Arriba un quart d’hora tard, cosa que vol dir que he estat al pub mirant el mateix article d’una revista durant quaranta-cinc minuts. Es disculpa, per bé que sense gaire entusiasme, val a dir, però jo no dic res. Avui no és el dia adequat.
–Hola –diu, i fa dringar el seu clauer contra la meva ampolla de Sol. Se li ha desfet una mica el maquillatge amb la calor del dia i té les galtes rosades; està preciosa–. Quina sorpresa més agradable.
Jo no dic res. Estic massa nerviós.
–Estàs nerviós per demà?
–No gaire.
Em concentro a empènyer el tros de llimona coll avall de l’ampolla.
–Penses parlar amb mi o trec el diari que porto?
–Penso parlar amb tu.
–D’acord.
Remeno la cervesa perquè agafi gust de llimona.
–De què vols parlar?
–Vull demanar-te si vols casar-te amb mi o no.
Riu molt.
–Ha, ha, ha. Ho, ho, ho.
–Ho dic de debò.
–Ja ho sé.
–Oh, bé, un milió de gràcies.
–Ho sento. Però és que fa dos dies estaves enamorat d’aquella dona que et va entrevistar per al diari local, no?
–No, enamorat exactament, no, però...
–Bé, perdona’m si penso que no ets l’aposta més segura del món.
–Et casaries amb mi si ho fos?
–No. Em penso que no.
–Molt bé, doncs. Tornem a casa?
–No et desanimis. Com se t’ha acudit?
–No ho sé.
–Molt persuasiu.
–Ets persuasible?
–No, em penso que no. Només tinc curiositat per saber com es pot passar de fer una cinta per a una persona a fer una proposta de matrimoni a una altra en dos dies. No és raonable?
–Sí.
–I doncs?
–Estic tip de pensar-hi tota l’estona.
–En què?
–En això. L’amor i el matrimoni. Vull pensar en alguna altra cosa.
–He canviat d’idea. És la cosa més romàntica que he sentit mai. De debò. Sí.
–Calla. Només mirava d’explicar-me.
–Perdona. Continua.
–Mira, sempre m’ha fet por el matrimoni per allò de la cadena i la bola; vull tenir llibertat i tot això. Però quan pensava en aquella noia estúpida vaig veure de cop i volta que era al contrari: que si et cases amb algú que saps que estimes, si et decideixes, quedes lliure per a altres coses. No sé què sents tu per mi, però sí que sé el que sento per tu. Sé que vull estar amb tu i m’entesto a fer veure el contrari, davant meu i davant teu, i així anem fent. És com si cada poques setmanes signéssim un contracte nou, i ja en tinc prou. I sé que si ens caséssim m’ho prendria seriosament i no faria el ximple.
–I ets capaç de prendre una decisió com aquesta així, no? A sang freda, paf, si faig això, passarà allò. No estic segura que funcioni així, la cosa.
–Doncs sí, ja veus. El fet que sigui una relació, i que es basi en motius sentimentals, no vol dir que no es puguin prendre decisions intel·lectuals. De vegades ho has de fer, si no no arribes mai enlloc. Aquí és on m’equivocava jo. Fins ara he deixat que el temps, els músculs del meu estómac i un canvi d’acord fantàstic en un tema dels Pretenders prenguessin les decisions per mi, i ara ho vull fer jo mateix.
–Potser sí.
–Què vol dir potser sí?
–Vull dir que potser tens raó. Però el que tu pensis no m’ajuda, saps? Tu sempre ets així. Decideixes una cosa i tots els altres s’hi han d’avenir.
–No ho sé. No hi havia pensat, de fet. El més important era fer la pregunta.
–Bé, doncs ja ho has preguntat. –Però ho diu amb dolçor, com si sabés que el que li he preguntat era una cosa agradable, que té alguna mena de sentit, encara que no li interessi–. Gràcies.