En Kvothe va aixecar una mà adreçant-se al Cronista; després es va girar cap al seu deixeble i, corrugant les celles, va dir:
—Deixa de mirar-me així, Bast.
En Bast estava a punt de plorar.
—No en sabia res, Reshi —va dir amb veu ofegada.
En Kvothe va fer un gest, com si tallés l’aire amb el cantell de la mà.
—No tenies motius per saber-ne res, Bast, i tampoc no cal exagerar.
—Però Reshi…
En Kvothe va mirar el seu deixeble amb severitat.
—Què, Bast? He de plorar i arrencar-me els cabells? Maleir Tehlu i els seus àngels? Donar-me cops al pit? No. Això és fer un drama. —La seva expressió es va suavitzar una mica—. Agraeixo la teva preocupació, però només us he explicat una part de la història, que ni tan sols és la pitjor, i no ho faig pas perquè em compadiu.
En Kvothe va apartar la cadira de la taula i es va aixecar.
—A més, tot això va passar fa molt de temps —va dir, traient-hi importància amb un gest—. Ja saps el que diuen: el temps tot ho cura.
Es va fregar les mans i va prosseguir:
—Me’n vaig a buscar llenya per escalfar-nos aquesta nit. Sembla que farà fred. Mentre sóc fora, podríeu enfornar un parell de pans i provar d’asserenar-vos. Em nego a explicar-vos res més si em continueu mirant amb aquests ulls de vaca.
Dit això, en Kvothe va passar per darrere la barra i va travessar la cuina per anar cap a la porta del darrere de la fonda.
En Bast es va fregar els ulls.
—Mentre estigui enfeinat se sentirà bé —va dir en Bast en veu baixa.
—Perdona, com dius? —va preguntar el Cronista. Es va regirar al seient, com si es volgués posar dempeus i no trobés una manera educada de disculpar-se.
En Bast va fer un somriure amable; els seus ulls tornaven a ser d’un blau humà.
—Em vaig emocionar molt quan vaig saber qui eres i que ell explicaria la seva història. Estava d’un humor molt fosc i no hi havia manera d’animar-lo; no tenia res més a fer que seure i escalfar-se el cap. Estic segur que recordar els bons temps li farà… —En Bast va fer una ganyota—. Crec que no estic dient el que volia dir. Et demano disculpes pel que ha passat abans. Estava ofuscat.
—N-no —va balbucejar el Cronista—. Sóc jo qui… Ha estat culpa meva. Em sap greu.
En Bast va sacsejar el cap.
—Senzillament t’ha agafat de sorpresa i només has mirat de vincular-me. —Va fer un lleu gest de dolor—. No és pas que m’hagi agradat, la veritat. És com si et donessin una puntada de peu a l’entrecuix i notessis el dolor a tot el cos. Et sents feble i marejat, però només és dolor. No m’has fet cap ferida. —En Bast semblava incòmode—. Jo estava decidit a fer-te més que mal. Et podria haver mort sense pensar-m’hi gaire.
Abans que es produís un silenci tens, el Cronista va dir:
—Per què no acceptem el que ha dit en Kvothe, que tots dos hem estat víctimes d’una idiotesa encegadora, i ho deixem estar? —El Cronista se les va compondre per somriure amb timidesa i sinceritat, malgrat les circumstàncies—. Estem en paus? —Va estendre una mà.
—En paus.
Van fer una encaixada molt més afectuosa que la primera. Quan en Bast va estirar el braç damunt la taula, se li va arromangar la màniga i va quedar al descobert un blau al voltant del canell.
Cohibit, en Bast es va estirar el puny de la camisa.
—És de quan m’ha agafat —es va afanyar a dir—. És més fort del que sembla. No l’hi diguis. Faria que se sentís malament.
En Kvothe va sortir de la cuina i va tancar la porta. Va mirar al voltant i va semblar que se sorprenia de trobar una tarda tèbia de tardor i no el bosc primaveral de la seva història. Va aixecar les vares d’un carretó i el va conduir cap al bosc de darrere l’hostal. Els seus peus feien cruixir les fulles caigudes.
No gaire lluny, entre els arbres, hi havia la reserva de llenya per a l’hivern. Els tions de roure i de freixe s’amuntegaven formant parets altes i tortes entre troncs d’arbres. En Kvothe va tirar dues soques dins el carretó, que van colpejar el fons amb el so d’un timbal amortit. Després n’hi va tirar dues més. Els seus moviments eren precisos, la seva cara, inexpressiva, i la seva mirada, absent.
Va continuar carregant el carretó. Cada vegada es movia més a poc a poc, com una màquina que es va quedant sense corda. Al final va parar del tot i es va estar un minut llarg immòbil com una estàtua. Llavors es va esfondrar. I tot i que no hi havia ningú que el pogués veure, es va tapar la cara amb les mans i va plorar en silenci. Una onada rere l’altra de sanglots profunds i silenciosos li van sacsejar el cos.