El poble es deia Hallowfell. Hi vam parar uns dies perquè hi havia un bon taller i gairebé tots els carros necessitaven alguna reparació. Mentre ens esperàvem, en Ben va rebre l’oferta que no podia refusar.
Ella era una vídua molt rica i molt jove, i, als meus ulls inexperts, molt atractiva. La història oficial era que necessitava un tutor per al seu fill. Tanmateix, qualsevol que els veiés passejant junts s’hauria adonat de la veritat que s’amagava darrere d’aquella història.
Era la vídua del cerveser, que s’havia ofegat feia dos anys. Mirava de continuar portant la fàbrica de cervesa tan bé com podia, però en realitat no en tenia els coneixements necessaris…
Com veureu, no crec que ningú hagués pogut parar a en Ben una trampa millor.
La companyia va canviar de plans i ens vam quedar a Hallowfell uns quants dies més. Vam fer coincidir el meu dotzè aniversari amb la festa de comiat d’en Ben.
Per comprendre de debò com va anar, heu de tenir en compte que no hi ha res més especial que una companyia que actua per a ella mateixa. Tot i que els bons artistes procuren que cada funció sembli única, cal no oblidar que l’espectacle que representen per a nosaltres és el mateix que han representat per a centenars de públics. Fins i tot les companyies més serioses tenen una mala funció de tant en tant, quan saben que ningú no ho notarà.
Als pobles petits i als hostals rurals no sabien distingir un bon espectacle d’un de dolent. Però els altres membres de la companyia sí que en sabien.
Així doncs, penseu-hi: com entretens la gent que t’ha vist actuar un miler de vegades? Espolses els vells trucs. En proves alguns de nous. T’arrisques i confies que tot sortirà bé. I els grans fracassos són, és clar, tan divertits com els grans èxits.
Recordo aquella nit com un remolí meravellós d’emocions tendres amb un matís d’amargor. Sonaven violins, llaüts i timbals; tothom tocava, ballava i cantava com volia. Gosaria dir que va ser millor que qualsevol gresca de les criatures de Fae que us pugueu imaginar.
Em van fer regals. En Trip em va regalar un punyal amb el mànec de cuir i em va dir que tots els nois havien de tenir alguna cosa amb la qual es poguessin fer mal. La Shandi em va regalar una capa preciosa que havia fet ella mateixa, amb un munt de butxaquetes on amagar els meus tresors. Els pares em van regalar un llaüt, un instrument preciós de fusta llisa i fosca. Vaig haver de tocar una cançó, és clar, i en Ben va cantar amb mi. Com que no estava familiaritzat amb l’instrument, els meus dits vacil·laven una mica sobre les cordes, i en Ben es va perdre un parell de vegades buscant les notes, però va ser bonic.
En Ben va obrir un barril petit d’aiguamel que reservava per a una «ocasió com aquesta». En recordo el gust: dolç, amarg i trist, que s’adeia perfectament amb el meu estat d’ànim.
Diverses persones havien col·laborat en la composició de «La balada d’en Ben, cerveser suprem». El pare la va recitar tan greument com si fos el llinatge reial dels Modegan, acompanyant-se de mitja arpa. Tots es van rebentar de riure, i en Ben més que ningú.
Enmig de la festa, la mare em va agafar i em va fer ballar amb ella descrivint un cercle ampli. La seva rialla ressonava com la música transportada pel vent. Els seus cabells i la seva faldilla giraven al meu voltant mentre ella giravoltava. Desprenia una olor reconfortant, una olor que només fan les mares. Aquella olor i el petó fugaç i rialler que em va fer em van ajudar més que totes les diversions a suportar el dolor de la partença d’en Ben.
La Shandi es va oferir per fer un ball especial a en Ben, però només si accedia a entrar a la seva tenda. Jo no havia vist mai que en Ben s’enrojolés. Va vacil·lar un moment i quan va refusar la invitació va quedar clar que li va costar tant fer-ho com li hauria costat arrencar-se l’ànima. La Shandi va protestar i va fer el petarrell; va dir que feia molt que l’assajava. Al final el va arrossegar a la seva tenda; la seva desaparició va anar acompanyada d’un crit d’entusiasme de tota la companyia.
En Trip i en Teren van protagonitzar un combat d’esgrima; en part era una exhibició del maneig de l’espasa, però incloïa un soliloqui teatral (per part d’en Teren) i un seguit de pallassades que estic segur que en Trip devia improvisar. Es van ficar per tot el campament amb les seves bromes. Durant el combat, en Trip va aconseguir trencar la seva espasa, amagar-se sota el vestit d’una dama, defensar-se amb una salsitxa i realitzar unes acrobàcies tan fantàstiques que va ser un miracle que no en sortís amb cap lesió greu. Encara que se li van estripar els pantalons per darrere.
En Dax es va cremar quan llençava foc per la boca; només es va socarrimar una mica la barba, però l’orgull se li’n va ressentir. Es va recuperar ràpidament gràcies a les atencions tendres d’en Ben, que li va portar una tassa d’aiguamel i li va recordar que no tothom estava destinat a tenir celles.
Els meus pares van cantar «La balada de sir Savien Traliard». Com quasi totes les grans cançons, l’havia compost l’Íl·lien, i tothom la considerava la seva obra mestra.
És una cançó molt bonica, i m’ho va semblar més perquè només l’havia sentit cantar sencera al pare unes quantes vegades. És endimoniadament complicada i mon pare devia ser l’únic de la companyia capaç de fer-hi justícia. No es notava gaire, però jo sabia que era difícil fins i tot per a ell. La mare en va cantar la segona veu amb un espinguet feble i cadenciós. Fins i tot el foc semblava suavitzar-se quan inspiraven. Vaig sentir que el cor se m’elevava i baixava. Vaig plorar tant per la bellesa d’aquelles dues veus, harmonitzades de manera tan perfecta, com per la tragèdia que narrava la cançó.
Sí, al final vaig plorar. Vaig plorar aquell dia i he plorat sempre d’aleshores ençà. Fins i tot una lectura en veu alta d’aquella història em fa vessar llàgrimes. Per mi, qualsevol que no s’hi emocioni no és del tot humà.
Quan els pares la van acabar de cantar hi va haver uns moments de silenci durant els quals tots ens vam eixugar les llàgrimes i ens vam mocar. En acabat, després d’un període apropiat de recuperació, algú va cridar:
—Lanre! Lanre!
Altres veus es van fer ressò d’aquell crit:
—Sí, Lanre!
El pare va esbossar un lleu somriure sardònic i va fer que no amb el cap. No cantava mai un fragment d’una cançó si no estava acabada.
—Au, Arl! —va cridar la Shandi—. Ja has remenat prou el guisat. Treu-ne una mica de la cassola!
El pare, que encara somreia, va tornar a negar amb el cap.
—Encara no està llesta.
Es va ajupir i, amb cura, va guardar el llaüt al seu estoig.
—Només uns versos, Arliden —va insistir en Teren.
—Sí, fes-ho per en Ben. No és just que te n’hagi sentit parlar tot aquest temps i que…
—Vés a saber què hi feies, al carro, amb la teva muller si no…
—Canta-la!
—Lanre!
En Trip va organitzar ràpidament tota la companyia i en va fer un gran cor que no parava de bramar; el pare va suportar aquella situació durant gairebé un minut però després es va ajupir i va treure el llaüt de l’estoig. Tots van aplaudir.
Així que el pare va tornar a seure, el públic va callar. Va afinar un parell de cordes, malgrat que acabava de guardar l’instrument. Va flexionar els dits, va assajar unes quantes notes i va entrar en la cançó amb tanta suavitat que em vaig trobar escoltant-la abans d’adonar-me que havia començat a tocar-la. Després la veu del pare va sonar per damunt dels moviments de la tonada:
Seieu i escolteu tots, perquè us he de cantar
una història, originada i oblidada en un temps
vell i desaparegut. La història d’un home.
Lanre, tan vigorós i arrogant
com l’espasa que tenia a l’abast.
Escolteu com lluità, caigué i s’alçà,
per caure de nou. Aquest cop a l’ombra.
L’amor l’abaté, l’amor per la terra natal,
i per la seva esposa Lyra, la crida de la qual
diuen que el féu alçar, travessar les portes de la mort
i pronunciar com a primer alè renascut el seu nom.
El pare va agafar aire i va fer una pausa amb la boca oberta, com si volgués continuar. Aleshores un somriure ampli i picardiós li va il·luminar la cara; es va ajupir i va guardar el llaüt. Hi va haver protestes i mostres d’indignació, però tots sabien que es podien considerar afortunats pel fet d’haver sentit els pocs versos que el pare havia cantat. Aleshores algú es va posar a tocar una cançó per ballar i les protestes es van apagar.
Els pares van ballar plegats; la mare amb el cap repenjat al pit del pare. Tots dos tenien els ulls tancats i semblaven perfectament satisfets. Si trobes una persona així, algú que puguis abraçar i amb qui puguis tancar els ulls al món, ets molt afortunat. Encara que només duri un minut, o un dia. Després de tants anys, aquella imatge dels pares bressolant-se suaument al so de la música és, per a mi, la imatge de l’amor.
Després, en Ben va ballar amb la mare; les seves passes eren segures i majestuoses. Em va impressionar com n’estaven, de guapos, junts. En Ben, vell, canós i corpulent, amb la cara solcada d’arrugues i les celles socarrimades. La mare, prima, fresca i radiant, pàl·lida i amb el cutis llis a la llum del foc. Es complementaven estupendament. Em va doldre pensar que potser mai no els tornaria a veure junts.
Començava a clarejar per l’est. Ens vam congregar tots per acomiadar-nos.
No recordo què li vaig dir abans de separar-nos. Sé que em va semblar deplorable i inadequat, però vaig saber que ell ho entendria. En Ben em va fer prometre que no em ficaria en embolics ruquejant amb les coses que ell m’havia ensenyat.
Es va inclinar una mica, em va fer una abraçada i em va esborrifar els cabells. No em va importar. En represàlia, vaig mirar d’allisar-li les celles, una cosa que sempre havia volgut fer.
L’expressió de sorpresa d’en Ben va ser meravellosa. Em va tornar a abraçar i aleshores es va apartar de mi.
Els meus pares van prometre passar pel poble sempre que la companyia es trobés per la zona. Tots els membres de la companyia van dir que no es farien pregar. Tanmateix, malgrat que era molt jove, jo sabia la veritat. Trigaria moltíssim a tornar a veure en Ben. Anys.
No recordo com ens vam posar en marxa aquell matí, però sí que recordo que vaig mirar de dormir i que em sentia molt i molt sol. La meva única companyia era un dolor sord i agredolç.
Quan em vaig despertar, al capvespre, vaig trobar un paquet al costat meu. Estava embolicat amb xarpellera i lligat amb un cordill. Hi havia enganxat un tros de paper brillant amb el meu nom, agitant-se al vent com una bandereta.
Vaig desembolicar el paquet i vaig reconèixer la coberta del llibre. Era Retòrica i lògica, el llibre que en Ben havia fet servir per ensenyar-me a polemitzar. Era l’únic llibre de la seva petita biblioteca, composta per una dotzena de volums, que jo no havia llegit de principi a fi. L’odiava.
El vaig obrir i vaig veure que hi havia alguna cosa escrita a la guarda. Hi deia:
Kvothe,
Defensa’t bé a la Universitat. Fes que estigui orgullós de tu.
Recorda la cançó del teu pare. Vigila amb la insensatesa.
El teu amic,
Abenthy
En Ben i jo no havíem parlat mai de la possibilitat que jo anés a la Universitat. Jo somiava anar-hi algun dia, és clar, però eren somnis que no gosava compartir amb els pares. El fet d’estudiar a la Universitat significava deixar-los a ells, la companyia, tots i tot el que constituïa el meu món.
Francament, era una idea aterridora. Què passaria si m’instal·lava en un lloc, no pas per passar-hi una nit ni un cicle, sinó mesos, potser anys? Com seria no tornar a actuar? No fer acrobàcies amb en Trip, ni interpretar el jove i cregut fill del noble a Tres penics per un desig? No tornar a viatjar amb carro? No tenir ningú amb qui cantar?
Jo no havia dit mai res en veu alta, però en Ben ho devia saber, tot això. Vaig rellegir les seves paraules, vaig plorar una mica i li vaig prometre que ho faria tan bé com pogués.