Anem tots tres al Harry Lauder. Ara les coses van bé amb en Barry; en Dick el va informar quan va tornar a la botiga i tots dos fan el que poden per mi. En Barry m’ha fet una cinta recopilatòria molt elaborada i amb tot de notes, i en Dick em repeteix les preguntes quatre o cinc vegades per comptes de les dues o tres habituals. I van insistir que els acompanyés a aquesta actuació.
És un pub enorme, el Lauder, amb sostres tan alts que el fum dels cigarrets se t’acumula sobre el cap com un núvol de còmic. Està molt tronat, hi ha corrents d’aire, han arrencat el farciment de les butaques, els que hi treballen són sorruts, els clients habituals són o bé aterridors o bé inconscients, els lavabos són molls i fan pudor, al vespre no hi ha res per menjar, el vi és tan dolent que fa riure i la cervesa té massa gas i està gelada; és a dir, és un pub normal i corrent del nord de Londres. No hi venim gaire sovint, tot i que és molt a la vora, perquè els grups que normalment toquen aquí són la mena de grups punk de segona divisió tan dolents que donaries la meitat del teu sou per no haver-los d’escoltar. De tant en tant, com aquesta nit, fitxen algun obscur artista de folk o de country americà d’aquells que podria arribar amb tots els admiradors en un mateix cotxe. Aquesta nit s’ha omplert gairebé un terç del pub, cosa que no està malament, i, quan entrem, en Barry assenyala l’Andy Kershaw i un paio que escriu al Time Out. Això és el màxim que pot aconseguir el Lauder.
La dona que hem vingut a veure es diu Marie LaSalle; té un parell de discos com a solista amb una discogràfica independent i una vegada la Nanci Griffith va cantar una de les seves cançons. En Dick diu que ara viu aquí, que va llegir no sé on que troba Anglaterra més oberta a la mena de música que fa ella, cosa que segurament vol dir que ens mostrem alegrement indiferents més que no pas activament hostils. Hi ha una pila d’homes sols, aquí, no sols de no casats, sinó sols de sense amics. Amb aquesta mena de companyia, nosaltres tres –jo taciturn i monosil·làbic, en Dick neguitós i tímid, i en Barry sol·lícit i censuradorformem un grup nombrós de companys de feina.
No hi ha teloners, només un ronyós amplificador que escup un rock-country de bastant bon gust i el públic hi és palplantat al voltant bressolant les cerveses i llegint els prospectes que els han encolomat a l’entrada. Marie LaSalle surt a l’escenari (de fet, hi ha una petita plataforma i un parell de micròfons a uns metres de nosaltres) a les nou; cap a les nou i cinc, per a gran irritació i vergonya meves, estic plorant i el món sense sentiments en què he viscut els darrers dies s’ha esvanit.
Des que va marxar la Laura, hi ha moltes cançons que he mirat d’evitar, però la cançó que obre el concert de Marie LaSalle, la cançó que em fa plorar, no és una d’elles. La cançó que em fa plorar no m’havia fet plorar mai fins llavors; de fet, la cançó que em fa plorar abans em feia vomitar. Quan va tenir èxit, jo era a la universitat, i la Charlie i jo solíem fer una caiguda d’ulls i ens ficàvem els dits a la gola quan algú –invariablement un estudiant de geografia o una noia que estudiava magisteri (i no entenc com et poden acusar d’esnob si no fas res més que declarar la pura i simple veritat)– la posava a la màquina de discos del bar. En fi, que la cançó que em fa plorar és la versió de Marie LaSalle del «Baby, I Love Your Way» de Peter Frampton.
Doncs vet aquí que sóc allà, dret al costat d’en Barry i d’en Dick amb la seva samarreta de Lemonheads, escoltant una versió cover d’una cançó de Peter Frampton i plorant! Peter Frampton! «Show Me the Way»! Aquell carallot! Amb aquella mena de bossa que bufava i feia que la guitarra sonés com la veu de Donald Duck! Frampton Comes Alive, el número u de vendes del rock americà durant una cosa així com set-cents vint anys, comprat, presumiblement, per tots els eixelebrats addictes a la coca de Los Angeles! Puc entendre que necessitava de mala manera algun símptoma que m’ajudés a entendre que els recents esdeveniments m’havien afectat profundament, però calia arribar a aquest extrem? No podia haver-me trobat Déu una cosa una mica menys horrible: un vell èxit de Diana Ross, per exemple, o un original d’Elton John?
I no acaba aquí la cosa. Com a resultat de la versió cover de Marie LaSalle de «Baby, I Love Your Way» («Ja sé que no m’hauria d’agradar aquesta cançó, però m’agrada», diu la cantant amb un somriure descarat quan acaba), em trobo en dos estats aparentment contradictoris: a) de cop i volta enyoro la Laura amb una passió del tot absent els darrers quatre dies, i b) m’enamoro de la Marie LaSalle.
Són coses que passen. Que passen als homes, en tot cas. O a aquest home concret. De vegades. És difícil d’explicar per què o com et pots trobar que t’estiren cap a dues direccions contràries alhora, però és evident que cal una certa quantitat d’irracionalitat i ganes de somiar. També té la seva lògica: la Marie és bonica, té aquella bellesa americana amb un toc guenyo –està una mica grassa, com la Susan Dey de després de The Partridge Family i d’abans de LA Law– i, posats a desenvolupar una dèria espontània i inútil per algú, podia ser molt pitjor. (Un dissabte al matí, em vaig llevar, vaig engegar el televisor i vaig quedar encisat per la Sarah Green de Going Live, una devoció que en aquell moment vaig mantenir en secret.) A més a més és encantadora i, pel que puc veure, no li manca talent: un cop s’ha tret de sobre Peter Frampton, es posa a cantar cançons pròpies, i són bones, corprenedores, divertides i delicades. Tota la vida he desitjat anar-me’n al llit –no, tenir una relació– amb una cantant: m’agradaria que escrigués les lletres de les cançons a casa i em preguntés si m’agradaven, i potser que inclogués un dels nostres acudits privats a la lletra i que posés el meu nom en els agraïments, potser fins i tot que inclogués una fotografia meva a l’interior de la caràtula, en algun lloc per allà dins, i que em deixés veure-la cantar en viu des del darrere de l’escenari, des de bastidors (tot i que al Lauder, on no hi ha bastidors, hauria quedat com un estaquirot, dret a la vista de tothom).
Això de la Marie és prou fàcil d’entendre, doncs. La part de la Laura necessita més explicacions però, en realitat, diria que és això: la música sentimental té aquesta facultat especial de portar-te enrere en el temps alhora que t’empeny cap endavant, de manera que et fa sentir nostàlgia i esperança alhora. La Marie és la part esperançadora, la que m’empeny endavant..., potser no ella, necessàriament, però sí algú com ella, algú que pugui fer que tot rutlli. (És ben bé això: sempre penso que les dones em salvaran, em guiaran cap a una vida millor, que podran ferme canviar i redimir-me.) I la Laura és la part del passat, l’última noia que vaig estimar i, en sentir aquests acords dolços i enganxosos de la guitarra, reinvento la nostra època junts i encara no me n’he adonat que ja som al cotxe mirant de cantar plegats la tonada de «Sloop John B» i equivocant-nos i rient. Mai no ho vam fer, això, a la vida real. Mai no vam cantar en el cotxe i, certament, mai no vam riure quan ens equivocàvem. Aquesta és la raó per la qual, de moment, no hauria d’escoltar música pop.
Aquesta nit no m’importa que sigui una cosa o l’altra: que se m’acosti la Marie a l’hora de marxar i em pregunti si vull anar a prendre alguna cosa, o anar-me’n a casa i trobar-me la Laura allà asseguda, prenent un te i esperant neguitosa l’absolució. Els dos somnis sonen igualment atractius i qualsevol dels dos em faria molt feliç.
La Marie fa un descans després d’una hora o així. S’asseu a l’escenari i beu un glop d’una ampolla de Budweiser. Surt un paio amb una caixa de cassets i la deixa al seu costat a l’escenari. Valen 5,99 lliures però, com que no tenen penics, en realitat són sis lliures. En comprem un cadascun i veiem horroritzats que es posa a parlar amb nosaltres:
–Que us ho passeu bé?
Fem que sí.
–Me n’alegro, perquè jo m’ho passo molt bé.
–Que bé –dic, i aquesta sembla la millor resposta que puc trobar de moment.
Com que només tinc un bitllet de deu lliures, em quedo allà dret com un mussol mentre el paio mira de pescar quatre monedes d’una lliura.
–Ara vius a Londres, oi? –li pregunto a ella.
–Sí. No gaire lluny d’aquí, de fet.
–T’agrada? –li pregunta en Barry.
Bona pregunta. A mi no se m’hauria acudit.
–Està prou bé. Ah, per cert, sospito que sou la mena de gent que ho deu saber. Hi ha alguna botiga de discos que valgui la pena, per aquí, o s’ha d’anar al West End?
De què serveix ofendre’s? Som la mena de gent que sabem on hi ha cases de discos. És l’aspecte que tenim i és el que som.
En Barry i en Dick gairebé es fumen de lloros de la pressa que tenen per explicar-se.
–Ell en té una!
–Ell en té una!
–A Holloway!
–Just al capdamunt de Seven Sisters Road!
–Championship Vinyl!
–Nosaltres hi treballem!
–T’encantarà!
Ella riu davant el brot d’entusiasme.
–Què veneu?
–Una mica de tot el que és bo. Blues, country, bon soul, new wave...
–Sembla perfecte.
Com que algú altre vol parlar amb ella, ens fa un somriure encantador i es gira. Nosaltres tornem allà on érem.
–Per què li heu dit res de la botiga? –pregunto als altres.
–No sabia que fos informació confidencial –diu en Barry–. Vull dir, ja sé que no tenim cap client, però em creia que això més aviat era dolent, no una estratègia comercial.
–No comprarà res.
–No, és clar que no. Per això ens pregunta si coneixem alguna botiga de discos que valgui la pena. Només vol venir a fer-nos perdre temps.
Sé que m’estic comportant com un estúpid, però no vull que vingui a la botiga. Si ve, potser m’acabarà agradant de veritat, i llavors em passaré tot el sant dia esperant que vingui i, quan vingui, em posaré neguitós i estúpid i segurament acabaré dient-li després de fer-hi mil voltes si vol venir a prendre alguna cosa amb mi, i o bé no captarà el sentit de la invitació i quedaré com un idiota, o bé m’ignorarà totalment i quedaré com un idiota. I camí de casa després del concert ja començo a preguntar-me si vindrà l’endemà i si significarà res que ho faci, i si és que significa res, per a qui de nosaltres significarà res, encara que probablement en Barry no hi té res a fer.
Merda. M’emprenya tot això. A quina edat s’ha d’arribar perquè s’acabi?
Quan arribo a casa tinc dos missatges al contestador, un de l’amiga de la Laura, la Liz, i un altre de la Laura. Diuen el següent:
1) Rob, sóc la Liz. Només et truco per veure, en fi, per saber com estàs. Truca’ns quan vulguis. Ah..., no penso prendre partit. De moment. Molts petons, adéu.
2) Hola, sóc jo. Necessito un parell de coses. Em pots trucar a la feina demà al matí? Gràcies.
Un boig podria interpretar tota mena de coses en aquests dos missatges; una persona sana arribaria a la conclusió que la primera trucada és amable i tendra, i que la segona és pura fredor. Jo no estic boig.