1.4

Primer va ser l’apartament de Newark, del qual no recordava res, i després la casa de Maplewood, que els seus pares havien comprat quan ell tenia tres anys, i ara, sis anys després, tornaven a traslladar-se, aquest cop a una casa molt més gran a l’altra banda de la ciutat. En Ferguson no ho entenia. La casa on havien viscut fins llavors era una casa perfectament bona, una casa més que adequada per a una família de només tres persones, i ¿per què els seus pares volien passar pel trasbals d’empaquetar-ho tot per anar a viure tan a prop —sobretot si no els calia?—. Hauria tingut sentit si haguessin anat a una altra ciutat o a un altre estat, tal com havien fet l’oncle Lew i la tia Millie quatre anys enrere, quan havien marxat a Los Angeles, o tal com havien fet l’oncle Arnold i la tia Joan l’any següent quan també s’havien traslladat a Califòrnia, però ¿per què havien de molestar-se ells a canviar de casa si ni tan sols anaven a una altra ciutat?

Perquè s’ho podien permetre, va dir la seva mare. El negoci del pare rutllava, i ara es trobaven en situació de viure amb més grandesa. L’expressió amb més grandesa va fer pensar en Ferguson en un palau europeu del segle XVIII, en un vestíbul de marbre ple de ducs i duquesses amb perruques empolvorades, en dues dotzenes de donzelles i cavallers abillats amb opulents vestits de seda per allà drets amb mocadors de randa i rient-se les bromes els uns als altres. Llavors, quan va embellir una mica més l’escena, va intentar imaginar-se els seus pares entre aquella gent, però amb aquells vestits es veien ridículs, còmics, grotescos. Va dir: Que ens puguem permetre una cosa no vol dir que hàgim de comprar-la. M’agrada aquesta casa i crec que ens hi hauríem de quedar. Si tenim més diners dels que necessitem, hauríem de donar-los a algú que els necessiti més que nosaltres. A una persona que passi gana, a un vell esguerrat, a algú que no tingui diners. Gastar-los tots per a nosaltres no està bé. És egoista.

No siguis tan perepunyetes, Archie, va respondre la seva mare. El teu pare treballa el doble que ningú en aquesta ciutat. Es mereix cada centau que ha guanyat, i si vol lluir una mica amb una casa nova, és assumpte seu.

No m’agrada la gent que llueix, va dir en Ferguson. No és una bona manera d’actuar.

Bé, tant si t’agrada com si no, noiet, ens canviem de casa, i estic segura que quan hi siguem t’agradarà. Una habitació més gran, un pati més gran i un soterrani habitable. Hi posarem una taula de ping-pong, i llavors veurem si n’aprens prou per guanyar-me.

Però ja juguem a ping-pong al pati del darrere.

Quan no fa massa fred. I pensa, Archie, que a la casa nova no ens molestarà el vent.

Sabia que una part dels diners de la família provenia de la feina de la seva mare com a retratista, però una part molt més gran, gairebé tots, de fet, els produïa el negoci del seu pare, una cadena de tres botigues d’electrodomèstics que es deia Ferguson’s, una a Union, una altra a Westfield i la tercera a Livingston. Feia temps, hi havia hagut una botiga a Newark que s’havia dit 3 Brothers Home World, però ara ja no existia, l’havien traspassat quan en Ferguson tenia tres anys i mig o quatre, i si no hagués estat per la fotografia en blanc i negre penjada a la paret del despatx, la imatge del 1941 en què es veia el seu pare somrient entre els seus dos oncles somrients davant de 3 Brothers Home World el dia que havien obert al públic, tots els records d’aquella botiga haurien quedat esborrats per sempre de la seva memòria. No sabia per què el seu pare ja no treballava amb els seus germans, i a sobre hi havia el misteri encara més gran de per què l’oncle Lew i l’oncle Arnold havien marxat de Nova Jersey per començar una nova vida a Califòrnia (paraules del seu pare). Sis o set mesos enrere, en un atac d’enyor de la seva cosina Francie, havia demanat a la seva mare que li expliqués els motius que els havien dut a marxar tan lluny, però ella s’havia limitat a dir, El teu pare els va comprar la seva part, que no era cap gran resposta, si més no cap que ell pogués entendre. Ara, amb aquella notícia desagradable d’anar a viure a una casa nova i més gran, en Ferguson començava a entendre alguna cosa que abans li havia passat per alt. El seu pare era ric. Tenia tants diners que no sabia què fer-ne, i tal com semblava que anaven les coses, allò només podia voler dir que era cada dia més ric.

Tenir diners era bo i dolent a la vegada, va decidir en Ferguson. Bo perquè els diners eren un mal necessari, tal com li havia dit una vegada la seva àvia, i com que tothom necessitava diners per viure, segurament era millor tenir-ne massa que no pas massa pocs. D’altra banda, per guanyar-ne massa, una persona havia de dedicar una quantitat de temps excessiva a aconseguir-ne, molt més temps del que era necessari o raonable, cosa que li passava al seu pare, que treballava tant per dirigir el seu imperi de botigues d’electrodomèstics que les hores que passava a casa s’havien anat reduint amb els anys, fins al punt que en Ferguson ja no el veia quasi mai, ja que el seu pare tenia el costum de marxar de casa a dos quarts de set del matí, tan d’hora que inevitablement ja era fora quan en Ferguson es despertava, i com que cada botiga obria fins tard dos vespres per setmana, dilluns i dijous la d’Union, dimarts i divendres la de Westfield, dimecres i dissabte la de Livingston, hi havia moltes nits que el seu pare no sopava a casa i no tornava fins a les deu o dos quarts d’onze, més d’una hora després que en Ferguson se n’hagués anat al llit. Per tant, l’únic dia que podien comptar amb veure el seu pare era el diumenge, però els diumenges també eren complicats, amb unes quantes hores al final del matí i a primera hora de la tarda dedicades al tenis, i allò volia dir acompanyar els seus pares a les pistes municipals i esperar-se fins que la seva mare i el seu pare haguessin jugat un set junts abans de tenir l’oportunitat de pilotejar amb la seva mare mentre el seu pare jugava el partit setmanal amb en Sam Brownstein, l’amic amb qui havia jugat a tenis des de la infància. A en Ferguson no li desagradava el tenis, però el trobava avorrit comparat amb el beisbol i el futbol americà, que per a ell eren els millors esports, i fins i tot el ping-pong superava el tenis quan es tractava d’esports amb una pilota i una xarxa, de manera que era sempre amb sentiments contradictoris que en Ferguson s’arrossegava fins a les pistes a l’aire lliure a la primavera, a l’estiu i a la tardor, i cada dissabte a la nit es ficava al llit esperant que l’endemà plogués.

Quan no plovia, el tenis anava seguit d’una excursió amb cotxe fins a South Orange Village i un dinar al restaurant Gruning’s, on en Ferguson es cruspia una hamburguesa poc feta i un bol de gelat de menta amb trossets de xocolata, un extra dominical que esperava amb candeletes, no tan sols perquè al Gruning’s feien les millors hamburgueses en quilòmetres a la rodona i tenien gelats de fabricació pròpia, sinó també perquè hi feia molt bona olor, una mescla de cafè calent i de carn a la brasa i d’emanacions ensucrades de diverses postres, unes olors tan bones que en Ferguson es desfeia en una mena de satisfacció joiosa mentre se n’omplia els pulmons, i llavors, quan tornava a ser a l’Oldsmobile de dos colors del seu pare (gris i blanc), tornaven a la casa de Maplewood per rentar-se i canviar-se de roba. Un diumenge típic, després d’allò hi havia quatre possibilitats. La primera era quedar-se a casa ronsejant, tal com deia la seva mare, cosa que normalment volia dir que en Ferguson seguia el seu pare d’habitació en habitació mentre arreglava objectes que s’havien d’arreglar, polsadors de vàter trencats, connexions elèctriques que fallaven, portes que grinyolaven, i la seva mare seia al sofà llegint la revista Life o baixava a la sala fosca del soterrani a revelar fotografies. La segona opció era anar al cine, una opció que a ell i a la seva mare els agradava més que cap altre dels passatemps dels diumenges, però el seu pare sovint era reticent a satisfer la seva fal·lera cinematogràfica, ja que per a ell les pel·lícules tenien poc interès, igual que totes les altres formes del que ell anomenava entreteniment assegut (obres de teatre, concerts, musicals), com si estar atrapat un parell d’hores en una butaca i empassar-se un grapat de fantasies ridícules fos una de les pitjors tortures a la vida, però la seva mare normalment guanyava la discussió amenaçant-lo d’anar-hi sense ell, i així els tres Ferguson tornaven a pujar al cotxe i anaven a veure l’últim western del Jimmy Stewart o l’última comèdia d’en Martin i en Lewis (el Jerry Lewis de Newark!), i en Ferguson sempre es quedava parat de veure la rapidesa amb què el seu pare s’adormia en la foscor de la sala, la inconsciència que l’engolia fins i tot mentre els crèdits del principi apareixien a la pantalla, el cap tirat enrere, els llavis entreoberts, sumit en el son més profund mentre els rifles retrunyien, la música ressonava i un centenar de plats queien a terra. Com que en Ferguson seia sempre entre els seus pares, quan el seu pare s’ensopia d’aquella manera donava un copet al braç de la seva mare, i quan tenia la seva atenció, assenyalava el seu pare movent el dit gros enrere, com dient, Mira, ja hi torna, i depenent de l’humor de la seva mare, ella assentia amb el cap i somreia o feia que no i deixava anar un «Mmmm» ambigu. Quan en Ferguson tenia vuit anys, les dormides del seu pare a les sales fosques ja eren tan habituals que la seva mare va començar a referir-se a les excursions dominicals al cinema com la cura de son de dues hores. Ja no preguntava al seu marit si volia anar al cine. En lloc d’això, li deia: ¿Què et sembla una pastilleta que et deixi KO, Stanley? Així podràs recuperar una mica de son. En Ferguson sempre reia quan ella feia aquesta broma. Algunes vegades el seu pare reia amb ell, però la majoria no.

Quan no ronsejaven ni anaven al cine, passaven el diumenge a la tarda anant a visitar altres persones o rebent visites d’altres persones. Amb la resta dels Ferguson a l’altra banda del país, ja no feien trobades familiars a Nova Jersey, però hi havia diversos amics que vivien a prop, és a dir, amics dels pares d’en Ferguson, en concret l’amiga de la infància de la seva mare a Brooklyn, la Nancy Solomon, que vivia a West Orange i pintava els quadres a l’oli per a Roseland Photo, i l’amic de la infància del seu pare a Newark, en Sam Brownstein, que vivia a Maplewood i jugava a tenis amb el seu pare cada diumenge al matí, i els diumenges a la tarda en Ferguson i els seus pares de vegades anaven a veure en Brownstein i la seva dona, la Peggy, que tenien tres fills, una nena i dos nens, que eren com a mínim quatre anys més grans que en Ferguson, i de vegades els Brownstein venien a veure’ls a la casa que aviat ja no seria d’ells, i quan no eren els Browsntein eren els Solomon, la Nancy i el seu marit, en Max, que tenien dos nens, l’Stewie i en Ralph, que eren com a mínim tres anys més petits que en Ferguson, la qual cosa feia que aquelles visites d’anada i tornada a Nova Jersey amb els Brownstein i els Solomon fossin una mena de suplici per a en Ferguson, que era massa gran per passar-s’ho bé jugant amb els nens dels Solomon i massa petit per passar-s’ho bé jugant amb els nens dels Brownstein, que de fet ja eren massa grans per ser considerats nens, i així en Ferguson sovint es trobava atrapat enmig d’aquelles trobades, sense saber gaire on havia d’anar ni què havia de fer, ja que de seguida perdia la paciència amb les pallassades de l’Stewie i en Ralph, que tenien tres i sis anys, i no seguia les converses que mantenien els nois dels Brownstein, de quinze i disset anys, la qual cosa no li deixava cap altre recurs que passar aquelles visites amb els Brownstein en companyia de l’Anna Brownstein, de tretze anys, que li va ensenyar a jugar a gin rummy i a un joc de taula que es deia Careers, però ja tenia pits i portava ferros a les dents, la qual cosa feia que li costés mirar-la, ja que sempre tenia trossets de menjar enganxats a l’estructura platejada de l’ortodòncia, partícules minúscules de tomàquet sense mastegar, crostes de pa remollides, bocins de carn picada a mig desintegrar, i sempre que reia, que era sovint, a en Ferguson li venien unes arcades sobtades i havia de girar el cap.

Amb tot, ara que estaven a punt de traslladar-se, un fet que li havia aportat nova informació important sobre el seu pare (el problema de tenir massa diners, de passar massa temps guanyant diners, fins al punt que el seu pare s’havia fet invisible per a ell durant sis dies a la setmana, cosa que en Ferguson ara s’adonava que li sabia greu, o que com a mínim no li agradava, o que el frustrava, o que el feia enfadar, o alguna altra paraula que encara no havia pensat), a en Ferguson li va semblar instructiu, tenint present la qüestió del seu pare, rememorar aquelles tedioses visites amb els Brownstein i els Solomon com una manera d’estudiar el comportament masculí, de comparar el capteniment del seu pare amb el d’en Sam Brownstein i el d’en Max Solomon. Si la mida de les cases on vivien era una mesura dels diners que guanyaven, llavors el seu pare era més ric que els altres, ja que fins i tot casa seva, la casa dels Ferguson, la que en teoria era massa petita i havia de ser substituïda per una de millor, era més gran i més bonica que les cases dels Brownstein i dels Solomon. El seu pare tenia un Oldsmobile del 1955 i parlava de canviar-lo per un Cadillac nou al setembre, mentre que en Sam Brownstein tenia un Rambler del 1952 i en Max Solomon un Chevrolet del 1950. En Solomon era pèrit d’una companyia d’assegurances (fos el que fos allò, ja que en Ferguson no tenia ni idea de què feia un pèrit), i en Brownstein tenia una botiga d’articles d’esport al centre de Newark, no tres botigues com el pare d’en Ferguson sinó una, que tot i així li donava prou diners per mantenir l’esposa i els tres fills, mentre que les tres botigues del pare d’en Ferguson mantenien només un fill i una esposa, que resultava que també treballava, cosa que no feia la Peggy Brownstein. Igual que el pare d’en Ferguson, en Brownstein i en Solomon anaven a treballar cada dia per guanyar diners, però ni l’un ni l’altre marxaven de casa a dos quarts de set del matí ni treballaven fins tan tard al vespre perquè els seus fills fossin al llit quan tornaven a casa. El tranquil i impassible Max Solomon, a qui havien ferit fent de soldat al Pacífic i que caminava amb una lleu coixesa, i el baladrer i expansiu Sam Brownstein, sempre a punt de fer broma amb la seva bonhomia, tan diferents l’un de l’altre de cara enfora, però tot i així, en el fons, diferents del pare d’en Ferguson de maneres notablement semblants, ja que aquells dos homes treballaven per viure, mentre que el seu pare semblava que visqués per treballar, la qual cosa volia dir que els amics del seu pare es definien més per les seves aficions que no pas per les seves càrregues i responsabilitats, en Solomon per la seva passió per la música clàssica (una extensa col·lecció de discos, un equip d’alta fidelitat fabricat a mà), i en Brownstein pel seu amor per l’esport en les seves diverses manifestacions, del bàsquet a l’hípica, de l’atletisme a la boxa, però l’única cosa que interessava al seu pare a part de la feina era el tenis, que era un mena de hobby exigu i restrictiu, trobava en Ferguson, i sempre que en Brownstein engegava el televisor per mirar un partit de bàsquet o de futbol americà durant una d’aquelles visites dels diumenges, els nens i els homes de les dues famílies anaven a la sala a mirar-lo, i nou vegades de cada deu, tal com feia amb les pel·lícules, el seu pare lluitava per mantenir els ulls oberts, lluitava cinc o deu o quinze minuts, i llavors perdia la batalla i es quedava adormit.

Altres diumenges, hi havia les visites familiars amb els Adler, tant a Nova York com a Maplewood, que proporcionaven a en Ferguson més subjectes per examinar en el seu laboratori del comportament masculí, en concret el seu avi i el marit de la tia Mildred, en Donald Marx, tot i que potser el seu avi no comptava, ja que pertanyia a una generació anterior i era tan diferent del pare d’en Ferguson que era estrany fins i tot posar els seus noms en la mateixa frase. Tenia seixanta-tres anys i encara estava fort, encara estava actiu en el seu negoci immobiliari i encara guanyava diners, però no tants com el seu pare, pensava en Ferguson, ja que l’apartament del carrer 58 oest era més aviat petit, amb una cuina minúscula i una sala que només feia la meitat de la de Maplewood, i el cotxe que tenia el seu avi, un Plymouth d’un to morat una mica estrany, amb un canvi de marxes amb botons, semblava el cotxe d’un circ al costat de l’elegant Oldsmobile del seu pare. Sí, en Benjy Adler era una mica bufonesc, suposava en Ferguson, amb els trucs de cartes i els timbres de mà i les rialles fortes i sibilants, però al seu net li agradava igualment, li agradava per la manera com a ell semblava que li agradava ser viu, i sempre que tenia ganes d’explicar alguna història, l’amollava tan de pressa i amb tanta gràcia que semblava que el món s’ensorrés en un remolí de paraules, gairebé sempre eren històries divertides, anècdotes sobre alguns Adler del passat i sobre diversos parents propers i llunyans, sobre la cosina de la mare del seu avi, per exemple, una dona amb el deliciós nom de Fagela Flegelman, que pel que semblava era tan llesta que havia après nou idiomes abans dels vint anys, i quan la seva família va marxar de Polònia i va arribar a Nova York el 1891, els funcionaris d’Ellis Island van quedar tan parats de les seves habilitats lingüístiques que la van contractar allà mateix, i durant els més de trenta anys següents la Fagela Flegelman va treballar d’intèrpret per al Departament d’Immigració, entrevistant milers i milers de futurs americans acabats de desembarcar fins que les dependències van tancar el 1924. Una pausa llarga, seguida d’una de les enigmàtiques rialles del seu avi, i llavors una altra història sobre els quatre marits de la Fagela Flegelman i com els havia sobreviscut a tots i havia acabat sent una viuda rica a París, amb un apartament als Camps Elisis. ¿Aquelles històries eren certes? ¿Importava si ho eren?

No, el seu avi no comptava perquè no figurava a la llista, incapacitat per clemència, tal com hauria dit en un dels seus penosos jocs de paraules, però l’oncle Don només era un parell d’anys més jove que el pare d’en Ferguson, i per tant era un candidat idoni per ser observat, potser fins i tot millor que en Sam Brownstein o en Max Solomon, ja que igual que el seu pare aquells dos homes vivien als barris residencials de Nova Jersey i eren membres de la classe mitjana esforçada, un comerciant i un treballador de vestit i corbata, i en canvi en Don Marx era un home de la ciutat, nascut i pujat a Nova York, educat a Columbia, i per alguna mena de miracle no tenia feina, si més no amb un patró i una nòmina regular, i es passava els dies a casa amb una màquina d’escriure amb la qual produïa llibres i articles de revista, un home que feia la seva, el primer home d’aquella mena que en Ferguson havia conegut mai. Feia tres anys que havia anat a viure amb la tia Mildred, deixant la seva dona i el seu fill a l’antic apartament de l’Upper West Side, cosa que era una altra novetat per a en Ferguson, un home divorciat, un home embrancat en un segon matrimoni des de feia un any, havent viscut en pecat amb la tia d’en Ferguson durant els dos primers anys de cohabitació (una cosa que havia fet arrufar el front al seu pare i als seus avis i a la bestia Pearl, però que havia fet riure la seva mare), i el petit apartament que en Don Marx compartia amb la tia Mildred a Perry Street, al Greenwich Village, era ple de més llibres dels que en Ferguson havia vist mai en un lloc que no fos una llibreria o una biblioteca, hi havia llibres pertot arreu, a les prestatgeries que cobrien les parets de les tres habitacions, damunt de taules i cadires, a terra, damunt dels armaris, i en Ferguson no tan sols estava captivat per aquella fantàstica acumulació, sinó que el sol fet que aquell apartament existís servia per demostrar que en aquest món hi havia altres maneres de viure a part de la que ell coneixia, que la manera de viure dels seus pares no era l’única. La tia Mildred era professora adjunta d’anglès al Brooklyn College, l’oncle Don era escriptor, i tot i que devien guanyar diners amb aquelles feines, en tot cas prou diners per viure, per a en Ferguson era clar que vivien per a altres coses a part de guanyar diners.

Malauradament, no tenia ocasió d’anar gaire sovint a aquell apartament, només hi havia estat tres vegades en aquells tres anys, una per sopar amb els seus pares i dues només amb la seva mare per fer una visita a mitja tarda. En Ferguson apreciava la seva tia i el seu nou oncle, però per algun motiu la seva mare i la seva germana no s’avenien gaire, i el fet trist però més evident era que el seu pare i en Don Marx no tenien res a dir-se. Sempre havia notat que el seu pare i la seva tia s’entenien bé, i ara que la seva tia ja no era soltera, estava convençut que passava el mateix en el cas de la seva mare i el seu oncle. El problema era la relació dona-dona i la relació home-home, ja que la seva mare, com a germana petita, sempre havia admirat la Mildred, i la Mildred, com a germana gran, sempre havia menystingut la mare d’en Ferguson, i amb els homes hi havia l’absoluta indiferència que l’un tenia per la feina i la visió de la vida de l’altre, dòlars per un cantó, paraules per l’altre, una situació que potser es veia agreujada pel fet que l’oncle Don hagués lluitat a Europa durant la guerra i que el seu pare s’hagués quedat a casa, però allò segurament era una suposició infundada, ja que en Max Solomon també havia estat soldat, i ell i el seu pare sempre podien parlar, si més no en la mesura que el seu pare podia parlar amb algú.

Tot i així, hi havia les visites mútues a l’apartament dels seus avis el Dia d’Acció de Gràcies, la Pasqua jueva i algunes trobades de diumenge, com també els altres diumenges que la tia Mildred i l’oncle Don pujaven al seient del darrere del Plymouth morat i acompanyaven els seus avis a les excursions d’un dia a Nova Jersey. Per tant, en Ferguson tenia força oportunitats d’observar l’oncle Don, i la sorprenent conclusió a què va arribar va ser que, malgrat les grans diferències entre el seu pare i el seu oncle pel que feia a l’origen, l’educació, la feina i la manera de viure, eren més semblants que dissemblants, que tenien més coses en comú que les que el seu pare tenia amb en Sam Brownstein o amb en Max Solomon, ja que tant si es dedicaven al negoci de fer dòlars com al de compondre paraules, a tots dos els movia la feina fins al punt d’excloure tota la resta, una particularitat que els feia estar alhora tensos i neguitosos quan no treballaven, obtusos i tancats en ells mateixos, mig cecs. No hi havia dubte que l’oncle Don podia ser més loquaç que el seu pare, més interessant que el seu pare, però només quan volia, i ara que en Ferguson el coneixia millor, va veure que sovint semblava que mirés a través de la tia Mildred quan ella li parlava, com si busqués alguna cosa darrere d’ella, com si fos incapaç de sentir-la perquè tenia el cap en un altre lloc, i això no era gaire diferent de la manera com el seu pare sovint mirava ara la seva mare, cada cop més sovint, amb la mirada vidriosa d’un home incapaç de veure res que no fossin els pensaments que tenia dins el cap, d’un home que hi era però que no hi era, absent.

Aquella era la diferència de debò, va concloure en Ferguson. No pas massa diners o massa pocs, no pas el que una persona feia o deixava de fer, no pas comprar una casa més gran o un cotxe més car, sinó l’ambició. Allò explicava per què en Brownstein i en Solomon aconseguien anar per la vida amb una pau relativa —perquè no els turmentava el malefici de l’ambició—. En canvi, al seu pare i a l’oncle Don els consumien les ambicions, una actitud que paradoxalment feia que el món on vivien fos més petit i més incòmode que el d’aquells que no estaven afectats pel malefici, ja que l’ambició volia dir no estar mai satisfet, buscar sempre alguna cosa més, tirar sempre endavant perquè cap èxit no podia ser mai prou gran per calmar la necessitat d’un èxit nou i encara més gran, l’impuls de convertir una botiga en dues botigues, i després dues botigues en tres botigues, de parlar ara d’obrir una quarta botiga i fins i tot una cinquena, de la mateixa manera que un llibre no era sinó un pas en el camí cap a un altre llibre, en tota una vida de més i més llibres, la qual cosa requeria la mateixa concentració i la mateixa determinació que les que necessitava un home de negocis per fer-se ric. Alexandre el Gran conquereix el món, i després ¿què? Construeix un coet i envaeix Mart.

En Ferguson era a la primera dècada de vida, la qual cosa volia dir que els llibres que llegia —històries de misteri dels germans Hardy, novel·les sobre nois d’institut que jugaven a futbol americà i sobre viatgers interestel·lars, biografies simplificades d’homes i dones famosos com Abraham Lincoln i Joana d’Arc— encara estaven limitats al reialme de la literatura infantil, però ara que havia començat a investigar el funcionament de l’ànima de l’oncle Don, va pensar que potser seria bona idea llegir algun llibre que hagués escrit ell, o intentar-ho, així que un dia va preguntar a la seva mare si tenien cap llibre del seu oncle a casa. Sí, va dir ella, els tenien tots dos.

F: ¿Tots dos? ¿Vols dir que només n’ha escrit dos?

Mare d’en F: Són llibres llargs, Archie. Va tardar dos anys amb cada un.

F: ¿De què van?

Mare d’en F: Són biografies.

F: Bé. M’agraden les biografies. ¿De qui són?

Mare d’en F: De persones d’abans. D’un escriptor alemany de principi del segle XIX que es deia Kleist. I d’un filòsof i científic francès del segle XVII que es deia Pascal.

F: No els havia sentit mai.

Mare d’en F: Si t’he de dir la veritat, jo tampoc.

F: ¿Estan bé, els llibres?

Mare d’en F: Diria que sí. La gent diu que estan molt bé.

F: ¿Vols dir que no els has llegit?

Mare d’en F: Unes quantes pàgines aquí i allà, però no tots sencers. No són del meu estil.

F: Però altres persones troben que estan bé. Això deu voler dir que l’oncle Don fa molts diners.

Mare d’en F: No et pensis. Són llibres per a acadèmics, i no tenen gaire públic. Per això l’oncle Don escriu tants articles i ressenyes. Per arrodonir els ingressos mentre es documenta per als llibres.

F: Em sembla que hauria de llegir-ne un.

Mare d’en F (somrient): Si vols, Archie. Però no et desanimis si el trobes difícil.

Així la mare d’en Ferguson li va donar els dos llibres, tots dos de més de quatre-centes pàgines, dos volums pesants amb la lletra petita i sense il·lustracions publicats per Oxford University Press, i com que a en Ferguson li va agradar més la coberta del llibre de Pascal que la del llibre de Kleist, amb l’adusta fotografia de la màscara mortuòria blanca d’aquell personatge francès sobre un fons d’un negre pur, va decidir emprendre primer aquell. Després del primer paràgraf, es va adonar que no era només difícil de seguir sinó impossible. No estic preparat per a això, es va dir. Hauré d’esperar-me fins que sigui més gran.

Si en Ferguson no podia llegir els llibres del seu oncle, sí que almenys podia estudiar com es comportava amb el seu fill, que era un tema de gran interès per a en Ferguson, sens dubte el tema essencial, el que l’havia empès a examinar sistemàticament el comportament dels homes americans contemporanis, ja que la seva creixent desil·lusió amb el seu pare l’havia fet estar més atent a la manera com els altres pares tractaven els seus fills, i havia de recollir proves per jutjar si el problema que tenia era només seu o era un problema universal comú a tots els nens. Amb en Brownstein i en Solomon, havia estat en contacte amb dues expressions diferents de conducta paterna. En Brownstein era divertit i enrotllat amb els seus fills, en Solomon era seriós i tendre; en Brownstein parlava i lloava, en Solomon escoltava i eixugava llàgrimes; en Brownstein podia perdre els nervis i renyar en públic, en Solomon es guardava el que pensava i deixava que la Nancy castigués els nens. Dues maneres, dues filosofies, dues personalitats, l’una molt diferent de la del pare d’en Ferguson, l’altra una mica semblant, però amb una excepció fonamental: en Solomon no s’adormia mai.

L’oncle Don no es podia adormir perquè ja no vivia amb el seu fill i només el veia molt de tant en tant, un cap de setmana al mes i dues setmanes a l’estiu, només trenta-vuit dies l’any, però quan en Ferguson ho va calcular mentalment, es va adonar que tot i que ell veia més sovint el seu pare —els cinquanta-dos diumenges de l’any per començar, a més dels sopars a casa quan el seu pare no tornava tard de treballar, més o menys la meitat dels vespres de la setmana, que devien ser un total d’uns cent-cinquanta sopars entre dilluns i dissabte a l’any, molt més contacte que el que tenia el fill de l’oncle Don amb el seu pare— tanmateix hi havia un problema, ja que el nou cosí d’en Ferguson sempre veia el seu pare tot sol en aquelles trenta-vuit trobades anuals, mentre que en Ferguson ja no estava mai sol amb el seu pare, i quan va buscar en el record l’última vegada que havien estat junts sense que hi hagués ningú més a l’habitació o al cotxe, va haver de recular més d’un any i mig, fins a un diumenge al matí plujós que els havia obligat a suspendre el ritual setmanal del partit de tenis i el dinar al Gruning’s, en què ell i el seu pare havien pujat al vell Buick per anar a buscar els ingredients d’un brunch, i s’havien posat a fer cua al Tabachnik’s amb el número a la mà, esperant el torn en aquella botiga plena de gent i de bones olors per comprar peix blanc, arengades, salmó fumat, panets i un tub de crema de formatge. Un record clar i lluminós —però aquella havia estat l’última vegada, l’octubre del 1954, feia una sisena part de la seva vida, i si restaves els tres primers anys de vida, que ja no podia recordar activament, feia quasi una quarta part de la seva vida, l’equivalent a deu anys per a un home de quaranta-tres, ja que en aquell moment de la història en Ferguson en tenia nou.

El nen es deia Noah, i era tres mesos i mig més petit que en Ferguson. Per mala sort per a en Ferguson, els havien mantingut separats durant els anys de cohabitació pecaminosa, ja que l’exdona de l’oncle Don, comprensiblement enfadada perquè havia estat abandonada en favor de la tia Mildred, no havia permès que el seu fill quedés contaminat pel contacte amb la destrossallars i la seva família, que anava més enllà dels Adler i també incloïa els Ferguson. Quan l’oncle Don i la tia Mildred van decidir casar-se, però, l’ordre d’allunyament es va aixecar, ja que ara tot era legal, i l’exdona ja no podia imposar aquelles exigències al seu exmarit. En Ferguson i en Noah Marx, doncs, es van conèixer al casament, que va tenir lloc el desembre del 1954, una cerimònia senzilla celebrada a l’apartament dels avis d’en Ferguson amb una vintena de convidats, parents de totes dues bandes i uns quants amics íntims. En Ferguson i en Noah eren els únics nens presents, i es van entendre des del primer moment, ja que tant l’un com l’altre eren fills únics que sempre havien volgut tenir un germà o una germana, i el fet que tinguessin la mateixa edat i que a partir d’aquell moment fossin cosins germans, cosinastres polítics, potser, però tot i així membres de la mateixa família, va convertir aquella trobada inicial al casament en una mena de casament suplementari, o en una cerimònia d’aliança, o en una iniciació de germans de sang, ja que tots dos van saber que estarien units per a tota la vida.

Es veien poc, és clar, ja que l’un vivia a Nova York i l’altre a Nova Jersey, i com que en Noah només estava disponible trenta-vuit dies l’any, havien estat junts només sis o set vegades en els divuit mesos que havien passat des del casament. A en Ferguson li hauria agradat que haguessin estat més, però n’hi havia hagut prou per haver arribat a algunes conclusions sobre el comportament de l’oncle Don com a pare, que no tenia res a veure amb el comportament del seu pare, però que també era diferent del d’en Brownstein i del d’en Solomon. Per la seva banda, en Noah també era un cas especial, un marrec escardalenc i dentut que no s’assemblava als fills d’aquells altres homes, i tractar amb ell requeria una certa mà esquerra. En Noah era el primer cínic que en Ferguson havia conegut mai, un bromista subversiu i un saberut xerraire, llest, molt llest, llest i divertit a la vegada, un pensador molt més àgil i sofisticat del que era en Ferguson en aquell moment, i per tant un company plaent si eres amic seu, cosa que en Ferguson era sens dubte, però en Noah vivia amb la seva mare i només veia el seu pare trenta-vuit dies l’any, i les estones que estaven junts sempre posava a prova la paciència del seu pare, però, ben mirat, ¿com podia no estar en contra del seu pare?, pensava en Ferguson, ja que l’oncle Don bàsicament l’havia abandonat quan tenia cinc anys i mig. En Ferguson havia agafat molt d’afecte a en Noah, però també sabia que el seu cosí podia ser impossible, un plom mordaç i enutjós, de manera que els seus afectes estaven una mica repartits entre pare i fill, solidaritat amb el nen abandonat però també simpatia pel pare sofert, i ben aviat en Ferguson va entendre que l’oncle Don volia que els acompanyés en aquelles sortides amb en Noah perquè fes d’amortidor entre pare i fill, perquè fos una presència moderadora, una distracció. Així, tots tres van anar a l’Ebbets Field per veure un partit dels Dodgers contra els Phillies, van anar al Museu d’Història Natural per mirar ossos de dinosaure, van anar a una sessió doble dels germans Marx en un cinema de reestrena a prop del Carnegie Hall, i en Noah sempre començava la tarda amb uns quants comentaris amargs, fustigant el seu pare perquè l’havia portat a Brooklyn perquè allò era el que representava que havien de fer els pares, ¿oi?, ficar els seus fills en vagons de metro i dur-los a veure partits de beisbol, encara que al pare li importés un rave el beisbol, o bé: ¿Veus el troglodita del diorama, papa? Al principi m’he pensat que eres tu, o bé: Els germans Marx! ¿Creus que són parents nostres? Potser hauria d’escriure a en Groucho i preguntar-li si és el meu pare de debò. Però el cert era que a en Noah li encantava el beisbol, i encara que fos lamentablement inepte per jugar-hi, sabia la mitjana de batuda de tots els jugadors dels Dodgers i duia un autògraf d’en Jackie Robinson a la butxaca (que li havia donat el seu pare). El cert era que en Noah va quedar fascinat per totes les sales del Museu d’Història Natural i no va voler marxar de l’edifici fins que el seu pare va dir que ja era hora. El cert era que en Noah es va petar de riure amb Sopa d’ànec i Pistolers d’aigua dolça i va sortir del cinema cridant: Quina família! Karl Marx! Groucho Marx! I Noah Marx! Els Marx dominem el món!

Durant totes aquelles tempestes i confrontacions, durant aquelles treves i aquells esclats sobtats d’alegria, durant aquells atacs de rialles i aquelles agressions, el pare d’en Noah mantenia una serenitat ferma i estranya, ignorant sempre els insults del seu fill, eludint les provocacions, resistint cada embat en silenci fins que el vent tornava a canviar de direcció. Una forma misteriosa i insòlita de conducta paternal, va pensar en Ferguson, que no tenia tant a veure amb un home que controlava el seu geni com amb el fet de permetre que el seu fill el castigués pels delictes que havia comès, de sotmetre’s a aquelles flagel·lacions com una manera de fer penitència. Quin parell més curiós —un nen ferit que demanava amor amb cada acte d’hostilitat envers el seu pare, i un pare ferit que donava amor evitant abaixar-li els fums, deixant-se atonyinar—. Quan les coses estaven tranquil·les, però, quan el combat cessava momentàniament i pare i fill navegaven plegats amb la mateixa barca, hi havia un detall notable del qual en Ferguson s’havia adonat: l’oncle Don parlava a en Noah com si fos un adult. Res de condescendència, res de copets paternals al cap, res de normes fixes. Quan el nen parlava, el pare escoltava. Quan el nen feia una pregunta, el pare li responia com si fos un col·lega, i mentre en Ferguson sentia com parlaven, no podia evitar sentir una mica d’enveja, ja que el seu pare no li havia parlat mai d’aquella manera, no pas amb aquell respecte, amb aquella curiositat, amb aquell plaer evident als ulls. Amb tot plegat, doncs, va arribar a la conclusió que l’oncle Don era un bon pare —un pare defectuós, potser, fins i tot un pare fracassat— però malgrat tot un bon pare. I el cosí Noah era un amic excel·lent, encara que de vegades pogués ser una mica eixelebrat.

Un dilluns al matí de mitjan mes de juny, mentre esmorzaven, la mare d’en Ferguson el va informar que anirien a viure a la casa nova al final de l’estiu. Ella i el seu pare estaven a punt de tancar-ho la setmana següent, i quan en Ferguson li va preguntar què volia dir allò, ella li va explicar que tancar-ho era una paraula del món immobiliari que volia dir comprar una casa, i un cop haguessin donat els diners i signat els papers, la casa nova ja seria d’ells. Allò ja era prou depriment, però llavors va afegir una frase que a en Ferguson li va semblar indignant i equivocada. La sort ha volgut, va prosseguir la seva mare, que també hàgim trobat un comprador per a la casa vella. La casa vella! ¿De què parlava? Estaven esmorzant en aquella casa, estaven vivint en aquella casa, i fins que no fessin els paquets i se n’anessin a l’altra banda de la ciutat, no tenia dret de parlar-ne en passat.

¿Per què estàs tan trist, Archie?, li va preguntar la seva mare. És una bona notícia, no pas dolenta. Sembla que hagis de marxar a la guerra.

No podia pas explicar-li que havia esperat que ningú comprés la casa, que ningú la volgués perquè tothom veiés que estava feta per als Ferguson més que per a ningú altre, i que si el seu pare i la seva mare no podien vendre la casa, llavors no es podrien permetre comprar la nova, la qual cosa els obligaria a quedar-se allà on eren. No l’hi podia pas explicar perquè la seva mare estava molt contenta, més contenta del que l’havia vist en molt de temps, i hi havia poques coses millors que veure la seva mare contenta, però tot i així la seva última esperança s’havia esvaït, i tot havia passat a la seva esquena. Un comprador! ¿Qui era aquella persona desconeguda, i d’on havia sortit? Ningú compartia res amb ell fins que ja havia passat, les coses sempre es decidien a la seva esquena, i ell no podia dir-hi mai la seva. Volia tenir vot! Estava cansat de ser un nen, cansat que el fessin anar per allà on volien i que li diguessin el que havia de fer. Teòricament els Estats Units eren una democràcia, però ell vivia en una dictadura, i n’estava tip, ben tip.

¿Quan ha estat?, va preguntar.

Just ahir, va dir la seva mare. Quan eres a Nova York amb l’oncle Don i en Noah. És una història increïble.

¿Per què?

¿Te’n recordes del senyor Schneiderman, el fotògraf per a qui treballava quan era jove?

En Ferguson va assentir amb el cap. És clar que es recordava del senyor Schneiderman, aquell vellet rondinaire que venia a sopar a casa un cop l’any, aquell home amb un masclet que xarrupava la sopa i una vegada havia amollat un pet a taula sense ni tan sols adonar-se’n.

Doncs bé, va dir la seva mare, el senyor Schneiderman té dos fills grans, en Daniel i en Gilbert, tots dos si fa no fa de l’edat del teu pare, i ahir en Daniel i la seva dona van venir a dinar, i ¿saps què?

No cal que m’ho expliquis.

És increïble, ¿no?

Suposo.

Tenen dos fills, un nen de tretze anys i una nena de nou, i aquesta nena, l’Amy, és potser la nena més bonica que he vist mai. Una autèntica bellesa, Archie.

Millor per a ella.

D’acord, amargat, però ¿què passa si acaba vivint a la teva habitació? ¿Et sabria greu?

Llavors serà la seva habitació, no la meva, així que ¿per què m’hauria de saber greu?

Es va acabar el curs, i el cap de setmana següent en Ferguson va anar a uns campaments a l’estat de Nova York. Era la primera vegada que marxava de casa, però hi va anar sense pors ni manies perquè en Noah hi anava amb ell, i el cert és que en aquell moment estava fart de casa, cansat de totes aquelles converses sobre cases velles que no eren velles i sobre nenes boniques que li prendrien l’habitació, i vuit setmanes al camp segurament li farien oblidar aquelles murgues. Camp Paradise estava situat al quadrant nord-est del comtat de Columbia, no gaire lluny de la frontera amb Massachusetts i al peu de les muntanyes Berkshire, i els seus pares havien decidit enviar-l’hi perquè la Nancy Solomon coneixia algú que coneixia algú els fills dels quals feia anys que anaven a aquells campaments i només en podien dir bondats, i un cop en Ferguson hi va estar apuntat, la seva mare va parlar amb la seva germana, que llavors va parlar amb el seu marit, i en Noah també s’hi va apuntar. En Ferguson i el seu cosí van marxar de Grand Central Station amb un gran contingent de campistes com ells, prop de dos-cents nens i nenes d’entre set i quinze anys, i un parell de minuts abans que pugessin al tren l’oncle Don va agafar en Ferguson per banda i li va demanar que cuidés en Noah, que vigilés que no es fiqués en embolics i que els altres nens no es fiquessin amb ell, i com que l’oncle Don confiava tant en ell, cosa que donava a entendre que veia alguna cosa forta i digna de confiança en en Ferguson, en Ferguson va prometre a l’oncle Don que faria tot el possible perquè en Noah estigués protegit.

Per sort, Camp Paradise no era un lloc feréstec, i en Ferguson no va tardar a adonar-se que podia abaixar la guàrdia. La disciplina era laxa, i a diferència dels campaments dels escoltes o dels campaments religiosos, que tenien l’objectiu de formar el caràcter dels joves, els directors de Camp Paradise seguien el propòsit menys elevat de fer que la vida fos el més agradable possible. Durant els primers dies, mentre en Ferguson començava a adaptar-se al nou entorn, va fer uns quants descobriments interessants, entre els quals el fet que era l’únic noi del grup que vivia als barris residencials. Tota la resta eren de Nova York, i estava envoltat d’una multitud de nens de ciutat que havien crescut en barris com Flatbush, Midwood, Boro Park, Washington Heights, Forest Hills i Grand Concourse, nens de Brooklyn, nens de Manhattan, nens de Queens, nens del Bronx, fills de mestres d’escola, de comptables, de funcionaris, de propietaris de bars i de viatjants de classe mitjana i mitjana baixa. Fins llavors, en Ferguson havia suposat que els campaments d’estiu privats eren exclusivament per als fills de banquers i d’advocats rics, però pel que semblava estava equivocat, i llavors, a mesura que van anar passant els dies i va aprendre els noms d’un munt de nens i nenes, els noms i els cognoms, es va adonar que als campaments tothom era jueu, des del matrimoni propietari (l’Irving i l’Edna Katz) fins al monitor responsable (en Jack Feldman), passant pel monitor i l’ajudant del monitor de la seva cabana (en Harvey Rabinowitz i en Bob Greenberg), fins a l’últim dels dos-cents vint-i-quatre campistes que eren allà per passar-hi l’estiu. L’escola pública on anava a Maplewood estava formada per una barreja de protestants, catòlics i jueus, però ara eren jueus i només jueus, i per primer cop a la vida en Ferguson es trobava en un enclavament ètnic, en una mena de gueto, però en aquest cas un gueto on l’aire era pur i hi havia arbres i gespa i ocells volant pel cel blau, i un cop va haver assimilat la novetat de la situació, ja no hi va donar més importància.

El que comptava més de tot era que es passaven els dies fent un seguit d’activitats plaents, no tan sols les que ja coneixia, com el beisbol, la natació i el ping-pong, sinó també novetats diverses que incloïen el tir amb arc, el voleibol, estirar la corda, el rem, el salt de llargada i, el millor de tot, la miraculosa sensació d’anar amb canoa. Ell era un nen fort i atlètic que tenia una tirada natural per a aquestes activitats físiques, però la part bona de Camp Paradise era que podies triar el que volies fer, i aquells a qui no els atreien els esports podien fer art, ceràmica, música i teatre en lloc competir amb bats i pilotes. L’única activitat obligatòria era la natació, dues sessions de mitja hora cada dia, una abans de dinar i una abans de sopar, però a tothom li agradava refrescar-se a l’aigua, i si no eres un bon nedador, podies quedar-te xipollejant a la vora menys fonda del llac. Per tant, mentre en Ferguson llançava pilotes en una punta del campament, en Noah dibuixava a la cabana artística de l’altra punta, i mentre en Ferguson lliscava per l’aigua amb la seva estimada canoa, en Noah estava ocupat assajant una obra de teatre. El nyicris i peculiar Noah s’havia enganxat a en Ferguson la primera setmana, nerviós i insegur, sens dubte esperant que algú el burxés o l’insultés, però l’atac no es va materialitzar mai, i aviat va començar a tranquil·litzar-se, i es va fer amic d’altres nens, va fer cargolar de riure els companys de cabana amb les seves imitacions d’Alfred E. Neuman i fins i tot (en Ferguson es va quedar de pedra) es va posar moreno.

És clar que també hi havia disputes i conflictes i alguna baralla, ja que allò era Camp Paradise i no el paradís real, però res fora del normal pel que sabia en Ferguson, i l’única vegada que va estar a punt d’arribar a les mans amb un altre nen, el motiu del desacord va ser tan ridícul que no va tenir ni el valor de posar-s’hi. Era el 1956, un any d’una tirallonga de molts anys en què Nova York era el centre de l’univers del beisbol, amb tres equips que havien dominat l’esport durant tota una dècada, els Yankees, els Dodgers i els Giants, i tret del 1948, almenys un d’aquests equips i sovint dos havien jugat la Sèrie Mundial cada temporada des del primer any de vida d’en Ferguson. Ningú era neutral. Tots els homes, les dones i les criatures de Nova York i rodalia eren d’un equip, quasi tothom amb una devoció molt forta, i els seguidors dels Yankees, dels Dodgers i dels Giants es menyspreaven els uns als altres, cosa que provocava moltes discussions inútils, algun cop de puny a la cara, i una vegada, fins i tot una mort per un tiroteig en un bar. Per als nens i les nenes de la generació d’en Ferguson, la discussió que feia més temps que durava girava entorn de la qüestió de quin equip tenia el millor exterior centre, ja que tots tres eren jugadors magnífics, els millors de la lliga en aquella posició, entre els millors de la història del beisbol, i aquells joves es passaven moltes hores debatent les virtuts d’en Duke Snider (Dodgers), d’en Mickey Mantle (Yankees) i d’en Willie Mays (Giants), i els aficionats de cada equip eren tan devots que la majoria defensava cegament l’exterior centre del seu club només per pura lleialtat. En Ferguson era seguidor dels Dodgers perquè la seva mare havia crescut a Brooklyn sent seguidora dels Dodgers i li havia inculcat un amor pels febles i per les causes perdudes, ja que els Dodgers de la infància de la seva mare havien estat un equip dolent i sovint patètic, però ara eren una potència, els actuals campions del món, a l’altura dels totpoderosos Yankees, i dels vuit nens que s’allotjaven a la seva cabana aquell estiu, tres eren dels Yankees, dos dels Giants i tres dels Dodgers, entre ells en Ferguson, en Noah i un nen que es deia Mark Dubinsky. Una tarda, durant els tres quarts de descans de després de dinar, que normalment passaven llegint còmics de Superman, escrivint cartes i mirant els resultats del New York Post de feia dos dies, en Dubinsky, que ocupava el llit de l’esquerra del d’en Ferguson (en Noah ocupava el de la dreta), va tornar a treure la vella qüestió, i va explicar a en Ferguson com havia defensat que l’Snider era millor que en Mantle en una discussió que havia tingut aquell matí amb dos seguidors dels Yankees, convençut que en Ferguson, que també era seguidor dels Dodgers, es posaria de part seva, però en Ferguson no ho va fer, ja que per més que adorés en Duke, va dir, en Mantle era més bon jugador, i a més en Mays encara era millor que en Mantle, només per un pèl, potser, però clarament millor, i ¿per què en Dubinsky havia de continuar enganyant-se sobre aquells fets? La resposta d’en Ferguson va ser tan inesperada, tan serena, tan implacable a l’hora de demolir la creença d’en Dubinsky sobre el poder de la fe per sobre de la raó, que en Dubinsky es va ofendre, es va ofendre molt, i al cap d’un moment es va plantar al llit d’en Ferguson cridant a plens pulmons, acusant en Ferguson de traïdor, d’ateu, de comunista, d’agent doble, i dient que potser hauria de clavar-li un cop de puny a l’estómac per ensenyar-li una lliçó. Mentre en Dubinsky tancava els punys, preparat per pegar a en Ferguson, en Ferguson es va asseure al llit i li va demanar que es calmés. Pots pensar el que vulguis, Mark, va dir, però jo també tinc dret a tenir la meva opinió. No, no hi tens dret, li va respondre en Dubinsky, encara fora de si, si ets dels Dodgers no hi tens dret. En Ferguson no tenia cap interès a barallar-se amb en Dubinsky, que normalment no s’exaltava tant, però aquella tarda semblava que volia brega, que en Ferguson li havia fet pujar la mosca al nas i volia esmicolar la seva amistat, i mentre en Ferguson estava assegut al llit, pensant si podia solucionar-ho amb paraules o es veuria obligat a aixecar-se i lluitar, de sobte hi va intervenir en Noah. Nois, nois, va dir, parlant amb una veu profunda i estranyament divertida, com de pare que ho sap tot, deixeu aquesta discussió absurda d’una vegada. Tots sabem qui és el millor exterior centre, ¿no? En Ferguson i en Dubinsky es van girar per mirar en Noah, que estava estirat al seu llit amb el colze al coixí i aguantant-se el cap amb la mà. En Dubinsky va dir: Molt bé, Harpo, digues —però val més que sigui la resposta correcta—. Ara que tenia l’atenció dels altres dos, en Noah va fer una pausa breu i va apuntar un somriure, un somriure beneit però extraordinàriament beatífic que es va quedar gravat en el record d’en Ferguson i no es va esborrar mai, rememorat una vegada i una altra mentre passava de la infància a l’adolescència i de l’adolescència a l’edat adulta, un llamp de pura fantasia que va revelar el cor veritable d’en Noah Marx als nou anys durant el segon o els dos segons que va durar, i llavors en Noah va posar fi a la confrontació dient: Soc jo.

Durant el primer mes, en Ferguson no va pensar mai que feliç que era en aquell lloc. Estava massa immers en el que feia per aturar-se i pensar en els seus sentiments, massa atrapat en el present per veure-hi més enllà o més ençà, vivint en el moment, tal com li havia dit el monitor Harvey sobre fer bé un esport, que era potser la definició real de la felicitat, no saber que eres feliç, no preocupar-te de res que no fos viure en el present, però llavors es va començar a acostar el dia de visita dels pares, el diumenge que marcava l’equador d’aquelles vuit setmanes, i durant els dies previs a aquell diumenge, en Ferguson es va quedar parat de descobrir que no tenia ganes de tornar a veure els seus pares, ni tan sols la seva mare, a qui s’havia pensat que trobaria molt a faltar però no, només l’havia trobat a faltar en moments intermitents i dolorosos, i sobretot no tenia ganes de tornar a veure el seu pare, que havia quedat esborrat del seu cap durant l’últim mes i ja no semblava que comptés per a ell. Els campaments eren millors que casa, es va adonar. La vida entre amics era més rica i més satisfactòria que la vida amb els pares, la qual cosa volia dir que els pares eren menys importants del que havia suposat, una idea herètica i fins i tot revolucionària que va fer pensar molt en Ferguson mentre estava estirat al llit, de nit, i tot d’una ja tenia el dia de visita a sobre, i quan va veure que la seva mare sortia del cotxe i començava a caminar cap a ell, inesperadament va haver de lluitar per contenir les llàgrimes. Que ridícul. Quina vergonya comportar-se d’aquella manera, va pensar, però tot i així ¿què podia fer si no córrer als seus braços i deixar que li fes petons?

Passava alguna cosa, però. L’oncle Don havia de venir als campaments amb els seus pares, però no hi era, i quan en Ferguson va preguntar a la seva mare per què el pare d’en Noah no havia vingut, ella li va fer una mirada tensa i li va dir que l’hi explicaria després. Després va ser al cap d’una hora, quan els seus pares el van dur amb el cotxe a l’altra banda de la frontera de Massachusetts per dinar en un restaurant Friendly’s a Great Barrington. Com sempre, va ser la seva mare qui va parlar, però per una vegada el seu pare va estar atent i al cas, seguint les seves paraules tan de prop com en Ferguson, i vist el que la seva mare tenia a dir, el que les circumstàncies l’obligaven a dir, en Ferguson no es va sorprendre que estigués més trasbalsada que en qualsevol altre moment que recordés, amb la veu tremolosa, volent estalviar al seu fill la pitjor part però alhora incapaç de suavitzar el cop sense distorsionar la veritat, ja que la veritat era el que importava en aquell moment, i encara que en Ferguson tingués només nou anys, era necessari que sentís tota la història, sense ometre res.

Doncs el que ha passat és això, Archie, va dir, encenent una Chesterfield sense filtre i exhalant un núvol de fum de color blau grisós des de l’altra banda de la taula de fòrmica. Que en Don i la Mildred s’han separat. Que el seu matrimoni s’ha acabat. Tant de bo pogués dir-te’n el motiu, però la Mildred no me’l vol dir. Està tan destrossada que no ha parat de plorar aquests últims deu dies. No sé si en Don s’ha enamorat d’algú altre o si les coses s’han trencat soles, però ara en Don ja no hi és, i és impossible que tornin a estar junts. He parlat amb ell un parell de cops, però tampoc vol dir-me res. Només que ell i la Mildred han acabat, que no s’haurien hagut de casar, que va ser una equivocació des del principi. No, no torna amb la mare d’en Noah. Té pensat anar-se’n a viure a París. Ja ha tret tot el que és seu de l’apartament de Perry Street, i està decidit a marxar abans de final de mes. I això em porta a en Noah. En Don vol que passi un quant temps amb ell abans que marxi, de manera que la seva exdona, vull dir la seva primera exdona, la seva exdona Gwendolyn, avui ha vingut a buscar en Noah al campament per dur-lo a Nova York. Exacte, Archie, en Noah marxa. Ja sé que us heu fet molt amics, que esteu molt units, però no puc fer-hi res. Vaig trucar a aquesta dona, a la Gwendolyn Marx, i li vaig dir que, independentment del que hagi passat entre en Don i la Mildred, volia que els nostres fills continuessin en contacte, que seria una llàstima que la vostra amistat es ressentís per culpa d’això, però és una dona dura, Archie, una dona rabiosa i amargada, amb un cor de gel, i va dir que ni pensaments. ¿I quan el seu pare marxi a París?, li vaig preguntar, ¿en Noah tornarà al campament? De cap manera, va dir. Bé, almenys deixi que els nens s’acomiadin diumenge, li vaig dir, i ella va dir, fixa’t què va dir: ¿Per a què? Jo ja estava encesa, més enfadada que mai, i li vaig cridar: ¿Com pot fer aquesta pregunta? I ella va contestar tan tranquil·la: He de protegir en Noah d’escenes massa emotives; la seva vida ja és prou difícil tal com és ara. No sé què dir-te, Archie. Està trastocada. I la meva pobra germana està dopada amb tranquil·litzants, plorant desconsoladament al llit. I en Don l’ha deixat, i t’han pres en Noah, i, francament, fill, tot plegat és un embolic ben gros, ¿no?

El segon mes a Camp Paradise va ser el mes del llit buit. El matalàs pelat damunt de les molles metàl·liques a la dreta d’on va continuar dormint en Ferguson, el llit de l’absent Noah, i en Ferguson es preguntava cada dia si mai tornarien a veure’s. Cosins durant un any i mig, i ara ja no ho eren. Una tia i un oncle s’havien casat, i ara ja no ho estaven, i l’oncle vivia a l’altra banda de l’Atlàntic, on ja no podia estar amb el seu fill. Tot ben sòlid en un moment determinat, i un bon dia el sol surt un matí i el món comença a fondre’s.

En Ferguson va tornar a Maplewood a final d’agost, va dir adéu a la seva habitació, va dir adéu a la taula de ping-pong del pati, va dir adéu a la porta mosquitera trencada de la cuina, i la setmana següent ell i els seus pares van anar a viure a la casa nova de l’altra banda de la ciutat. L’època de la vida amb més grandesa havia començat.