9

Això dels diners és fàcil d’explicar: ella en tenia, jo no, i me’ls volia deixar. Era quan feia uns mesos que tenia la nova feina i el seu sou començava a fer pila al banc. Me’n va deixar cinc mil; si no me’ls hagués deixat, jo m’hauria enfonsat. No els hi he tornat mai perquè no he pogut, i el fet que ella se n’hagi anat de casa i surti amb algú altre no em fa ser cinc mil lliures més ric. L’altre dia, per telèfon, quan la vaig importunar i li vaig dir que m’havia destrossat la vida, ella va dir alguna cosa dels diners, que a veure quan pensava començar a pagar-li a terminis el que li devia, i jo li vaig dir que li donaria una lliura a la setmana els propers cent anys. És quan va penjar.

Això quant als diners. Allò que li vaig dir sobre que la relació no em feia feliç i que m’estava plantejant buscar algú altre: em va empènyer a dir-ho. Em va provocar tant que ho vaig haver de dir. Com a excusa és una mica fluixa, però és així. Estàvem en plena conversa d’aquestes d’estat de la nació i, com qui no vol la cosa, em va dir que ens trobàvem en una fase bastant lamentable, i jo hi vaig estar d’acord; em va preguntar si havia pensat mai a buscar alguna altra persona i jo vaig dir que no, i ella va riure i va dir que les parelles que estaven com nosaltres sempre tenien ganes de trobar algú altre. Llavors jo li vaig preguntar si ella ho pensava i, com que em va dir que és clar, jo vaig admetre que de vegades també hi pensava. En aquell moment em va semblar que era una conversa d’aquelles d’ara serem madurs i reconeixerem la imperfecció de la vida, en farem una anàlisi abstracta, adulta; ara veig que en realitat parlàvem d’ella i de l’Ian i que em va anar esperonant perquè buscava una absolució. Era una tàctica furtiva d’advocat, i hi vaig caure, perquè ella és molt més llesta que no jo.

Jo no sabia que estava prenyada, és clar que no. No m’ho havia dit perquè sabia que jo tenia un afer amb una altra noia. (Sabia que tenia un afer perquè l’hi havia dit jo. Ens semblava que ens comportàvem amb maduresa però la veritat és que era d’una innocència insensata, gairebé infantil, pensar que un de nosaltres podia fer el que li donés la gana i confessar el delicte mentre vivíem junts.) No ho vaig descobrir fins molt temps després: travessàvem un bon període, vaig fer alguna broma sobre tenir nens i ella va esclafir en plors. Li vaig preguntar què li passava i m’ho va explicar, i després d’això vaig tenir un atac breu i desencertat d’hipocresia (el típic comentari: «També era el meu fill, quin dret tenies?», etcètera) fins que la seva incredulitat i menyspreu em van fer callar.

–En aquell moment no semblaves una bona elecció a llarg termini –va dir–. I tampoc no m’agradaves gaire. No volia tenir un fill teu. No volia pensar en una relació d’aquelles horribles amb drets de visita que s’allargués fins al futur. I tampoc no volia ser mare soltera. No em va costar gaire prendre la decisió. No tenia cap sentit consultar-t’ho.

Tots aquests motius eren raonables. De fet, si jo m’hagués quedat prenyat de mi mateix en aquell moment, hauria decidit avortar ben bé per les mateixes raons. No se’m va acudir res per dir.

Aquell mateix vespre, més tard, després d’haver rumiat sobre tot això de l’embaràs fent servir la informació nova que tenia a l’abast, li vaig preguntar per què no m’havia deixat.

Va pensar molta estona.

–Perquè fins llavors mai no havia mirat d’aferrar-me a res i, quan vaig començar a sortir amb tu, vaig fer la promesa d’aguantar com a mínim un moment dolent per veure què passava després. I ho vaig fer. I estaves tan patèticament compungit per allò d’aquella idiota de la Rosie... –la Rosie, la noia de les quatre vegades, de l’orgasme simultani, una creu, la noia amb qui sortia quan la Laura estava prenyada– que durant un temps bastant llarg et vas portar molt bé amb mi, i era ben bé el que necessitava. La nostra relació és prou forta, Rob, encara que només sigui pel temps que fa que estem junts, que déu n’hi do. I no volia ensorrar-ho tot i tornar a començar si no era realment necessari. Per això.

I per què no l’havia deixada jo? No per raons tan nobles i adultes com aquestes. (¿Hi ha res de més adult que aferrar-se a una relació que es trenca amb l’esperança d’arreglar-la? No ho he fet mai a la vida.) Jo no la vaig deixar perquè, de cop i volta, just quan es va acabar l’afer amb la Rosie, vaig descobrir que em tornava a sentir atret de veritat per la Laura; era com si hagués necessitat la Rosie per valorar més la Laura. I em creia que ho havia engegat tot a rodar (jo llavors no sabia que ella feia un experiment d’estoïcisme). Era conscient que ella havia perdut l’interès en mi i vaig treballar com un boig per recuperar-lo i, quan ho vaig aconseguir, vaig tornar a perdre l’interès jo. Trobo que aquesta mena de coses em passen sovint. No sé com resoldre-ho. I això més o menys ens porta fins al moment present. Quan tota aquesta trista història es manifesta així de cop, fins i tot l’idiota més curt de vista, fins i tot el més il·lús i més llastimós dels amants rebutjats i ferits és capaç de veure que hi ha un procés de causa i efecte, que els avortaments, la Rosie, l’Ian i els diners formen part de la història, que es mereixen els uns als altres.

En Dick i en Barry ens proposen que anem al pub amb ells a prendre una copa ràpida, però és difícil imaginar-nos al voltant d’una taula i rient-nos d’un client que va confondre Albert King amb Albert Collins («Ni tan sols hi va caure quan, mirant si el disc estava ratllat, va veure el segell de Stax», ens deia en Barry movent el cap davant la insospitada profunditat de la ignorància humana), i jo declino l’oferiment amb educació. M’imagino que el que hem de fer és anar al pis i em dirigeixo cap a la parada de l’autobús, però la Laura m’estira pel braç i fa mitja volta per agafar un taxi.

–Jo pago. No crec que sigui gaire agradable agafar el vint-i-nou, no trobes?

Té raó. Serà millor conduir la conversa que hem de tenir sense conductor... i sense gossos, nens i gent grassa amb grans bosses de John Lewis.

Al taxi estem molt callats. Només són deu minuts de Seven Sisters Road a Crouch End, però el trajecte és tan incòmode, intens i infeliç que tinc la sensació que el recordaré la resta de la meva vida. Plou, i els llums fluorescents ens fan dibuixos a la cara; el taxista ens pregunta com ens ha anat el dia, nosaltres remuguem i ell tanca el vidre de separació de darrere seu. La Laura mira per la finestra, jo la miro furtivament per veure si li ha canviat la cara en la darrera setmana. S’ha tallat els cabells molt curts, com sempre, a l’estil dels seixanta, com Twiggy o Mia Farrow, només que –i no pretenc ser llagoter– aquesta mena de tall li queda molt millor que a elles. Com que té els cabells tan foscos, tirant a negres, quan els porta curts sembla que els ulls li ocupin gairebé tota la cara. No va maquillada, i jo dedueixo que és per mi. És una manera senzilla de demostrar-me que les preocupacions l’aclaparen, que està distreta, massa intranquil·la per a faramalles. Aquí hi ha una bonica simetria: quan fa tots aquells anys li vaig donar la cinta amb la cançó de Solomon Burke gravada, portava una bona capa de maquillatge, molt més que l’habitual i que la setmana anterior, i jo vaig saber, o vaig confiar, que allò també era en benefici meu. És a dir, al començament molt maquillatge per demostrar que les coses van bé, que són positives, excitants, i al final gens per demostrar que les coses van fatal. Diàfan, eh?

(Però més tard, just quan girem per la cantonada del meu carrer i començo a pensar amb pànic en el dolor i la dificultat de la conversa imminent, veig una dona sola, mudada de dissabte a la nit, que surt a trobar-se amb algú, amb amics o un amant. I quan vivia amb la Laura, jo enyorava... què? Potser enyorava que algú pugés a l’autobús, al metro o a un taxi i que canviés de direcció per trobar-se amb mi, potser una mica mudada, potser amb més maquillatge que normalment, potser fins i tot lleugerament nerviosa; quan era més jove, el fet de saber que jo era responsable de tot això, fins i tot del trajecte amb autobús, em feia sentir un agraïment patètic. Quan estàs amb algú permanentment, tot això no ho tens: si la Laura em volia veure, només calia que girés el cap o que anés del bany al dormitori, i no calia que es preocupés de mudar-se per al viatge. I quan venia a casa, hi venia perquè hi vivia, no perquè fóssim amants, i quan sortia, de vegades es mudava i de vegades no, segons on anava, però en tot cas no tenia res a veure amb mi. En fi, tot això és per dir que la dona que vaig veure per la finestra del taxi em va inspirar i em va consolar momentàniament: potser no sóc massa gran per provocar un viatge d’una banda de Londres a l’altra i, si mai tinc una altra cita i quedem de trobar-nos, per exemple, a Islington, i ella ha de fer tot el camí des de Stoke Newington, un viatge de sis o set quilòmetres, li donaré les gràcies des del fons del meu cor masegat de trenta-cinc anys.)

La Laura paga el taxi i jo obro la porta de l’edifici, encenc la llum i la faig entrar. Ella s’atura i mira el correu que hi ha a l’ampit de la finestra, per pur costum, suposo, però és evident que de seguida es penedeix d’haver-ho fet: quan mira els sobres es troba amb la notificació de la llicència de TV de l’Ian, i dubta, només un segon, però és prou per aclarir la més mínima traça de dubte que pugui tenir jo, i em sento fatal.

–Emporta-te-la si vols –dic jo, però sense mirar-la, i ella no em mira–. Així m’estalviaré de reenviar-la.

Però no la treu de la pila, i després la deixa a l’ampit entre els anuncis de menjars preparats i targetes de taxis i se’n va escales amunt.

Quan entrem al pis, se’m fa molt estrany veure-la aquí. Però el que és especialment estrany és que mira d’evitar fer les coses que solia fer: és fàcil veure com es controla. Es treu l’abric; abans solia llançar-lo sobre una cadira, però aquesta nit no ho fa. Es queda amb l’abric a la mà una estona, i jo l’hi agafo i el llanço sobre una cadira. Fa intenció de dirigir-se a la cuina, potser per posar aigua a bullir o per servir-se un vas de vi, i jo li pregunto, amb cortesia, si li vindria de gust una tassa de te, i ella em pregunta, amb cortesia, si no tinc res més fort, i quan veig que queda mitja ampolla de vi a la nevera, ella s’està de dir que n’hi havia una de sencera quan se’n va anar i que l’havia comprada ella. En tot cas, ja no és seva, o no és la mateixa ampolla, o el que sigui. I, quan s’asseu, tria la cadira que està més a prop de l’estèreo –la meva– en comptes de la de més a prop de la televisió, la seva.

–Ja l’has feta?

Fa un gest cap als prestatges plens d’àlbums.

–El què?

Ja sé a què es refereix, és clar.

–La Gran Reorganització.

Puc notar les majúscules.

–Oh, sí. Ahir a la nit.

No li vull dir que ho vaig fer l’endemà de marxar ella, però ella fa un somriure d’exasperació encantat de totes maneres.

–Què? –dic jo–. Què vol dir, això?

–Res. Només que... no has trigat gaire.

–No trobes que hem de parlar de coses més importants que la meva col·lecció de discos?

–Sí, Rob. Sempre ho he pensat.

En principi sóc jo el que tinc una bona base moral (al cap i a la fi és ella la que es fica al llit amb el veí), però no sóc capaç de sortir ni de la primera base.

–On has viscut aquesta setmana?

–Em penso que ja ho saps –diu ella tranquil·lament.

–Ho he hagut de descobrir pel meu compte, però, eh?

Em torno a trobar fatal, fatal de veritat. No sé si se’m veu a la cara, però de sobte la Laura cedeix una mica: sembla cansada i trista, i clava els ulls a un lloc determinat per no posar-se a plorar.

–Ho sento. He pres algunes decisions desagradables. No m’he portat bé amb tu. Per això he vingut a la botiga aquesta nit, perquè em semblava que ja era hora de ser valenta.

–Tens por, ara?

–Sí, és clar que en tinc. Em sento molt malament. És molt dur, això.

–Ja.

Silenci. Jo no sé què dir. Voldria preguntar-li una pila de coses, però totes són preguntes de les quals no vull saber la resposta: quan va començar a sortir amb l’Ian, si va ser per allò del soroll del sostre, si és millor («Què?», em preguntaria ella; «Tot», diria jo), si li sembla que és el final de tot o una mena de fase passatgera, i –així de feble m’estic tornant– si m’ha enyorat una mica, si m’estima, si l’estima a ell, si vol acabar del tot amb mi, si vol tenir nens amb ell, i... és millor? És millor? ÉS MILLOR?

–És per la meva feina?

D’on sortia aquesta pregunta? És clar que no és pel coi de feina. Per què ho he preguntat?

–Oh, Rob, és clar que no.

Per això ho he preguntat. Perquè em feia pena jo mateix i volia alguna mena de consolació barata: volia sentir «És clar que no» dit amb tendresa i traient-hi importància, mentre que si li hagués fet la Gran Pregunta potser hauria aconseguit una negativa molesta, o un silenci molest, o una confessió molesta, i no volia res d’això.

–És això el que penses? Que t’he deixat perquè no eres prou per a mi? T’agrairia que em valoressis més.

Però, novament, ho diu amb un to de veu agradable que reconec de fa molt temps.

–No ho sé. És una de les coses que he pensat.

–Quines són les altres?

–Les més evidents.

–Quines són les més evidents?

–No ho sé.

–Doncs no deuen ser tan evidents, llavors.

–No.

Un altre cop silenci.

–Et va bé, amb l’Ian?

–Au, va, Rob. No siguis infantil.

–Què té d’infantil? Vius amb ell. Només volia saber com t’anava.

–No visc amb ell. He estat uns dies amb ell abans de decidir què faig. Mira, això no té res a veure amb ningú més. Ho saps, no?

Sempre diuen el mateix. Sempre, sempre diuen que no té res a veure amb ningú més. M’hi jugo el que sigui que si Celia Johnson hagués fugit amb Trevor Howard al final de Breu encontre hauria dit al seu marit que no tenia res a veure amb ningú més. És la primera llei del trauma romàntic. Jo faig una ganyota bastant repulsiva i còmicament inadequada per expressar la meva incredulitat, i la Laura està a punt de riure, però s’aguanta.

–Me’n vaig anar perquè no ens enteníem gaire, ni tan sols parlàvem, tinc una edat en què m’agradaria establir-me i no veia la manera de fer-ho amb tu, sobretot perquè tu sembles incapaç de decidir-te. Tenia cert interès per algú altre i després la cosa va anar més lluny del que calia i per això em va semblar un bon moment per marxar. Però no tinc ni idea de què passarà amb l’Ian i jo a la llarga. Probablement res. Potser tu maduraràs una mica i arreglarem les coses entre nosaltres. Potser no us veuré mai més a cap dels dos. No ho sé. L’única cosa que sé és que és millor que no visqui aquí.

Més silenci. Per què la gent –o, per dir-ho clar, les dones– són així? No serveix de res pensar així, amb tot aquest desgavell, dubtes i línies grises i esborronades on hi hauria d’haver un quadre incisiu i clar. Estic d’acord que es necessita trobar algú nou per deixar l’antic –s’ha de ser increïblement valent i adult per deixar algú només perquè no funciona bé del tot– però no pots enfrontar-te a tot això a mitges, com fa ara la Laura. Quan vaig començar a sortir amb la Rosie, la dona de l’orgasme simultani, jo no era així; des del meu punt de vista, ella era una perspectiva seriosa, la dona que em portaria sense dolor d’una relació a una altra, i el fet que no arribés a ser així, el fet que fos un desastre, va ser pura mala sort. Si més no, jo tenia un pla de batalla clar al cervell, i no tota aquesta comèdia irritant de «oh-Rob-necessito-temps».

–Però no has decidit deixar-me definitivament? Encara hi ha una oportunitat de tornar a viure junts?

–No ho sé.

–Bé, doncs, si no ho saps, vol dir que la possibilitat hi és.

–No sé si hi és.

Déu meu.

–Això és el que dic. Que si no saps si hi ha una possibilitat, vol dir que hi és, no? És com si algú és a l’hospital, molt greu, i el metge diu: «No sé si té possibilitats de sobreviure o no.» Això no vol dir que el pacient s’hagi de morir definitivament, oi? Vol dir que podria viure. Encara que la possibilitat sigui d’allò més remota.

–Suposo.

–O sigui que tenim una possibilitat de tornar a viure junts.

–Oh, Rob, calla.

–Només vull saber on sóc. Quines possibilitats tinc.

–No tinc ni la més remota idea de quines possibilitats tens. El que intento dir-te és que estic confosa, que fa molt temps que no sóc feliç, que ens hem ficat en un forat terrible, que surto amb un altre home. Aquestes són les coses importants.

–Ja. Però si m’ho poguessis dir aproximadament, m’ajudaria molt.

–Molt bé, molt bé. Tenim un nou per cent de possibilitats de tornar a viure junts. T’aclareix la situació?

N’està tan tipa, de tot això, tan a punt d’esclatar, que tanca els ulls amb força i parla amb un murmuri verinós i furiós.

–T’estàs comportant com una estúpida, ara.

Jo sé, en algun lloc dins meu, que no és ella la que es comporta com una estúpida. Sóc capaç d’entendre, a cert nivell, que no ho sap, que tot està en l’aire. Però no em serveix de res. Sabeu què és el pitjor de ser rebutjat? Que no ho pots controlar. Si pogués controlar el quan i el com de ser abandonat per algú, no em semblaria tan horrible, però, és clar, llavors no seria un rebuig, oi? Seria per acord mutu. Serien diferències musicals. Jo marxaria per fer carrera de solista. Sóc conscient que emprenyar d’aquesta manera per saber el grau de probabilitat és d’un patetisme i un infantilisme increïbles, però és l’única cosa que puc fer per recuperar alguna mena de control sobre ella.

Quan vaig veure la Laura fora de la botiga vaig saber sense cap mena de dubte que la volia recuperar tant sí com no. Però probablement és perquè és ella qui m’ha deixat. Si puc aconseguir que em digui que hi ha una possibilitat d’arreglar-ho, m’ho farà tot més fàcil: si no he d’anar pel món sentint-me ferit, impotent i miserable, puc viure sense ella. És a dir, sóc infeliç perquè ella no em vol; si em puc convèncer que m’estima una mica, aleshores tot anirà bé, perquè llavors jo no l’estimaré a ella i em podré posar a buscar algú altre.

La Laura fa una expressió que en els darrers mesos he arribat a conèixer bé, una mirada que denota una paciència infinita i una frustració sense remei. No em fa feliç saber que l’ha inventada per a mi. Abans no la necessitava. Sospira, s’aguanta el cap a la mà, i mira la paret.

–Molt bé, podria ser que ho arregléssim. Podria haver-hi una possibilitat que fos així. No sé si gaire real, però la possibilitat hi és.

–Fantàstic.

–No, Rob, no és fantàstic. Res no és fantàstic. Tot és una merda.

–Però no ho serà, ja ho veuràs.

Ella mou el cap, amb un aire incrèdul.

–Estic massa cansada per això, ara. Ja sé que és demanar molt, però et sabria greu anar-te’n al pub a fer una copa amb els altres mentre recullo les meves coses? Vull pensar mentre ho faig i, si et quedes aquí, no puc pensar.

–Cap problema. Si em deixes fer-te una pregunta.

–Molt bé. Una.

–Sembla estúpida.

–Tant hi fa.

–No t’agradarà.

–Doncs... pregunta.

–És millor?

–És millor què? És què millor que què?

–El sexe, suposo. T’ho passes millor amb ell?

–La mare que et va parir, Rob! De veritat que això és el que et preocupa?

–És clar.

–Tu creus que tindria alguna importància sigui com sigui?

–No ho sé.

I no ho sé.

–Bé, doncs la resposta és que jo tampoc ho sé. Encara no ho hem fet.

Sí!

–Mai?

–No. No n’he tingut ganes.

–Ni abans tampoc, quan vivia aquí dalt?

–Oh, gràcies. No. Llavors vivia amb tu, que no te’n recordes?

Em sento una mica violent i no sé què dir.

–Hem dormit junts però no hem fet l’amor. Encara no. Però et diré una cosa: dormo millor amb ell.

Sí! Sí! Això és una notícia fantàstica! El senyor Seixanta Minuts encara no ha fitxat! Li faig un petó a la galta i me’n vaig al pub a veure en Dick i en Barry. Em sento un home nou, encara que no ben bé un Home Nou. De fet, em sento tan millor que me’n vaig directe a dormir amb la Marie.