Al final de l’estiu vaig sentir per casualitat una conversa que em va arrencar del meu estat d’ignorància benaurada. Quan som petits poques vegades pensem en el futur. La innocència ens deixa lliures per gaudir com pocs adults poden fer-ho. El dia que ens amoïnem pel futur és el dia que deixem enrere la infantesa.
Era al vespre, i la companyia estava acampada al costat del camí. L’Abenthy m’havia donat un nou exercici de simpatia per practicar, la Màxima de la Calor Variable Cedida al Moviment Constant, o alguna cosa igual de pretensiosa.
L’exercici era complicat, però l’havia fet encaixar com una peça de trencaclosques. M’havia ocupat uns quinze minuts, i pel to de l’Abenthy vaig suposar que esperava que trigués almenys tres o quatre hores.
Així doncs, el vaig anar a buscar, en part per rebre la lliçó següent i en part per fer una miqueta el fatxenda.
El vaig trobar al carro dels pares. Els vaig sentir tots tres molt abans de veure’ls. Les seves veus només eren murmuris, la música llunyana que fa una conversa quan és massa tènue per entendre’n les paraules, però quan m’hi apropava vaig sentir clarament una paraula: «Xandrian».
En sentir-ho, em vaig aturar en sec. Tots els membres de la companyia sabien que el pare treballava en una cançó. Feia més d’un any que estirava la llengua als habitants dels pobles per treure’ls velles històries i versos.
Durant mesos van ser històries sobre Lanre. Després va començar a compilar també antics contes de fades, llegendes sobre follets i els arrossegapeus. Llavors començà a fer preguntes sobre els Xandrian…
Havien passat molts mesos. Durant el darrer mig any havia preguntat més pels Xandrian i menys per Lanre, Lyra i la resta. La major part de les cançons que componia el pare les acabava en una sola temporada, mentre que aquesta aviat faria dos anys que l’havia començat.
Has de saber també que el pare no deixava mai que ningú sentís ni una sola paraula d’una cançó abans que estigués a punt per tocar-la. Només la mare gaudia de la seva confiança, ja que sempre intervenia en totes les cançons que componia. La virtuositat musical era d’ell, però les millors lletres eren d’ella.
Quan fa uns quants cicles o uns quants mesos que esperes sentir una cançó, l’expectació hi afegeix encant. Però al cap d’un any la il·lusió es comença a gastar. En aquell moment ja havia passat un any i mig i la gent estava gairebé boja de curiositat. Això feia que de tant en tant hi hagués raons quan sorpreníem algú vagant una mica massa a prop del nostre carro mentre el pare i la mare treballaven.
Així doncs, em vaig acostar més al foc dels pares, caminant sense fer soroll. Escoltar d’amagat és un costum deplorable, però d’aleshores ençà n’he desenvolupat de pitjors.
—… gaire sobre ells —vaig sentir que deia en Ben—. Però hi estic disposat.
—M’alegro de parlar del tema amb un home instruït —va dir el pare amb la seva veu forta de baríton, que contrastava amb la veu de tenor d’en Ben—. Estic fart d’aquesta gent de camp tan supersticiosa, i el…
Algú va tirar llenya al foc, i la crepitació que es va produir no em va deixar sentir les paraules del pare. Caminant tan de pressa com vaig gosar, em vaig situar dins l’ombra allargada del carro.
—… com si empaités fantasmes amb aquesta cançó. Mirar de lligar caps és per tornar-se boig. Tant de bo no hagués començat mai.
—Ximpleries —va dir la mare—. Aquesta serà la teva millor obra, i ho saps prou bé.
—Així doncs, penses que hi ha una història original de la qual procedeixen totes les altres? —va preguntar en Ben—. Creus que Lanre té una base històrica?
—Tot sembla indicar-ho —va dir el pare—. És com mirar una dotzena de néts i veure que n’hi ha deu amb els ulls blaus. Saps que l’àvia també tenia els ulls blaus. Ja ho he fet altres vegades, hi tinc la mà trencada. Vaig compondre «Sota les muralles» de la mateixa manera. Però…
Vaig sentir que sospirava.
—Llavors quin problema hi ha?
—La història és més antiga —va explicar la mare—. És més aviat com si mirés els rebesnéts.
—I estan escampats pels quatre racons —va remugar el pare—. I a més, quan per fi en trobes un, té cinc ulls: dos de verds, un de blau, un de castany i un de verd ambrat. Després, el següent en té només un, però canvia de color. Com se suposa que he de treure conclusions d’això?
En Ben es va escurar la gola.
—Una analogia pertorbadora —va dir—. Però em teniu a la vostra disposició per aprofitar-vos dels meus coneixements sobre els Xandrian. Al llarg dels anys he sentit moltes històries.
—El primer que necessito saber és quants n’hi ha realment —va dir el pare—. Gairebé tots els relats afirmen que set, però fins i tot això és objecte de polèmica. Alguns parlen de tres, d’altres, de cinc, i a La caiguda de Fèlior n’hi ha ni més ni menys que tretze: un per cada pontificat d’Àtur, i un altre més pel capitoli.
—Jo t’ho puc respondre —va dir en Ben—. N’hi ha set. En podem estar bastant segurs. De fet, forma part del seu nom. Xaen vol dir set. Xaen-dian vol dir «set d’ells». Xandrian.
—Doncs no ho sabia —va dir el pare—. Xaen. Quina llengua és? Illès?
—Sembla temà —va dir la mare.
—Tens bona oïda —li va dir en Ben—. De fet, és tèmic. És uns mil anys anterior al temà.
—Això simplifica les coses —vaig sentir que deia mon pare—. Tant de bo t’ho hagués preguntat fa un mes. Suposo que no deus pas saber per què fan el que fan, oi?
Em vaig adonar, pel to de mon pare, que, en realitat, no esperava cap resposta.
—Aquest és el veritable misteri, oi? —va dir en Ben amb una rialla—. Em penso que és el que els fa més temibles que els altres éssers fantàstics que apareixen als relats. Un fantasma vol revenja, un dimoni vol la teva ànima, un arrossegapeus té gana i fred. Això els fa menys aterridors. Podem mirar de controlar les coses que entenem. Els Xandrian, però, apareixen com el llamp en un cel serè. Només porten destrucció. Les seves accions no tenen solta ni volta.
—La meva cançó sí que en tindrà —va dir el pare amb una determinació obstinada—. Després de tot aquest temps crec que he esbrinat què els mou. Ho he anat deduint a partir de fragments d’històries. Per això tot plegat resulta tan mortificant; ja tinc feta la part més difícil, però hi ha un gran nombre de detalls petits que em porten molts problemes.
—Creus que ho saps? —va dir en Ben, encuriosit—. Quina és la teva teoria?
El pare va riure per sota el nas.
—Ui, no, Ben. T’hauràs d’esperar com tothom. He patit massa temps per culpa d’aquesta cançó per revelar-ne els secrets abans que estigui acabada.
Vaig percebre la decepció en la veu d’en Ben:
—Estic segur que tot plegat només és un truc estudiat perquè continuï viatjant amb vosaltres —va remugar—. No me’n podré anar fins que no hagi sentit la maleïda cançó.
—Aleshores ajuda’ns a acabar-la —va dir la mare—. Els senyals dels Xandrian són una altra informació clau que ens està costant molt de concretar. Tothom està d’acord que hi ha senyals que avisen de la seva presència, però no ho està ningú sobre quins són els senyals.
—Deixeu-m’hi pensar… —va dir en Ben—. El foc blau és evident, i tant. Però jo dubtaria a atribuir-lo als Xandrian en particular. En algunes històries és un senyal dels dimonis. En d’altres, és un senyal de les criatures de Fae, o de la màgia d’alguna mena.
—També indica la presència d’aire viciat a les mines —va dir la mare.
—De debò? —va preguntar el pare.
Ella va fer que sí amb el cap.
—Quan un llum crema amb un fumerol blau, se sap que hi ha grisú a l’aire.
—Déu meu, grisú en una mina de carbó! —va dir el pare—. Si apagues la flama et perds a les fosques, i si la deixes cremar fas que tota la mina esclati—. Això és més temible que qualsevol dimoni.
—També s’ha de reconèixer que certs arcanistes fan servir de tant en tant espelmes o torxes preparades per impressionar els vilatans babaus —va dir en Ben i es va escurar la gola amb timidesa.
La mare va riure.
—Recorda amb qui estàs parlant, Ben. Nosaltres no retraurem mai a ningú una mica de talent a l’hora d’organitzar espectacles. De fet, les espelmes blaves ens vindrien la mar de bé la pròxima vegada que representem Daeonica, si per casualitat en trobessis un parell d’amagades en alguna banda.
—Ho tindré en compte —va dir en Ben, divertit—. Altres senyals… Un se suposa que és tenir ulls de boc, o no tenir ulls, o ulls negres. Aquest, l’he sentit bastant. He sentit que les plantes es marceixen quan els Xandrian són a prop. La fusta es podreix, el metall es rovella, el maó s’esmicola… Encara que no sé si són diversos senyals o tot un sol senyal.
—Ara comences a veure els problemes que tinc —va dir el pare de mal humor—. I encara queda la qüestió de si tots comparteixen els mateixos senyals o en tenen un parell cadascú.
—Ja t’ho he dit —va dir la mare, exasperada—. Un senyal per a cadascun d’ells. És el que té més sentit.
—La teoria preferida de la meva senyora —va dir el pare—, però no encaixa. En alguns relats, l’únic senyal és el foc blau. En d’altres hi ha animals que es tornen bojos i cap foc blau. En d’altres hi ha un home d’ulls negres, uns animals que es tornen bojos i també el foc blau.
—Ja t’he dit com interpretar-ho —va dir ella en un to irritat que indicava que ja havien tingut aquella discussió altres vegades—. No sempre han d’anar plegats. Podrien sortir de tres en tres o de quatre en quatre. Si n’hi ha un que fa esmorteir les flames, llavors semblarà com si tots fessin esmorteir les flames. Això explicaria les diferències entre els relats. Nombres diferents i senyals diferents segons la manera com s’agrupin.
El pare va rondinar.
—Tens una dona intel·ligent, Arl —va dir en Ben en veu alta, trencant la tensió—. Per quant me la vens?
—Malauradament, la necessito per a la meva feina. Però si t’interessa un lloguer a curt termini, estic segur que podríem arribar a un… —Es va sentir un pataplaf carnós seguit d’una rialla lleugerament adolorida en la veu de baríton del pare—. Se t’acudeix algun altre senyal?
—Diuen que són freds al tacte. Encara que no m’explico com ho poden saber. He sentit que el foc no crema quan són a prop. Tot i que aquesta teoria contradiu directament allò del foc blau. Podria…
Es va girar vent i va fer bellugar els arbres. El xiuxiueig de les fulles no em va deixar sentir el que deia en Ben. Vaig aprofitar la bonior per acostar-me una mica més al carro.
—… i estar «junyits a les ombres», encara que no sé què significa això —vaig sentir que deia el pare quan va afluixar el vent.
En Ben va fer un grunyit.
—Jo tampoc. Vaig sentir un relat on els descobrien perquè les seves ombres apuntaven en una direcció il·lògica, cap a la llum. I un altre on a un d’ells li deien «aombrat». Alguna cosa com ara «en Tal l’Aombrat». Punyeta, ara no em ve al cap el nom.
—Parlant de noms, aquesta és una altra cosa amb la qual tinc problemes —va dir el pare—. N’he compilat un parell de dotzenes i m’agradaria que me’n donessis la teva opinió. La major part…
—Mira, Arl —el va interrompre en Ben—, t’agrairia que no els diguessis en veu alta. Em refereixo als noms propis. Si vols els pots escriure a terra, o aniré a buscar una pissarra, però m’estimo més que no els pronunciïs. Ja saps el que diuen: per si les mosques.
Hi va haver un silenci pregon. Em vaig quedar quiet, amb un peu enlaire, tement que m’haguessin sentit.
—No em mireu així —va dir en Ben amb irritació.
—És que ens has deixat parats, Ben —va dir la veu dolça de la mare—. No sembles una persona supersticiosa.
—No ho sóc pas —va dir en Ben—. Sóc prudent, que no és el mateix.
—És clar —va concedir el pare—. Jo mai…
—Guarda’t això per als teus clients, Arl —el va tallar en Ben sense dissimular l’enuig—. Ets massa bon actor perquè se’t noti, però sé molt bé quan algú em considera un guillat.
—És que no m’ho esperava, Ben —es va disculpar el pare—. Ets una persona culta, i jo estic fart de la gent que toca ferro i vessa la cervesa tan bon punt esmento els Xandrian. Només estic reconstruint una història; no jugo amb les arts fosques.
—Bé, escolteu-me fins al final. Us aprecio massa per deixar que em considereu un vell guillat —va dir en Ben—. A més, després vull parlar-vos d’un assumpte, i cal que em prengueu seriosament.
El vent va continuar bufant, i vaig aprofitar la remor que feia per cobrir els últims passos. Vaig vorejar, amb precaució, el carro dels pares i m’hi vaig abocar entre un vel de fulles. Estaven tots tres asseguts al voltant del foc: en Ben damunt d’un soc, arraulit sota la seva capa marró, esfilagarsada; els meus pares davant seu, la mare, reclinada sobre el pare, amb una flassada que els cobria tots dos.
En Ben va agafar una gerra d’argila, va omplir una tassa de cuir i la va donar a la mare. Quan va parlar, li va sortir baf de la boca.
—Què senten a Àtur pel que fa als dimonis? —va preguntar.
—Por. —El pare es va donar uns copets als polsos—. Tanta religió els estova el cervell.
—I a Vintas? —va preguntar en Ben—. Molts són tèhlins. Senten el mateix?
La mare va sacsejar el cap.
—Pensen que és una mica absurd. Els seus dimonis són metafòrics.
—Aleshores, de què tenen por a la nit a Vintas?
—De les criatures de Fae —va contestar la mare.
El pare va dir alhora:
—Dels draugar.
—Tots dos teniu raó, depenent de la regió del país on sigueu —va dir en Ben—. I aquí, a la Mancomunitat, la gent es fa un tip de riure en sentir esmentar qualsevol d’aquestes dues coses. —Va assenyalar els arbres amb un moviment ampli del braç—. Però aquí, quan arriba la tardor, tothom té cura de no atreure l’atenció dels arrossegapeus.
—Sí, tens raó —va concedir el pare—. Per ser un bon artista has de conèixer el teu públic.
—Continues pensant que sóc boig —va dir en Ben, rialler—. Mira, si demà entréssim a Biren i algú et digués que hi ha arrossegapeus als boscos, el creuries?
Mon pare va fer que no amb el cap.
—I si t’ho diguessin dues persones?
El pare va tornar a negar i en Ben es va inclinar cap endavant.
—I si una dotzena de persones et diguessin, molt serioses, que hi havia arrossegapeus als camps de conreu, menjant…?
—És clar que no els creuria —va dir el pare, indignat—. És ridícul.
—És clar que ho és —va concedir en Ben aixecant un dit—. Però la qüestió és aquesta: entraries al bosc?
El pare es va quedar pensarós i molt quiet.
En Ben va assentir.
—Seria una temeritat passar per alt les advertències de mig poble, encara que vosaltres no cregueu les mateixes coses que ells. Si no temeu els arrossegapeus, què temeu?
—Els óssos.
—Els bandits.
—Uns temors molt assenyats, tractant-se d’artistes itinerants —va observar en Ben—. Uns temors que els vilatans no entenen. Cada lloc té les seves petites supersticions, i tothom riu del que pensa la gent que viu a l’altra banda del riu. —Els va mirar amb serietat—. Però algú de vosaltres ha sentit una cançó humorística sobre els Xandrian? M’hi jugo un penic que no.
La mare va negar amb el cap després de reflexionar-hi un moment. El pare va beure un glop llarg abans d’imitar-la.
—Mireu, jo no dic pas que els Xandrian siguin allà fora, sorgint com llamps d’un cel serè, però la gent de tot arreu els tem. Bé hi deu haver algun motiu perquè sigui així.
En Ben va somriure i va inclinar la seva tassa d’argila i va llençar a terra les últimes gotes de cervesa.
—I els noms són coses estranyes. Perilloses —va prosseguir l’arcanista fitant els meus pares—. Això, ho sé molt bé perquè sóc un home culte. I si també sóc una mica supersticiós… —Va arronsar les espatlles—. Bé, és assumpte meu. Sóc vell. Heu de ser tolerants amb mi.
El pare va assentir, pensarós.
—És curiós. No m’hi havia fixat, que tothom tracta igual els Xandrian. Me n’hauria d’haver adonat abans. —Va sacsejar el cap com si volgués espavilar-se—. Suposo que podem deixar això dels noms per a més endavant. De què ens volies parlar?
Em vaig preparar per esquitllar-me abans que em descobrissin, però el que va dir en Ben tot seguit em va deixar paralitzat, i no vaig poder fer ni un sol pas.
—Segurament us deu costar veure-ho, atès que en sou els pares, però el vostre jove Kvothe és bastant intel·ligent. —En Ben es va servir més cervesa i va oferir la gerra al pare, que la va refusar—. De fet, la paraula «intel·ligent» es queda molt i molt curta.
La mare va observar en Ben per damunt del vorell de la tassa.
—Qualsevol persona que passi una mica de temps amb el noi ho veu, Ben. No sé pas per què algú hi hauria de donar importància, i encara menys tu.
—Em penso que no acabeu d’entendre la situació —va dir en Ben, estirant els peus fins que gairebé els va ficar al foc—. Li va costar gaire aprendre a tocar el llaüt?
El pare es va mostrar estranyat pel canvi sobtat de tema.
—Molt poc, per què?
—Quina edat tenia?
El pare es va estirar la barba un moment amb un gest reflexiu. Enmig del silenci, la veu de la mare va sonar com una flauta:
—Vuit anys.
—Pensa en el dia que tu vas començar a tocar. Et recordes de quina edat tenies? Et recordes de la mena de dificultats que vas trobar?
El pare continuava estirant-se la barba, però ara tenia una expressió més consirosa i la mirada perduda.
L’Abenthy va continuar:
—Estic convençut que va aprendre cada acord, cada digitació a la primera, sense vacil·lar i sense protestar. I que quan cometia un error, no el tornava a repetir mai. M’equivoco?
El pare semblava una mica trasbalsat.
—Sí, més o menys. Però li costava, com a tothom. Tenia una dificultat especial amb el mi. Li costaven molt el mi menor i el mi major.
La mare va intervenir en veu baixa:
—Jo també me’n recordo, estimat, però crec que això era perquè tenia les mans molt petites. Era un marrec…
—Estic segur que no va trigar a superar aquest impediment —va dir en Ben—. Té unes mans meravelloses; la meva mare n’hauria dit mans de mag.
El pare va somriure.
—Les ha heretat de la seva mare: delicades però fortes. Perfectes per rentar les cassoles, oi, dona?
La mare li va donar un copet; després li va agafar una mà i l’hi va obrir per ensenyar-la a en Ben.
—El meu fill té les mateixes mans que el seu pare: elegants i suaus. Perfectes per seduir les filles dels nobles. —El pare va voler protestar, però ella no li va fer cas—. Amb els ulls i les mans que té, no hi haurà ni una sola dona segura al món quan el meu fill comenci a córrer darrere les faldilles.
—Quan comenci a festejar donzelles, estimada —la va corregir mon pare.
—Tan sols són matisos de significat —va fer ella—. Només és una persecució, i quan la cursa s’acaba crec que compadeixo les dones castes que fugen.
Es va repenjar en el pare, amb la mà d’ell a la falda. Va decantar lleugerament el cap, i el pare es va inclinar per fer-li un petó a la comissura dels llavis.
—Amén —va dir en Ben aixecant la tassa.
El pare va encerclar la mare amb un braç i la va estrènyer.
—Encara no sé on vols anar a parar, Ben.
—Tot el que fa ho fa així: ràpid com el llamp i gairebé sense cometre errors. Segur que se sap totes les cançons que li heu cantat alguna vegada. Sap millor que jo el que hi ha al meu carro.
Va agafar la gerra i en va treure el tap de suro.
—I no és pas simple memorització. El noi entén les coses. La meitat del que m’havia proposat ensenyar-li ja ho ha descobert ell pels seus propis mitjans.
En Ben va tornar a omplir la tassa a la mare.
—Té onze anys. Coneixeu cap infant de la seva edat que parli com ell? Això és conseqüència en bona part de viure en un ambient tan culte. —En Ben va assenyalar els carros—. Tot i així, el que més interessa a la majoria dels nens d’onze anys és tirar pedres al riu i fer girar els gats agafant-los per la cua.
La mare va fer una rialla cantaire, però l’Abenthy continuava molt circumspecte.
—Parlo seriosament. He tingut deixebles més grans que ell que haurien estat encantats de fer-ho la meitat de bé —va ironitzar, somrient—. Si jo tingués les seves mans i una quarta part del seu enginy, d’aquí a un any m’estarien servint en safates de plata.
Es va produir un silenci. La mare va dir en veu baixa:
—Recordo quan només era un marrec i començava a caminar. Sempre ho estava mirant tot. Amb uns ulls brillants i clars que semblava que volguessin absorbir el món sencer. —Li tremolava una mica la veu. El pare la va abraçar i ella va reclinar el cap al seu pit.
Ara el silenci va ser més llarg. Estava a punt d’esquitllar-me quan el pare el va trencar:
—Què ens proposes? —La seva veu era una barreja de preocupació i orgull paternal.
En Ben va esbossar un somriure amable.
—Només que penseu en les opcions que li voleu oferir quan arribi el moment. El vostre fill deixarà la seva empremta al món com un dels millors.
—Un dels millors, què? —va preguntar el pare.
—El que ell vulgui. Si es queda aquí, estic segur que esdevindrà el proper Íl·lien.
El pare va somriure. Íl·lien és l’heroi dels artistes itinerants. L’únic Edena Ruh veritablement famós de tota la història. Les nostres millors cançons i les més antigues són seves.
Encara més, diu la llegenda que Íl·lien va ser qui va reinventar el llaüt. Era mestre lutier, i va transformar el llaüt de cort, arcaic, fràgil i feixuc, en el meravellós i versàtil instrument de set cordes que fem servir avui dia. Les mateixes històries asseguren que el llaüt d’Íl·lien en tenia vuit.
—Íl·lien. M’agrada aquesta idea —va dir la mare—. Vindrien reis de molt lluny a sentir tocar el meu petit Kvothe.
—La seva música aturaria les bregues de taverna i les guerres de fronteres —va dir en Ben somrient.
—Dones salvatges a la seva falda —va afegir el pare, entusiasmat— repenjarien els pits al seu cap.
Hi hagué un silenci desconcertat. Llavors va parlar la mare a poc a poc, en to d’amenaça:
—Deus voler dir «Bèsties salvatges repenjarien el cap a la seva falda».
—Vols dir?
En Ben va tossir i va continuar:
—Si decideix fer-se arcanista, estic segur que aconseguirà un càrrec a la cort abans de fer vint-i-quatre anys. Si se li fica al cap ser comerciant, mig món serà seu abans de morir.
El pare va arrufar el front. En Ben va somriure i va dir:
—No et preocupis per l’última possibilitat. El teu fill és massa inquiet per ser comerciant.
En Ben va fer una pausa, com si escollís amb molta cura les paraules que diria tot seguit.
—L’acceptarien a la Universitat, sabeu? D’aquí a uns anys, és clar. No els accepten fins als disset, però no tinc cap dubte que…
No vaig sentir la resta de la frase. La Universitat! Me la imaginava de la mateixa manera que gairebé tots els infants imaginen la cort de Fae: com un lloc mític reservat per somiar-hi. Una escola de la grandària d’una ciutat petita. Una biblioteca amb deu vegades deu mil llibres. Persones que sabien la resposta a tantes preguntes com se m’acudís formular…
Quan vaig tornar a prestar-los atenció, callaven.
El pare mirava la mare, que continuava arraulida sota el seu braç.
—Què me’n dius, dona? Que potser te’n vas anar al llit amb algun déu vagabund fa una dotzena d’anys? Això resoldria el nostre petit misteri.
La mare li va clavar una manotada i es va quedar pensarosa.
—Ara que hi penso, una nit, fa uns dotze anys, se’m va acostar un home. Em va fer presonera amb petons i acords de llaüt. Em va robar l’honra i em va raptar. —Va fer una pausa—. Però no tenia els cabells rojos. No, no podia ser ell.
Va somriure, entremaliada, al meu pare, que es va quedar una mica torbat. Després la mare li va fer un petó, i el pare l’hi va tornar.
Així és com m’agrada recordar-los encara avui. Vaig marxar sense fer soroll, amb el cap ple d’idees sobre la Universitat.