Era un d’aquells dies perfectes de tardor tan habituals als relats i tan poc freqüents al món real. El temps era càlid i sec, ideal per fer madurar un camp de blat o de moresc. A totes dues bandes del camí els arbres canviaven de color. Els alts pollancres s’havien tornat d’un groc mantegós, mentre que l’arbust de sumac que envaïa el camí estava tenyit d’un vermell cridaner. Només els vells roures semblaven poc disposats a renunciar a l’estiu, i les seves fulles continuaven sent una barreja homogènia d’or i verd.
Dit això, no podies esperar un dia més agradable perquè mitja dotzena d’exsoldats amb arcs de cacera et despullessin de tot el que posseïes.
—No és pas una gran euga, senyor —va dir el Cronista—. Amb prou feines pot tirar un carro pesant, i quan plou…
L’home el va tallar amb un gest brusc.
—Escolta, amic, l’exèrcit del rei paga molts diners per qualsevol cosa amb quatre potes i almenys un ull. Encara que estiguessis tocat del bolet i muntessis un cavall de joguina pel camí, també te’l prendria.
El cap d’aquells homes tenia un aire d’autoritat. El Cronista va suposar que devia ser un exoficial de baixa graduació.
—Baixa —va dir l’individu, seriós—. Enllestirem ben aviat i podràs continuar el teu camí.
El Cronista va desmuntar. Ja l’havien robat altres vegades i sabia quan no es guanyava res discutint. Aquells homenots coneixien la seva feina. No malgastaven energia amb actituds desafiadores ni amenaces vanes. Un d’ells va inspeccionar l’euga, va comprovar-ne els cascos, les dents i l’arnès. Uns altres dos li van examinar les alforges amb eficàcia militar i van posar a terra totes les seves possessions mundanes: dues flassades, una capa amb caputxa, la cartera plana de cuir i el sarró, feixuc i ben proveït.
—Això és tot, comandant —va dir un dels homes—, llevat d’uns deu quilos de civada.
El comandant es va agenollar, va obrir la cartera plana de cuir i la va repassar a fons.
—A dins només hi ha paper i plomes —va dir el Cronista.
El comandant es va girar i el va mirar per sobre de l’espatlla.
—Escrivent, eh?
El Cronista va fer que sí.
—Són els meus mitjans de subsistència, senyor, i per a vós no tenen cap utilitat.
L’home va escorcollar la cartera, va veure que el Cronista deia la veritat i la va deixar a un costat. Tot seguit va buidar el sarró damunt la capa desplegada del Cronista i en va tafanejar el contingut.
Va agafar gairebé tota la sal del Cronista i un parell de cordons de bota. Aleshores, amb una gran consternació per part de l’escrivent, va trobar la camisa que el Cronista havia comprat a Linwood. Era d’un lli excel·lent tenyit d’un blau reial intens, massa elegant per viatjar. El Cronista no havia pogut ni estrenar-la. Va sospirar.
El comandant va deixar tota la resta damunt la capa i es va posar dempeus. Els altres van fer torns per examinar les coses del Cronista.
El comandant va parlar en veu alta:
—Només tens una flassada, oi, Janns? —Un dels homes va fer que sí amb el cap—. Doncs agafa’n una de les seves, te’n farà falta una altra abans que s’acabi l’hivern.
—La seva capa és en més bon estat que la meva, senyor.
—Agafa-la, però deixa-li la teva. El mateix et dic a tu, Witkins. Si agafes la seva capsa d’esca, deixa-li la teva.
—Vaig perdre la meva, senyor —va dir en Witkins—. Si no, ho faria.
El procés sencer va ser estranyament civilitzat. El Cronista va perdre totes les seves agulles menys una, tots dos parells de mitjons de recanvi, un farcell de fruits secs, una barra de sucre, mitja ampolla d’alcohol i dos daus d’ivori. Li van deixar la resta de la roba, la carn seca i un pa de sègol encetat i duríssim. La cartera plana de cuir va quedar intacta.
Mentre els homes li omplien de nou el sarró, el comandant es va girar cap al Cronista.
—Ara dóna’ns la bossa dels diners.
El Cronista l’hi va lliurar.
—I l’anell.
—No porta gaire argent —va mussitar el Cronista mentre se’l descargolava del dit.
—Què és el que portes al voltant del coll?
El Cronista es va descordar la camisa per descobrir un anell metàl·lic deslluït que penjava d’un cordill de cuir.
—Només ferro, senyor.
El comandant s’hi va apropar i va fregar-lo amb els dits abans de deixar-lo caure novament contra el pit del Cronista.
—Doncs queda-te’l. No sóc pas dels que s’interposen entre un home i la seva religió —va dir. Llavors es va buidar la bossa dels diners en una mà i va remenar les monedes amb el dit, deixant escapar un sorollet de sorpresa i alegria—. Fer d’escrivent és més rendible del que em pensava —va comentar mentre anava comptant la part corresponent a cadascun dels seus homes.
—No em deveu pas poder deixar un o dos penics? —va preguntar el Cronista—. M’arribaria per a un parell d’àpats calents…
Els sis homes es van girar a mirar el Cronista, com si no s’acabessin de creure el que acabaven de sentir.
El comandant va riure.
—Pel cos de Déu! No hi ha dubte que els tens ben posats, oi? —La seva veu expressava respecte a contracor.
—Vós sembleu una persona raonable —va dir el Cronista, arronsant les espatlles—. I un home bé ha de menjar.
El cap d’aquells homes va somriure per primera vegada.
—Hi estic d’acord. —Va agafar dos penics i els va brandir abans de tornar-los a ficar dins la bossa del Cronista—. Doncs aquí te’n poso dos pels dos que tens tan ben posats.
Va tirar la bossa al Cronista i va entaforar la bonica camisa de color blau reial dins les seves alforges.
—Gràcies, senyor —va dir el Cronista—. Potser us aniria bé saber que aquella ampolla que ha agafat un dels vostres homes duu alcohol de fusta, que faig servir per netejar les plomes. Si se’l beu li farà mal.
El comandant va somriure i va assentir amb el cap.
—Veieu el que es guanya tractant bé la gent? —va dir als seus homes mentre pujava al cavall—. Ha estat un plaer, senyor escrivent. Si no t’entretens pel camí, encara pots arribar fins al gual d’Abbott abans no es faci fosc.
Quan el Cronista va deixar de sentir el retrò dels cascos al lluny, va omplir de nou el sarró, i va procurar que tot quedés ben endreçat. Llavors va treure’s una de les botes d’una estrebada, en va arrencar el folre i va retirar un farcell ben embolicat de monedes que duia entaforat profundament a la punta. En va traslladar algunes a la bossa. Després es va descordar els pantalons, va treure un altre farcell de monedes de sota de diverses capes de roba i també va traslladar una part d’aquells diners a la bossa.
La clau era guardar l’import apropiat a la bossa. Si n’hi hagués massa poc, els lladres se sentirien decebuts i tindrien la temptació de cercar més diners. Si n’hi hagués massa, s’entusiasmarien i es podrien tornar cobdiciosos.
Hi havia un tercer farcell de monedes amagat dins el pa dur, pel qual només s’interessaria el més desesperat dels delinqüents. El va deixar estar de moment, com també el talent d’argent que havia amagat dins un flascó de tinta. Amb el pas dels anys havia arribat a considerar aquesta moneda com un amulet. No l’havia trobat mai ningú.
Calia reconèixer que devia ser el saltejament més civilitzat que havia viscut en tota sa vida. Els lladres havien estat cortesos, eficaços i no gaire espavilats. La pèrdua de l’euga i de la sella era dura de pair, però en podia comprar unes de noves al gual d’Abbott i encara li quedarien prou diners per viure adequadament fins que posés fi a aquella insensatesa i es reunís amb l’Skarpi a Treia.
En sentir la crida urgent de la natura, el Cronista es va obrir pas entre les branques del sumac vermell com la sang que hi havia al costat del camí. Mentre es cordava els pantalons, es va produir un moviment sobtat al sotabosc quan una silueta fosca es va debatre per escapar-se d’uns arbustos que hi havia a la vora.
El Cronista va retrocedir fent tentines i cridant alarmat abans d’adonar-se que només era un corb que agitava les ales per alçar el vol. Rient de la seva insensatesa, s’arreglà la roba i tornà al camí travessant el sumac mentre es treia uns fils invisibles de teranyina que se li enganxaven a la cara i li feien pessigolles.
En carregar-se a l’esquena el sarró i la cartera, el Cronista se sentia extraordinàriament alegre. Havia succeït el pitjor, i no havia estat pas tan dolent. La brisa lluitava contra els arbres, empenyent les fulles dels pollancres fins al camí de terra ple de sots i fent-les girar com monedes d’or. Feia un dia preciós.