–On coi t’havies ficat? –pregunto a en Barry quan es presenta a treballar dissabte al matí. No l’havia vist des de l’actuació de la Marie al White Lion: cap trucada, cap excusa, res de res.
–On coi m’havia ficat? On coi m’havia ficat jo? Déu meu, mira que ets cretí –diu en Barry a manera d’explicació–. Ho sento, Rob. Ja sé que les coses no et van bé i que tens problemes i tot això, però, home! Vam passar-nos hores buscant-te, l’altra nit.
–Hores? Més d’una hora? Dues com a mínim? Vaig marxar a dos quarts d’onze, o sigui que vau deixar córrer la recerca a dos quarts d’una, oi? Devíeu anar de Putney a Wapping caminant.
–No siguis cretí.
Un dia, potser no de les pròximes setmanes però sí en un futur concebible, algú hauria de ser capaç de referir-se a mi sense deixar anar el mateix insult a cada frase.
–Molt bé, ho sento. Però estic segur que em devíeu buscar deu minuts i després vau fer una copa amb la Marie i el daixonses, el T-Bone.
No suporto haver-li de dir T-Bone. Em fa carrisquejar, com quan has de demanar una hamburguesa Big Mac i de fet el que vols és un bistec rus, o un pastís a l’estil de la mare quan no vols res més que un tros de pastís de poma.
–No es tracta d’això.
–Us ho vau passar bé?
–Va ser fantàstic. En T-Bone ha participat en dos àlbums de Guy Clark i en un de Jimmie Dale Gilmore.
–Caram!
−Oh, vés a pastar fang.
És una sort que sigui dissabte perquè estem relativament ocupats i no cal que en Barry i jo busquem coses per dir-nos. Quan som a la rebotiga, en Dick està fent un cafè i jo busco un disc vell de Shirley Brown, em diu que en T-Bone va participar en dos àlbums de Guy Clark i un de Jimmie Dale Gilmore.
–I saps què? És un paio francament agradable –afegeix, sorprès que algú que ha assolit aquestes alçàries vertiginoses sigui capaç d’intercanviar unes quantes paraules educades en un pub. Però la comunicació entre el personal no arriba gaire més lluny que això. Hi ha massa gent amb qui parlar.
Tot i que entra prou gent a la botiga, només un petit percentatge compra alguna cosa. Els millors clients són els que el dissabte han de comprar a la força un disc encara que no trobin res que els interessi de veritat; si no tornen a casa amb una bossa quadrada i plana a la mà se senten buits. És fàcil descobrir els addictes al vinil perquè, quan ja fa una estona que revisen una lleixa, se’n cansen, passen a una secció totalment diferent, es treuen un bitllet d’on sigui i s’acosten al taulell; és perquè han fet una llista mental de possibles adquisicions («Si no trobo res en els propers cinc minuts, hauré de conformar-me amb aquella recopilació de blues que he vist fa una hora») i, de cop i volta, els desespera l’estona que fa que busquen una cosa que en realitat no volen. Jo conec bé aquest sentiment (aquests són dels meus, i els entenc millor que a ningú al món): és una sensació desagradable, enganxosa, de pànic, i surts de la botiga tentinejant. Després camines més de pressa, mirant de recuperar la part del dia que ha fugit, i tot sovint t’agafa el rampell de llegir la secció internacional d’un diari o d’anar a veure una pel·lícula de Peter Greenaway, de consumir alguna cosa sòlida i carnosa que compensi la inutilitat de cotó ensucrat que t’embossa el cap.
Uns altres que m’agraden són aquells que vénen decidits a trobar una melodia que els pertorba, que els distreu, una melodia que senten en el seu alè quan corren a agafar un autobús o en el ritme dels eixugaparabrises quan tornen a casa de la feina. De vegades la causa de la distracció és banal i òbvia: l’han sentida a la ràdio o en un bar. Però altres vegades se’ls ha aparegut per art de màgia. De vegades se’ls ha aparegut la melodia perquè feia sol i han vist una persona que semblava agradable, i de cop i volta s’han trobat taral·lejant un tros d’una cançó que feia quinze o vint anys que no sentien; una vegada va venir un noi que havia somiat un disc, tot sencer, melodia, títol i cantant. I quan el vaig trobar (era una vell tema de reggae, «Happy Go Lucky Girl» dels Paragons), i era pràcticament exacte que el que se li havia aparegut en somnis, l’expressió del seu rostre em va fer sentir no com aquell que té una botiga de discos sinó com una llevadora, o com un pintor, algú amb una vida francament transcendental.
No costa gens veure quina en porten de cap en Dick i en Barry els dissabtes. En Dick és pacient, entusiasta i amable com un professor d’escola primària: ven discos a persones que no sabien que els volien perquè per intuïció sap què han de comprar. Fa una mica de conversa, després posa algun disc al taulell i tot seguit li allarguen bitllets de cinc lliures gairebé sense adonar-se’n, com si fos ben bé el que havien vingut a buscar. En Barry, mentrestant, intimida els clients fins a sotmetre’ls. Els diu de tot per no tenir el primer àlbum de Jesus and Mary Chain, i ells el compren, o se’n riu d’ells perquè no tenen Blonde on Blonde, i també el compren, i després s’exclama sense poder-s’ho creure quan li diuen que no han sentit parlar mai d’Ann Peebles, i al final també compren alguna cosa d’ella. La majoria de dissabtes, cap allà les quatre de la tarda, que és quan em poso a fer un te per a tots tres, sento una mica d’entusiasme, potser perquè al cap i a la fi és la meva feina i funciona prou bé, potser perquè estic orgullós de com, malgrat tenir uns talents petits i peculiars, en sabem treure el màxim profit.
Així doncs, quan em disposo a tancar la botiga i ens preparem per sortir a fer una copa com cada dissabte, tornem a ser feliços plegats; tenim un fonament de bona disposició que anirem gastant al llarg dels següents dies buits fins que arriba a divendres al migdia totalment exhaurit. De fet, som tan feliços que, després de fer fora tots els clients i abans de marxar, fem una llista de les cinc millors cançons d’Elvis Costello (jo voto per «Alison», «Little Triggers», «Man Out of Time», «King Horse» i una versió pirata a l’estil de Merseybeat d’«Everyday I Write the Book» que tinc en una cinta pirata en algun lloc, i penso que l’obscuritat de la darrera contraresta de manera intel·ligent el caire obvi de les quatre primeres i potser em farà estalviar l’escarni d’en Barry) i, després de l’emmurriament i les baralles de la setmana passada, és agradable tornar a pensar en coses així.
Però, quan sortim de la botiga, la Laura m’espera a fora, repenjada en el tros de paret que ens separa de la sabateria del costat, i jo me’n recordo que no estic vivint un període agradable de la meva vida.