre, però tot això són conceptes aliens a Canning Close.
–Estic bé, si això és el que et fa patir.
Sé que no és això el que la fa patir.
–Ja saps que no és això el que em fa patir.
–Doncs trobo que ho hauria de ser, no? No trobes? Mare, m’acaben d’abandonar. No estic gaire bé. –I tampoc gaire malament, val a dir (els Beatles, mitja ampolla de chardonnay i els capítols de Brookside han fet el seu efecte), però no penso dir-li tot això a ella–. Ja estic prou fotut per haver-te d’aguantar a tu.
–Sabia que acabaríeu així.
–Bé, doncs, si ja ho sabies, per què tens tan disgust?
–Què penses fer ara, Rob?
–Penso beure’m el que queda d’una ampolla de vi davant de la televisió. Després me n’aniré a dormir. Demà em llevaré i me n’aniré a treballar.
–I després?
–Trobaré una bona noia i tindré fills.
Aquesta era la resposta correcta.
–Tant de bo fos així de fàcil.
–Ho és, t’ho prometo. La propera vegada que parli amb tu, ja ho tindré resolt.
Gairebé somriu. Ho noto. Començo a veure una mica de llum a l’extrem del túnel telefònic llarg i fosc.
–Però què t’ha dit, la Laura? Saps per què se n’ha anat?
–No ben bé.
–Molt bé, doncs jo sí.
Això m’alarma un moment fins que entenc què pretén.
–No té res a veure amb el matrimoni, mare, si és el que penses.
–Això és el que tu dius. M’agradaria sentir la seva versió.
Calma’t. No deixis que... No mosseguis... Ah, merda.
–Mare, com vols que t’ho digui, per l’amor de Déu? La Laura no es volia casar. No és d’aquesta mena de noies, t’ho asseguro. Ara les coses són diferents.
–No sé com són les coses ara. Tret que coneixes una noia, us poseu a viure junts i ella se’n va. Coneixes una noia, us poseu a viure junts i ella se’n va.
Té certa raó, suposo.
–Calla, mare, sisplau.
La senyora Lydon truca uns minuts més tard.
–Hola, Rob. Sóc la Janet.
–Hola, senyora L.
–Com estàs?
–Molt bé, i vostè?
–Bé, gràcies.
–I en Ken?
El pare de la Laura no està gaire fi: va tenir una angina de pit i es va haver de retirar jove.
–Prou bé. Va com va. Ja m’entens. Que hi és la Laura?
Interessant. No ha trucat a casa per explicar res. Una indicació de culpabilitat, potser?
–No, em temo que no. És a casa la Liz. Vol que li digui que li truqui?
–Si no torna gaire tard.
–Cap problema.
I aquest serà el darrer cop que parlarem a la vida, probablement. «Cap problema»: les últimes paraules que he dit a una persona de la qual he estat relativament a prop abans que les nostres vides prenguessin direccions diferents. Estrany, eh? Passes el Nadal a casa d’una gent, et preocupes per les operacions que els han fet, els abraces i els omples de petons i de flors, els veus amb bata... i de cop i volta, prou, s’ha acabat. Desapareixen per sempre. I més tard o més d’hora hi haurà una altra mare, un altre Nadal, més venes varicoses. Són tots iguals. Només canvien les adreces, i el color de la bata.