Abans que arribi el grup, tot va perfecte. En temps passats la gent trigava una estona a escalfar-se, però aquesta nit s’animen tots de seguida. En part és perquè la majoria de la gent que ha vingut avui és una mica més gran que fa uns anys, no sé si m’explico –és a dir, són exactament els mateixos, no els seus equivalents de 1994– i no volen esperar fins a quarts de dotze o la una per començar: estan massa cansats per esperar, ara, i en tot cas n’hi ha alguns que han de tornar aviat per alliberar els cangurs. En general, però, és perquè hi ha un ambient de festa autèntica, un aire de celebració genuïna d’aquells de val més que aprofitem ara que podem, com si fos una recepció de casament o una festa d’aniversari més que un club que la setmana que ve continuarà aquí i potser l’altra i tot.
Però he de dir que sóc collonut, que no he perdut ni mica de la vella màgia. He posat una seqüència –els O’Jays («Back Stabbers»), Harold Melvin and the Bluenotes («Satisfaction Guaranteed»), Madonna («Holiday»), «The Ghetto» (que rep un visca, com si fos la meva cançó més que no pas la de Donny Hathaway) i «Nelson Mandela» pels Specials– que els obliga a demanar compassió. I llavors arriba el moment del grup.
M’han dit que els presentés jo; en Barry fins i tot ha escrit el que he de dir: «Senyores i senyors, pateixin. Comencin a patir. Amb nosaltres... SONIC DEATH MONKEY!» Però que es foti, i només dic ben fluixet el nom del grup al micròfon.
Porten vestits i corbates brillants i, quan s’endollen, hi ha un xerric terrible que per un moment em temo que és el seu primer número. Però Sonic Death Monkey ja no són el que eren. De fet, ja no són Sonic Death Monkey.
–Ja no ens diem Sonic Death Monkey –diu en Barry quan arriba al micròfon–. Podríem estar a punt de convertir-nos en els Futuristics, però encara no ho hem decidit. Aquesta nit, però som els Backbeat. Un dos tres... WELL SHAKE IT UP BABY...
I l’emprenen amb «Twist and Shout», que els surt perfecte i tota la gent del local enfolleix.
I en Barry canta bé.
Toquen «Route 66», «Long Tall Sally», «Money», «Do You Love Me?» i fan els bisos amb «In the Midnight Hour» i «La Bamba». En resum, les cançons són dolentes i molt sabudes, amb garantia d’agradar a un públic de trenta anys llargs que pensa que els salts són una cosa que fan els seus fills a les classes de música i gimnàstica. La gent està tan complaguda, de fet, que no es mou quan poso les cançons que he triat per fer-los tornar a posar-se en marxa després d’haver estat espantats i trasbalsats pels Sonic Death Monkey.
–Quines coses de cantar, oi? –dic a en Barry quan s’acosta a la cabina, suat i mig col·locat, i encantat d’ell mateix.
–Ha estat bé?
–Millor del que m’esperava.
–La Laura m’ha dit que només podíem tocar si ens apreníem alguns temes adequats per a la nit. Però ens ha encantat. Els nois diuen que per què no deixem córrer això de ser estrelles del pop i ens dediquem a tocar a les celebracions de noces de plata.
–I tu què hi dius?
–Que sí, em sembla bé. En tot cas, ja començava a rumiar quina direcció havíem de prendre. Prefereixo veure que la gent balla amb «Long Tall Sally» que no que arrenquen a córrer cap a la sortida amb les mans a les orelles.
–T’agrada el club?
–Està bé. Una mica..., vull dir, populista per al meu gust –diu. I no ho diu de broma.
La resta de la vetllada és com el final d’una pel·lícula. Tot el personal balla: en Dick amb l’Anna (ell està rígid i arrossega els peus, i l’Anna li agafa les mans i mira d’afluixar-li una mica els músculs), la Marie amb en T-Bone (la Marie està borratxa; en T-Bone mira per sobre les seves espatlles una dona –la Caroline!– per la qual està clarament interessat), la Laura amb la Liz (la qual parla animadament i sembla que empipada per alguna cosa).
Jo poso «Got to Get You Off My Mind» de Solomon Burke, i tothom intenta ballar, només per obligació, tot i que només els millors ballarins del món en poden treure res i ningú de la sala pot aspirar a estar entre els millors ballarins del món, ni tan sols entre els més mediocres. Quan la Laura sent els primers compassos, es gira, fa una ganyota i em fa senyals amb el polze enlaire, i jo començo a recopilar mentalment una cinta per a ella, una cinta plena de material que ja ha sentit, i plena de material que sentirà. Aquesta nit, per primer cop a la vida, puc començar a veure com es fa.