Just una setmana després de marxar la Laura, rebo una trucada d’una dona de Wood Green dient-me que té uns quants discos que li sembla que em podrien interessar. Normalment no faig gens de cas a la gent que vol treure’s discos de sobre, però sembla que aquesta dona sap de què parla: parla d’etiquetes blanques, de fundes amb fotografies i de tota mena de coses que suggereixen que no es refereix únicament a mitja dotzena de discos ratllats de l’Electric Light Orchestra que el seu fill va deixar quan va marxar de casa.
Té una casa enorme, la mena de casa que sembla haver-se obert camí fins a Wood Green des d’una altra banda de Londres, i no és una dona gaire amable. Té quaranta anys ben fets, un bronzejat delicat i la pell de la cara sospitosament tibant; i, encara que porta texans i samarreta, els texans porten el nom d’un italià allà on hauria d’haver-hi el nom del senyor Wrangler o del senyor Levi, i a la part del davant de la samarreta hi ha un assortit de joies arranjades formant el símbol de la pau.
No somriu ni m’ofereix una tassa de cafè, ni em pregunta si m’ha costat gaire trobar la casa malgrat la pluja gelada i torrencial que m’impedia veure el plànol que tenia davant dels ulls. Em porta a un estudi que dóna al vestíbul, encén el llum, assenyala els discos –n’hi ha centenars, tots en caixes de fusta fetes a mida– del prestatge de dalt i em deixa tot sol perquè me’ls miri.
Als prestatges que omplen les parets no hi ha llibres, només àlbums, compacts, cassets i un equip d’alta fidelitat; les cassets tenen una etiqueta numerada, cosa que sempre indica una persona seriosa. Hi ha un parell de guitarres recolzades a la paret i un ordinador que sembla capaç de fer alguna cosa musical si hi tens tirada.
Pujo a una cadira i baixo les caixes. N’hi ha set o vuit en total i, encara que intento no mirar què hi ha a dins quan les deixo a terra, veig d’esquitllentes el primer de la darrera caixa: és un single de James Brown de King Records, de fa trenta anys, i començo a sentir un formigueig d’anticipació.
Quan em poso a mirar-me’ls adequadament, reconec tot d’una que és el botí que havia somiat trobar d’ençà que vaig començar a col·leccionar discos. Hi ha discos dels Beatles especials per a clubs de fans, la primera mitja dotzena de singles dels Who, originals d’Elvis des de les primeries dels seixanta, muntanyes de discos rars de blues i de soul i... hi ha un exemplar de «God Save the Queen» pels Sex Pistols d’A&M! No l’havia vist mai! Ni tan sols he vist mai ningú que l’hagués vist! I, oh, no! Oh, no! Oh, Déu meu: «You Left the Water Running» d’Otis Redding, publicat set anys després de la seva mort i retirat immediatament per la vídua perquè no...
–Què li sembla?
Està repenjada al marc de la porta, amb els braços encreuats, mig somrient davant la cara de sorpresa que dec fer jo.
–És la millor col·lecció que he vist mai.
No tinc ni idea de què puc oferir-li. Tot això ha de costar com a mínim sis o set mil lliures, i ella ho sap. D’on puc treure jo tants diners?
–Si em dóna cinquanta lliures se’ls pot endur tots avui mateix.
Me la miro estupefacte. Em sembla que ens trobem oficialment a la terra de les bromes fantàstiques on velles dames petites et paguen molts diners perquè t’enduguis els seus mobles de Chippendale. Només que jo no tinc al davant una dama petita i vella, i ella sap perfectament que el que té aquí val molt més de cinquanta lliures. Què deu passar?
–Són robats?
Ella riu.
–No sé si valdria la pena treure tot això per la finestra de casa d’algú per només cinquanta dòlars. No, són del meu marit.
–I en aquest moment no tenen bones relacions?
–Se n’ha anat a Espanya amb una noia de vint-i-tres anys. Una amiga de la meva filla. Va tenir els sants collons de trucar-me per demanar-me diners i, com que m’hi vaig negar, em va dir que vengués la col·lecció de discos i li enviés un xec per la quantitat que aconseguís, llevat del deu per cent de comissió. I ara que me’n recordo: vull que em doni un bitllet de cinc lliures. Vull emmarcar-lo i penjar-lo a la paret.
–Deu haver trigat molt de temps a reunir aquesta collecció.
–Anys. Aquesta col·lecció és al més a prop que ha arribat mai d’aconseguir alguna cosa.
–Treballa?
–Ell diu que és músic, però... –Fa una ganyota d’incredulitat i menyspreu–. L’única cosa que fa és explotar-me i passar-se el dia assegut sobre el seu tros de cul mirant les etiquetes dels discos.
Imagina’t que un dia arribes a casa i et trobes que la dona ha regalat els discos d’Elvis, de James Brown i de Chuck Berry a canvi de res per pur despit. Què faries? Què diries?
–Escolti, no podria pagar-li el que valen? No cal que li digui a ell quant li he donat. Li pot enviar igualment les quaranta-cinc lliures i gastar-se la resta. O donar-ho a beneficència. O el que sigui.
–Això no és un bon pacte. Vull ser verinosa però justa.
–Ho sento, però és que... no vull participar-hi.
–Com vulgui. N’hi ha molts altres que ho faran.
–Sí, ja ho sé. Per això miro d’arribar a un acord. Què tal mil cinc-centes lliures? Probablement valen quatre vegades més.
–Seixanta.
–Mil tres-centes.
–Setanta-cinc.
–Mil cent. És la meva oferta més baixa.
–I jo no acceptaré ni un penic més de noranta.
Ara tots dos somriem. És difícil imaginar-se cap altra circumstància que pugui derivar en aquesta mena de regateig.
–És que així encara podria permetre’s tornar a casa, i li asseguro que és l’última cosa que desitjo.
–Ho sento, però em penso que és millor que busqui algú altre.
Quan torni a la botiga esclafiré en llàgrimes i ploraré com un nadó durant un mes, però no em puc avenir a fer-ho.
–D’acord.
M’aixeco per marxar, però em torno a agenollar: només vull fer una última mirada.
–Li puc comprar aquest single d’Otis Redding?
–És clar. Deu penics.
–Oh, sisplau. Deixi’m donar-li un bitllet de deu lliures i, per mi, ja pot regalar la resta.
–D’acord, però només perquè s’ha pres la molèstia de venir fins aquí. I perquè té principis. Però un i prou. No els penso vendre tots un a un.
Heus ací doncs que torno de Wood Green amb un «You Left the Water Running» en perfecte estat que m’ha costat deu lliures. No ha estat un mal matí. En Barry i en Dick quedaran impressionats. Però si mai descobreixen això dels Elvis, James Brown, Jerry Lee Lewis, els Pistols, els Beatles i tota la resta sofriran un xoc traumàtic immediat i possiblement perillós, i jo els hauré d’assistir i...
Com és que m’he posat al costat del dolent, de l’home que ha deixat la dona i se n’ha anat a Espanya amb una poncella? Per què no puc solidaritzar-me amb els sentiments de la dona? Potser hauria d’anar a casa i regalar l’escultura de la Laura a algú que vulgui esmicolar-la i fer-la servir de ferralla; potser això em faria bé. Però ja sé que no. L’única cosa que sóc capaç de veure és la cara del pobre home quan rebi el seu xec patètic per correu, i no puc evitar sentir una llàstima dolorosa i desesperada per ell.
Seria agradable dir que la vida és plena d’incidents exòtics com aquest, però no és així. En Dick em grava el primer àlbum de Liquorice Comfits com m’havia promès; en Jimmy i la Jackie Corkhill paren de discutir, temporalment; la mare de la Laura no truca, però la meva mare sí. Li sembla que la Laura em trobaria més interessant si estudiés alguna cosa als vespres. Estem d’acord que discrepem o, en tot cas, jo acabo penjant. I en Dick, en Barry i jo anem amb minitaxi al White Lion a veure la Marie, i realment els nostres noms són a la llista de convidats. El trajecte ens costa exactament quinze lliures, però això no inclou la propina, i la cervesa val dos lliures la gerra. El White Lion és més petit que el Lauder, és a dir que és mig ple en comptes de dos terços buit, i és molt més bonic, també, i fins i tot hi ha un teloner, un cantautor local terrible per al qual el món va acabar just després de «Tea for the Tillerman» de Cat Stevens, no amb un terrabastall sinó amb un gemec.
Les bones notícies: 1) No ploro en sentir «Baby, I Love Your Way», tot i que em sento lleugerament marejat. 2) Aconseguim una menció: «Que són en Barry, en Dick i en Rob aquests que veig aquí baix? Encantada de veure-us, amics.» I després diu al públic: «Heu estat mai a la seva botiga? Championship Vinyl, al nord de Londres. Hi heu d’anar.» I la gent es gira per mirar-nos i nosaltres ens mirem l’un a l’altre tímidament, i en Barry és a un pas de fer una rialleta sufocada d’excitació, el molt tanoca. 3) Jo encara tinc ganes de sortir un dia als crèdits d’un àlbum, malgrat que aquest matí quan anava a treballar em trobava fatal perquè m’havia passat mitja nit fumant burilles i bevent licor de plàtan i enyorant la Laura. (Això és bona notícia? Potser és dolenta, la prova definitiva i final que estic boig, però és bona notícia perquè encara tinc una ambició i el fil musical no és l’única visió de futur que tinc al davant.)
La mala notícia: 1) La Marie porta algú per cantar amb ella els bisos. Un home. Algú que comparteix el micròfon amb ella amb una intimitat que no m’agrada, que canta les tornades de «Love Hurts» i que, mentre ho fa, la mira d’una manera que suggereix que va molt per davant meu a la cua per a la foto de l’àlbum. La Marie encara s’assembla a la Susan Dey, i aquest paio –el presenta com «T-Bone Taylor, el secret millor guardat de Texas»– sembla una versió més fina de Daryl Hall de Hall and Oates, si és que algú es pot imaginar una criatura així. Té els cabells llargs i rossos, els pòmuls sortits i fa més de tres metres d’altura, però també té bons muscles (porta una jaqueta texana sense camisa) i un doll de veu que fa que l’home aquell que fa els anuncis de Guinness soni sentimental, una veu tan fonda que sembla aterrar amb un cop a l’escenari i venir rodolant cap a nosaltres com una bala de canó.
Jo sé que, en aquest moment, la meva autoestima sexual no és gaire alta; sé que les dones no estan necessàriament interessades en els cabells llargs i rossos, els pòmuls alts i l’estatura; que de vegades busquen cabells foscos curts, pòmuls poc marcats i cossos grassos, però malgrat tot... Mireu-los! Susan Dey i Daryl Hall! Enllaçant les línies melòdiques nues de «Love Hurts»! Barrejant la saliva de l’un i l’altre, gairebé! Sort que quan va venir a la botiga l’altre dia portava la meva camisa favorita que, si no, no hi hauria tingut res a fer.
No hi ha cap altra mala notícia. Això és tot.
Quan acaba l’actuació, agafo la jupa de terra i em disposo a marxar.
–Només són dos quarts d’onze –diu en Barry–. Anem a buscar-ne una altra.
–Quedeu-vos, si voleu. Jo me’n vaig. –No vull beure una copa amb algú que es diu T-Bone, però tinc la sensació que això és precisament el que vol en Barry. Tinc la sensació que beure una copa amb algú que es diu T-Bone podria ser el punt més alt de la dècada per a en Barry–. No us vull esguerrar la nit. No tinc ganes de quedar-me.
–Ni mitja horeta?
–No, de veritat.
–Espera un moment, doncs. Vaig a pixar.
–Jo també –diu en Dick.
Quan se’n van, jo surto tot d’una i aturo un taxi negre. És fantàstic, estar deprimit; et pots comportar ben bé com et dóna la gana.
És tan greu voler-se quedar a casa amb la col·lecció de discos? Col·leccionar discos tampoc no és com col·leccionar segells, sotacopes de cervesa o didals d’antiquari. Aquí hi ha tot un món, un món més agradable, més brut, més violent, més pacífic, més acolorit, més sòrdid, més verinós, més tendre que el món en el qual jo visc; hi ha història, geografia, poesia i incomptables coses més que hauria d’haver estudiat a l’escola, com ara música.
Quan torno a casa (vint lliures de Putney a Crouch End, i sense propina) em faig un te, em poso els auriculars i recorro totes les cançons amargues contra les dones que tinc de Bob Dylan i Elvis Costello i, quan ja no me’n queden d’aquestes, em poso l’àlbum en viu de Neil Young fins que tinc el cap com un timbal de tant feedback i, quan acaba Neil Young, me’n vaig al llit i miro el sostre, cosa que ha deixat de ser aquella activitat neutra i embadocada que era en altres temps. Tot això de la Marie era broma, oi? Em volia fer creure a mi mateix que hi havia una cosa on agafar-me, una transició fàcil i sense traumes. Ara me n’adono. Sempre m’adono de tot un cop ha passat: sóc molt hàbil amb el passat. És el present el que no puc entendre.
Arribo tard a treballar i en Dick ja ha pres nota d’un missatge de la Liz. Que li truqui a la feina; és urgent. No tinc cap intenció de trucar-li a la feina. Vol cancel·lar la cita d’aquesta nit, sé per què i no penso permetre-ho. Haurà de cancel·lar-la davant meu.
Li dic a en Dick que li truqui i li digui que no se’n recordava que avui no aniria a treballar: que he anat a una fira de discos a Colchester i que tinc previst tornar expressament per a la cita que tenim aquesta nit. No, en Dick no té el número. No, en Dick no creu que truqui a la botiga. Jo no em poso al telèfon en tot el dia per si mira de trobar-m’hi.
Hem quedat a Camden, en un pub Youngs tranquil a Parkway. És aviat, però porto un Time Out i m’assec en un racó amb una gerra de cervesa i uns anacards i miro quines pel·lícules aniria a veure si tingués algú amb qui anar-hi.
La cita amb la Liz no dura gaire. La veig acostar-se a grans gambades a la meva taula: és bonica, la Liz, però grassa, i quan està empipada, com ara, fa una mica de por. Miro de somriure però sóc conscient que no funcionarà, perquè està massa empipada per calmar-la amb un somriure.
–Ets un cretí, Rob –diu, fa mitja volta i se’n va, i els de la taula del costat em miren fixament. M’enrojolo, miro el Time Out i faig un bon glop de cervesa amb l’esperança que el vidre enfosqueixi la meva cara envermellida.
Té raó, és clar. Sóc un cretí.