Durant els mesos següents, els pares van fer tots els possibles per omplir el buit que havia deixat l’absència d’en Ben i van demanar als altres artistes que m’omplissin el temps de manera productiva per tal que no em deprimís.
Veureu, a la companyia l’edat no tenia cap importància. Si eres prou fort per ensellar els cavalls, ensellaves els cavalls. Si eres ràpid amb les mans, feies jocs malabars. Si anaves ben afaitat i el vestit t’esqueia, interpretaves lady Reythiel a El porcater i el rossinyol. En general, les coses eren així de senzilles.
Així doncs, en Trip em va ensenyar a fer facècies i tombarelles. La Shandi em va ensenyar els balls de mitja dotzena de països. En Teren em va amidar comparant-me amb la seva espasa i va decidir que ja era prou alt per aprendre els fonaments de l’esgrima. No pas prou alt per lluitar de debò, va puntualitzar, però sí per fer una actuació digna a l’escenari.
Els camins estaven bé en aquella època de l’any, de manera que avançàvem a bon ritme cap al nord de la Mancomunitat: recorríem vint-i-cinc o trenta quilòmetres diaris a la recerca de pobles on actuar. Ara que en Ben ens havia deixat, jo viatjava gairebé sempre amb el pare, que em va començar a instruir de manera més formal per als escenaris.
Jo ja sabia moltes coses, és clar. Però el que havia anat aprenent era un batibull. El pare es va proposar ensenyar-me de manera sistemàtica els veritables mecanismes de l’ofici d’actor. Com ara els petits canvis en l’entonació o en la postura que fan que un home sembli maldestre, murri o babau.
Finalment, la mare em va començar a ensenyar com comportar-me en societat. Jo ja en tenia algunes nocions, que havia après a les nostres estades poc freqüents a casa del baró Greyfallow, i em pensava que ja era prou refinat sense necessitat de memoritzar les fórmules de cortesia, les maneres a la taula i les jerarquies embolicades de la noblesa. Ho vaig dir a la mare.
—A qui li importa si un vescomte modegà està per damunt d’un gentilhome víntic? —vaig protestar—. I a qui li importa si un és «excel·lència» i l’altre «senyor»?
—Els importa a ells —va respondre la mare amb fermesa—. Si actues per a ells, t’has de comportar amb dignitat i aprendre a no ficar el colze a la sopa.
—Al pare no li importa quina forquilla ha de fer servir ni qui està jeràrquicament per damunt a qui.
La mare va corrugar les celles i va entretancar els ulls.
—Qui està per damunt de qui —em vaig corregir.
—El teu pare sap més del que sembla —va replicar la mare—. I, el que no sap, ho dissimula gràcies al seu considerable encant. Així és com se salva. —Em va agafar la barbeta i em va obligar a mirar-la. Els seus ulls eren verds amb un cercle daurat al voltant de la pupil·la—. T’acontentes de salvar-te? O vols que estigui orgullosa de tu?
Aquella pregunta només tenia una resposta. Un cop que em vaig posar seriosament a aprendre aquelles coses, em vaig adonar que només eren una altra mena de teatre. Un altre guió. La mare componia poemes per ajudar-me a recordar els elements més absurds de l’etiqueta. I junts vam escriure una cançoneta verda titulada «El pontífex sempre és sota la reina». Ens feia gràcia, ens vam passar tot un mes rient, i la mare em va prohibir expressament cantar-la al pare, perquè qualsevol dia se li podia acudir tocar-la davant de qui no ho havia de fer i ens podia posar a tots en una situació compromesa.
—Arbre! —El crit es va sentir lluny—. Roure del tres!
El pare va interrompre el monòleg que m’estava recitant i va fer un sospir d’irritació.
—Ja veig que avui ens haurem de quedar aquí —va remugar mirant cap al cel.
—Per què parem? —va preguntar la mare des de l’interior del carro.
—Un altre arbre travessat al camí —vaig explicar.
—La mare del Tano! —va dir el pare, mentre portava el carro cap a un espai lliure al marge del camí—. Som en un camí ral? Sembla que som els únics que el fem servir. Quant temps ha passat des d’aquella tempesta? Dos cicles?
—No tant —vaig dir—. Setze dies.
—I encara hi ha arbres bloquejant el camí! Em sembla que enviaré al consolat una factura per cada arbre que hem hagut de tallar i apartar. Trigarem tres hores a poder continuar.
Va saltar del carro així que es va aturar.
—A mi ja m’està bé —va dir la mare, baixant del carruatge per la part de darrere—. Ho podem aprofitar per fer alguna cosa calenta… —va afegir, mirant el pare amb picardia— per menjar. És emprenyador haver de passar sempre només amb el que puguis arreplegar al cap del dia. El cos necessita alguna cosa més.
L’humor del pare es va temperar considerablement.
—També és veritat —va concedir.
—Maco —em va dir la mare—, per què no em vas a buscar una mica de sàlvia silvestre?
—No sé pas si en creix per aquí —vaig dir amb la dosi adient d’incertesa.
—Per provar-ho no es perd res —va dir ella, amb raó. Va mirar el pare de cua d’ull—. Si en trobes, porta’n tanta com puguis i l’assecarem.
Com de costum, si trobava o no el que buscava no importava gaire.
Jo solia allunyar-me de la companyia al capvespre. Sempre havia de fer algun encàrrec mentre els pares preparaven el sopar, però en realitat això només era una excusa per separar-nos una estona. Al camí és difícil trobar intimitat, i ells en necessitaven tanta com jo. Així doncs, si jo trigava una hora a reunir un munt de llenya, als pares no els importava. I si, quan tornava, ells no havien començat a preparar el sopar… Bé hi tenien dret, oi?
Espero que les haguessin passat bé, aquelles últimes hores. Espero que no les haguessin malbaratat amb tasques ximples com ara encendre el foc o trossejar les verdures per al sopar. Espero que haguessin cantat plegats, tal com solien fer. Espero que s’haguessin retirat al nostre carro i que haguessin passat una estona l’un als braços de l’altre. Espero que després s’haguessin estirat l’un al costat de l’altre i haguessin parlat en veu baixa de coses sense importància. Espero que estiguessin junts, estimant-se l’un a l’altre, fins que va arribar el final.
És una esperança petita, i en realitat absurda, perquè de tota manera són morts.
Però jo ho espero.
Passem per alt l’estona que vaig passar sol al bosc aquella tarda, jugant a jocs que els infants inventen per distreure’s. Van ser les últimes hores despreocupades de la meva vida. Els darrers moments de la meva infantesa.
Passem per alt el meu retorn al campament quan es començava a pondre el sol. La imatge dels cadàvers escampats per terra com nines trencades. L’olor de sang i de cabells cremats. Com m’hi vaig passejar sense rumb, massa desorientat per sentir veritable pànic, petrificat de por i commoció.
De fet, m’agradaria passar per alt tot el que va succeir aquella nit. Us n’estalviaria els detalls si no fossin necessaris per a la història. Però són vitals. Són l’eix sobre el qual gira la història, com si fos una porta que s’obre. D’alguna manera, és aquí on comença la història.
Així doncs, som-hi.
Hi havia núvols de fum suspesos a l’aire. Regnava el silenci, com si els membres de la companyia escoltessin amb totes les seves orelles. Com si continguessin la respiració. Una brisa feble va agitar les fulles dels arbres i va empènyer un núvol de fum cap a mi. Vaig sortir del bosc i em vaig endinsar al fum, en direcció al campament.
Vaig sortir del núvol de fum i em vaig fregar els ulls, que em coïen. En mirar al voltant vaig veure la tenda d’en Trip que caliuejava mig esfondrada sobre un foc. La lona, trepitjada, cremava de manera irregular, i el fum, acre i gris, es mantenia prop de terra.
Vaig veure el cadàver d’en Teren al costat del seu carro, amb l’espasa trencada a la mà. Tenia la roba, de color verd i gris, xopa i tenyida de vermell. Una cama se li torçava en un angle absurd i l’os, trencat i molt blanc, sobresortia de la pell.
Em vaig quedar immòbil, incapaç d’apartar la vista d’en Teren, de la camisa grisa, de la sang vermella, de l’os blanc. El vaig mirar de fit a fit, com si fos un diagrama d’un llibre que provés de comprendre. Tenia tot el cos embalbit. Em sentia com si intentés pensar a través d’una massa de xarop.
Una petita part de mi mateix, que encara raonava, va comprendre que estava commocionat. M’ho vaig repetir moltes vegades. Vaig posar en pràctica els ensenyaments d’en Ben. No volia pensar en el que veia. No volia saber què havia passat allà. No volia saber què significava tot allò.
Al cap d’una estona, no sé quanta, un fil de fum va entrar al meu camp de visió. Tot esbalaït, vaig seure al costat del foc més proper. Era el foc de la Shandi, i hi havia penjada una cassola petita on bullien unes patates; era un element estranyament familiar enmig del caos.
Em vaig concentrar en el bullidor. Una cosa normal. Amb un pal, vaig punxar les patates i vaig veure que ja eren cuites. Normal. Vaig aixecar el bullidor del foc i el vaig posar a terra, al costat del cadàver de la Shandi. La Shandi tenia la roba tota esquinçada. Vaig provar d’apartar-li els cabells de la cara i se’m va tacar la mà de sang. La llum del foc se li va reflectir als ulls, fixos i inexpressius.
Em vaig aixecar i vaig mirar al voltant sense saber què fer. La tenda d’en Trip ja flamejava del tot, i el carro de la Shandi tenia una roda al foc d’en Marion. Totes les flames estaven tenyides de blau, i això conferia a l’escena un aire de somni, irreal.
Vaig sentir veus. Traient el cap pel cantó del carro de la Shandi vaig veure uns desconeguts, homes i dones, asseguts al voltant d’un foc. El foc dels meus pares. Em vaig marejar i vaig estirar la mà per recolzar-me a la roda del carro. Quan m’hi vaig arrapar, les bandes de ferro que reforçaven la roda es van esmicolar a la meva mà, descrostant-se i formant ferritges aspres de rovell marró. En treure’n la mà, la roda va grinyolar i es va començar a esquerdar. Me’n vaig apartar en veure que cedia, i el carro es va esfondrar, com si la fusta fos tan podrida com la d’un soc vell.
Res no s’interposava ja entre el foc i jo. Un dels homes va fer una tombarella cap enrere i es va posar dret, amb l’espasa a la mà. El seu moviment em va recordar el mercuri caient d’una gerra sobre una taula: àgil i fluid. L’expressió de la seva cara era atenta, però el seu cos estava relaxat, com si s’acabés de posar dret i s’hagués estirat.
L’espasa era pàl·lida i elegant. En moure’s, tallava l’aire produint un brunzit feble. Em va recordar el silenci que regna els dies més freds de l’hivern, quan respirar fa mal i tot està encalmat.
L’individu era a més de set metres de mi, però jo el veia perfectament sota la llum minvant del crepuscle. El recordo tan clarament com recordo la meva pròpia mare, i de vegades millor. Tenia la cara estreta i angulosa, amb la bellesa perfecta de la porcellana. Els cabells li arribaven fins a les espatlles, i un rínxols solts, del color del gebre, li emmarcaven la cara. Era un ésser d’una pal·lidesa hivernal. Tot en ell era fred, esmolat i blanc.
Tot, tret dels seus ulls. Eren negres com els d’un boc, però sense iris. Els seus ulls eren com la seva espasa: no reflectien la llum del foc ni la del sol ponent.
En veure’m, es va relaxar. Va baixar la punta de l’espasa i va somriure mostrant unes dents blanques i perfectes. Tenia l’expressió d’un malson. Una fiblada de sentiment va penetrar en la confusió a la qual m’aferrava com si fos una flassada gruixuda i protectora. Alguna cosa em va ficar totes dues mans al pit i me’l va agafar fort. Crec que va ser la primera vegada en la meva vida que vaig sentir veritable por.
Al costat del foc, un home calb amb barba grisa va riure per sota el nas.
—Pel que es veu ens hem descuidat un conillet. Vigila, Cendrot, podria tenir les dents esmolades.
El tal Cendrot va embeinar l’espasa, que va produir un so semblant al d’un arbre que cruix sota el pes del gel a l’hivern. Es va agenollar, mantenint les distàncies. De nou em va recordar el moviment del mercuri. Ara tenia els ulls, negres i mats, a la mateixa alçada que els meus, i denotaven preocupació.
—Com et dius, noi?
Em vaig quedar allà palplantat, mut. Paralitzat com un cervatell espantat.
En Cendrot va sospirar i va mirar un moment a terra. Quan em va tornar a mirar, vaig veure compassió en aquells ulls buits.
—Digues, noi —va insistir—, on són els teus pares? —Em va sostenir un moment la mirada i després va mirar per damunt l’espatlla cap al foc on estaven asseguts els altres—. Algú sap on són els seus pares?
Alguns van fer rialletes tenses i crispades, com si els acabessin d’explicar un acudit boníssim. Un parell va riure obertament. En Cendrot es va girar cap a mi i la compassió li va desaparèixer del rostre com si se li esquerdés una màscara, deixant-li un somriure de malson.
—És aquest el foc dels teus pares? —em va preguntar amb un plaer terrible a la veu.
Vaig assentir com estabornit.
El somriure li va desaparèixer a poc a poc. Em va observar amb expressió inescrutable i va dir amb veu baixa, freda i esmolada:
—Els pares d’algú s’han dedicat a cantar unes cançons molt i molt lletges.
—Cendrot. —Una veu freda va arribar d’allà on era el foc.
Els seus ulls negres es van entretancar amb irritació.
—Què? —va xiuxiuejar.
—M’estàs causant contrarietat. Aquest no ha fet res. Envia’l a la flassada tova i indolora del seu son. —La veu es va encallar lleugerament a l’última paraula, com si li costés pronunciar-la.
Havia parlat un home que estava una mica allunyat dels altres, envoltat d’ombres, més enllà de la zona il·luminada pel foc. Tot i que encara hi havia llum al cel i no hi havia res entre el foc i el lloc on ell era assegut, les ombres es vessaven al seu voltant com una taca d’oli espès. El foc petarrellejava i crepitava, viu i calent, tenyit de blau, però la resplendor no l’il·luminava. Aquelles ombres eren més denses al voltant del seu cap. Em va semblar veure una caputxa com les que duen alguns monjos, però a la part de baix les ombres eren tan profundes que era com mirar dins un pou a mitjanit.
En Cendrot va mirar un moment l’home envoltat d’ombres i després va girar la cara.
—Sou un sentinella excel·lent, Hàliax —li va etzibar.
—I tu sembles haver oblidat el nostre propòsit —li va respondre l’home amb la veu més esmolada—. O potser el teu propòsit difereix del meu? —Les últimes paraules les va articular amb cura, com si amaguessin un significat especial.
L’arrogància d’en Cendrot es va esvanir en un instant, com l’aigua vessada d’una galleda.
—No —va dir girant-se cap al foc—. No, és clar que no.
—Me n’alegro. No m’agradaria gens que la nostra llarga amistat arribés a la seva fi.
—A mi tampoc.
—Recorda’m quina és la nostra relació, Cendrot —va dir l’home envoltat d’ombres, i la ira va impregnar el to pacient de la seva veu.
—Jo… estic al vostre servei —digué en Cendrot amb un gest apaivagador.
—Ets una eina a la meva mà —el va interrompre dolçament l’home envoltat d’ombres—. Res més.
L’expressió d’en Cendrot va mostrar un bri de desafiament. Va fer una pausa i va dir:
—Jo…
La veu feble es va fer dura com una barra d’acer de Ramston:
—Fèrula.
L’agilitat mercúrica d’en Cendrot va desaparèixer. Va trontollar; tot d’una el seu cos estava enravenat de dolor.
—Ets una eina a la meva mà —va repetir la veu—. Digue-ho.
Rabiós, en Cendrot va serrar les dents; després va fer una ganyota de dolor i va cridar, més com un animal ferit que com un home.
—Sóc una eina a la vostra mà —va dir panteixant.
—Lord Hàliax.
—Sóc una eina a la vostra mà, lord Hàliax —es va corregir en Cendrot alhora que queia, tremolant, de genolls.
—Qui coneix els girs interns del teu nom, Cendrot? —Va pronunciar aquelles paraules amb lentitud i paciència, com un mestre d’escola que recita una lliçó oblidada.
En Cendrot es va abraçar la cintura amb braços tremolosos i es va vinclar tancant els ulls.
—Vós, lord Hàliax.
—Qui et protegeix dels Àmir, dels cantants, dels Sithe i de tot allò que et podria fer mal? —va preguntar Hàliax amb serenitat i cortesia, com si sentís una veritable curiositat per la resposta.
—Vós, lord Hàliax. —La veu d’en Cendrot era un bri de dolor.
—I quin propòsit serveixes?
—El vostre, lord Hàliax —va respondre en Cendrot amb veu ofegada—. El vostre. Cap altre. —La tensió va desaparèixer de l’atmosfera, i de sobte el cos d’en Cendrot va quedar inert. Va caure cap endavant sobre les mans i unes gotes de suor li van relliscar de la cara i van colpejar el terra com gotes de pluja. Els cabells blancs li penjaven llisos al voltant del rostre—. Gràcies, senyor —va dir panteixant—. No ho tornaré a oblidar.
—Ho faràs. T’agraden massa les teves petites crueltats. Us agraden a tots. —El rostre encaputxat de Hàliax va oscil·lar per mirar cadascuna de les figures assegudes al voltant del foc. Tots es van regirar, incòmodes—. M’alegro d’haver decidit acompanyar-vos avui. Us desvieu, us permeteu molts capricis. Alguns de vosaltres sembleu haver oblidat què és el que busquem, què és el que perseguim.
Els que estaven asseguts al voltant del foc es van moure, intranquils.
L’encaputxat va tornar a mirar en Cendrot.
—Però tens el meu perdó. Si no fos per aquests recordatoris, potser seria jo qui ho oblidaria. —Les darreres paraules, les va dir en to irritat—. I ara, acaba el que…
La seva veu freda es va apagar mentre la caputxa s’inclinava lentament per mirar cap al cel. Es va produir un silenci d’expectació.
Els que estaven asseguts al voltant del foc es van quedar molt quiets i concentrats. Tots tiraven el cap enrere alhora, com si miressin el mateix punt de la volta celeste. Com si provessin de copsar l’aroma d’alguna cosa al vent.
De cop i volta vaig tenir la impressió que m’observaven. Vaig notar una tensió, un canvi subtil en la textura de l’aire. M’hi vaig concentrar, agraït per aquella distracció, content de tenir alguna cosa que m’impedís pensar clarament durant uns segons més.
—Vénen —va dir Hàliax en veu baixa. Es va aixecar i les ombres es van arremolinar com una boira fosca—. De pressa. Acosteu-vos a mi.
Els altres es van aixecar. En Cendrot es va posar dempeus amb dificultat i trontollant va fer unes passes cap al foc.
Hàliax va obrir els braços i l’ombra que l’envoltava es va expandir com una flor que s’obre. Tot seguit, els altres es van girar amb una facilitat estudiada i van fer un pas cap a Hàliax, cap a l’ombra que l’embolicava. Però en posar el peu a terra, el seu moviment es va fer més lent, i suaument, com si estiguessin fets de sorra i el vent els bufés, es van esvanir. Només en Cendrot va mirar enrere, aquells ulls de malson tenien una expressió irada.
Van desaparèixer.
No us avorriré pas amb una descripció detallada del que va passar a continuació. De com vaig córrer d’un cadàver a un altre, frenètic, buscant-hi algun senyal de vida tal com m’havia ensenyat en Ben. Dels meus intents inútils de cavar una tomba. De com vaig esgarrapar la terra fins que em van quedar els dits ensangonats i en carn viva. De com vaig trobar els pares…
El nostre carro, el vaig trobar quan ja era negra nit. El cavall l’havia arrossegat gairebé un centenar de metres pel camí abans de morir. A dins, tot estava endreçat i tranquil. Em va sorprendre fins a quin punt se sentia l’olor de tots dos a la part de darrere.
Vaig encendre tots els llums i totes les espelmes que vaig trobar al carruatge. La llum no em reconfortava, però almenys tenia el daurat sincer del foc de veritat, i no aquell color blavós. Vaig agafar l’estoig del llaüt del pare. Em vaig estirar al llit dels pares amb el llaüt al meu costat. El coixí de la mare feia l’olor dels seus cabells, d’una abraçada. No tenia intenció de dormir, però la son em va vèncer.
Em vaig despertar tossint, envoltat de flames. Havien estat les espelmes, és clar. Encara esbalaït, commocionat, vaig ficar unes quantes coses en una bossa. Lent, desorientat i sense por, vaig treure el llibre d’en Ben de sota el meu matalàs ardent. Quin horror em podia fer ja un simple incendi?
Vaig ficar el llaüt del pare a l’estoig. Vaig tenir la sensació com si estigués robant, però no se m’acudia res més que em pogués recordar els pares. Les seves mans havien acariciat aquella fusta milers de vegades.
Aleshores vaig marxar. Em vaig endinsar al bosc i vaig caminar fins que l’alba va començar a il·luminar l’horitzó per l’est. Quan els ocells van començar a cantar, em vaig aturar i vaig deixar la bossa a terra. En vaig treure el llaüt del pare, el vaig subjectar fort i em vaig posar a tocar.
Em feien mal els dits, però vaig tocar de tota manera. Vaig tocar fins que em van sagnar els dits. Vaig tocar fins que el sol va brillar entre els arbres. Vaig tocar fins que em van fer mal els braços. Vaig tocar, provant de no recordar, fins que em vaig quedar adormit.