Pels volts del migdia, el carro va agafar un altre camí, ample com un riu i empedrat. Al principi només hi vam trobar un grapat de viatgers i un parell de carros, però a mi em va semblar una gentada després de passar tant de temps tot sol.
Ens vam endinsar a la ciutat, i els edificis baixos van donar pas a botigues i fondes més altes. Els carrerons i les parades de venedors ambulants van substituir els arbres i els jardins. Aquell gran riu que era el camí es va embassar i taponar amb centenars de carros i vianants, dotzenes de carruatges i carretes i, de tant en tant, un home a cavall.
Vaig sentir el soroll dels cascos dels cavalls i els crits de la gent; l’olor de la cervesa, de la suor, de les escombraries i de la brea. Em vaig preguntar quina ciutat devia ser, i si hi havia estat abans, i llavors…
Vaig serrar les dents i em vaig obligar a pensar en altres coses.
—Gayre bé ja hi som —va dir en Seth alçant la veu per fer-se sentir per damunt del xivarri.
Al final, el carrer desembocava en un mercat. Els carros avançaven per les llambordes i feien un soroll com el dels trons llunyans. La gent regatejava i discutia. De lluny se sentia el plor estrident d’una criatura. Vam circular una estona sense rumb fins que vam trobar una cantonada buida davant d’una llibreria.
En Seth va parar el carro i jo en vaig saltar mentre ells, cansats després del llarg trajecte, estiraven les extremitats entumides. Llavors, amb una mena d’acord tàcit, els vaig ajudar a baixar els sacs i a amuntegar-los a un costat.
Mitja hora més tard estàvem descansant entre els sacs. En Seth em va mirar fent visera amb una mà.
—Què penses fer hui a ciutat, nin?
—Necessito cordes per al meu llaüt —vaig respondre.
Aleshores em vaig adonar que no sabia on era el llaüt del pare. Vaig mirar al voltant, angoixat. No era al carro, on jo l’havia deixat, ni recolzat a la paret, ni entre les piles de carabasses. Se’m va fer un nus a la gola, fins que el vaig veure sota uns sacs de xarpellera buits. El vaig recollir amb mans tremoloses.
El vell pagès em va somriure i em va oferir un parell d’aquelles carabasses nuoses que havíem estat descarregant.
—Què en diria ta mare si li duyessis a casa un parell de les millors carbasses que es poden trobar a aquesta banda de l’Eld?
—No, no puc —vaig balbucejar alhora que apartava del meu pensament un record de dits en carn viva cavant al fang i de pudor de cabells cremats—. Vull dir… Vós ja…
No vaig acabar la frase. Vaig estrènyer el llaüt contra el pit i vaig fer un parell de passes cap enrere.
L’ancià em va mirar de fit a fit, com si em veiés per primera vegada. De sobte em vaig sentir cohibit en imaginar l’aspecte que devia tenir, esparracat i mort de fam. Vaig abraçar el llaüt i em vaig allunyar unes passes més. El pagès va deixar caure les mans al costat del cos, i el seu somriure va desaparèixer a poc a poc.
—Ai, fill —va dir amb un fil de veu.
Va deixar les carabasses; després es va girar cap a mi i, amb serietat i tendresa, va dir:
—En Jake i jo ens quedarem aquí, venent, fins que caygue el sol. Si llavonses has trobat el que cerques, pots venir al mas amb naltros. Hi ha dies que a la meva muller i a mi ens vindria bé un cop de mà. Hi seràs benvengut. Oi, Jake?
En Jake també em mirava; la compassió i l’honradesa es reflectien al seu rostre.
—I tant que sí, pare. La mare ho digué just antes que marxéssim.
L’ancià em va continuar mirant amb posat seriós.
—Axò és la plaça de Mar —va dir assenyalant-se els peus—. Serem aquí fins al capvespre, potser un poc més. Si vols que t’hi duyem, torna aquí. —La seva mirada denotava preocupació—. Ma sents? Pots tornar amb naltros.
Vaig continuar retrocedint, pas a pas, sense saber ben bé per què ho feia. Només sabia que si me n’anava amb ells hauria de donar explicacions, que hauria de recordar. Preferia qualsevol cosa abans que obrir aquella porta…
—No. No, gràcies —vaig balbucejar—. M’heu ajudat molt. Ja m’espavilaré. —Un home amb un davantal de cuir em va empènyer per darrere. Sobresaltat, vaig fer mitja volta i vaig arrencar a córrer.
Vaig sentir que un d’ells em cridava, però la gentada va ofegar els seus crits. Vaig córrer amb el cor bategant-me fort al pit.
Tarbean és prou gran perquè no la puguis recórrer a peu d’un extrem a l’altre en un sol dia, encara que aconsegueixis no perdre’t i encara que ningú no et busqui les pessigolles dintre d’aquell laberint de carrers retorçats i atzucacs.
De fet era massa gran. Era vasta, immensa. Mars de gent, boscos d’edificis, carrers amples com rius. Feia pudor d’orina, de suor, de fum de carbó i de brea. Si hagués tingut la raó intacta, no hi hauria anat mai.
Amb el temps, em vaig perdre. Vaig girar per una cantonada massa aviat o massa tard, i després vaig intentar arreglar-ho fent drecera per un carreró que discorria entre dos edificis alts i que semblava un abisme estret. Serpentejava com un barranc excavat per un riu que havia marxat a la recerca d’un llit més net. Les escombraries s’amuntegaven al costat de les parets i omplien les escletxes entre els edificis i els portals. Després de fer unes quantes voltes, vaig percebre l’olor rància d’alguna cosa morta.
Vaig girar per una cantonada i vaig anar tentinejant fins a una paret mentre m’encegaven estels de dolor. Vaig notar unes mans fortes que m’aferraven pels braços.
Vaig obrir els ulls i vaig veure un noi més gran que jo. Em doblava en estatura, i tenia els cabells negres i uns ulls de mirada salvatge. La brutícia de la cara feia que semblés que tenia barba i donava un aire estranyament cruel al seu rostre jove.
Dos nois més em van separar bruscament de la paret. Un d’ells em va torçar un braç i vaig cridar. El més gran dels tres va somriure en sentir-me cridar i es va passar una mà pels cabells.
—Què hi fas, aquí, Nalt? T’has perdut?
El seu somriure es va eixamplar.
Vaig intentar apartar-me, però un dels nois em va torçar el canell.
—No —vaig respondre.
—Crec que s’ha perdut, Pike —va dir el que era a la meva dreta.
El que era a la meva esquerra em va donar un cop de colze fort al cap, i el carreró va començar a oscil·lar al meu voltant.
En Pike va fer una rialla.
—Busco una fusteria —vaig murmurar, atabalat.
L’expressió d’en Pike es va fer assassina. Em va aferrar per les espatlles amb totes dues mans.
—T’he preguntat alguna cosa? —va cridar—. T’he donat permís per parlar?
Em va colpejar a la cara amb el front, i vaig notar un crac fort seguit d’un esclat de dolor.
—Ei, Pike. —La veu semblava provenir d’una direcció impossible. Un peu empenyé l’estoig del llaüt, girant-lo—. Ei, Pike, guaita això.
En Pike va mirar com queia a terra l’estoig del llaüt amb un cop sord.
—Què és el que has robat, Nalt?
—No l’he robat.
Un dels nois que em subjectava pel braç va riure.
—Ja, el teu oncle te l’ha donat per tal que el puguis vendre per comprar medicines per a la teva iaia malalta. —Va tornar a riure mentre jo parpellejava per treure’m les llàgrimes dels ulls.
Vaig sentir tres clacs quan van obrir les tanques. Després em va arribar una vibració harmònica inconfusible quan van treure el llaüt de l’estoig.
—La teva iaia tindrà un bon disgust quan sàpiga que has perdut això, Nalt —va dir en Pike amb veu serena.
—Que Tehlu ens esclafi! —va exclamar el noi que era a la meva dreta—. Saps quant val una cosa d’aquestes, Pike? Or, Pike!
—No pronunciïs el nom de Tehlu així —va dir el noi que era a la meva esquerra.
—Què?
—«No invoquis Tehlu tret d’en cas de necessitat, perquè Tehlu jutja tots els pensaments i totes les obres» —va recitar.
—Que Tehlu se’m pixi a sobre amb la seva cigala llampant si aquesta cosa no val vint talents. Això vol dir que en Diken ens en donarà almenys sis. Saps què se’n pot fer, d’aquests diners?
—Si no deixes de dir aquestes coses, no en podràs fer res. Tehlu vetlla per nosaltres però és venjatiu —va dir l’altre noi en to reverent i temorós.
—Has tornat a dormir a l’església, oi? A tu se t’encomana la religió com a mi se m’encomanen les puces.
—Et faré un nus amb els braços.
—La teva mare és una meuca.
—No parlis de la meva mare, Lin.
—Una meuca barata.
Llavors jo havia aconseguit treure’m les llàgrimes dels ulls a còpia de parpellejar, i podia veure en Pike aclofat al carreró. Semblava fascinat pel meu llaüt. El meu llaüt preciós. El mirava amb aire somiador, girant-lo una vegada i una altra amb les mans brutes. L’horror s’emparava de mi a través de la boirina de por i dolor.
Les dues veus van pujar de to darrere meu, i em va assaltar una ràbia ferotge. Em vaig posar en tensió. No podia lluitar contra ells, però sabia que si aferrava el llaüt i em ficava entre la multitud podria treure-me’ls de sobre i tornar a estar segur.
—… i ella continuava cardant, tot i que ja només podia cobrar mig penic. Per això tens el cap tan tou, i encara sort que no tens bonys. No t’ho prenguis a la valenta; per això pixes aigua beneita —va acabar el primer noi en to triomfant.
Només vaig notar una tibantor a la meva dreta. Jo també em vaig tensar, preparat per saltar.
—Gràcies per l’advertència, però. Diuen que a Tehlu li agrada amagar-se darrere piles grosses de merda de cavall i que…
De sobte tots dos braços em van quedar lliures quan un noi va empènyer l’altre contra la paret. Vaig fer tres gambades fins al lloc on era en Pike, vaig agafar el llaüt pel mànec i el vaig estirar.
Tanmateix, en Pike va ser més ràpid del que jo esperava, o més fort. El llaüt no es va quedar a la meva mà. Em vaig aturar en sentir una estrebada i en Pike es va posar dret.
La meva frustració i còlera van explotar. Vaig deixar anar el llaüt i em vaig llençar sobre en Pike. Li vaig esgarrapar amb ràbia la cara i el coll, però ell era un veterà de massa baralles de carrer per deixar que m’acostés a cap part vital. Una de les meves ungles li va dibuixar una línia de sang a la cara, de l’orella a la barbeta. Tot seguit en Pike es va abraonar contra mi i em va empènyer cap enrere fins que vaig xocar amb el mur del carreró.
Vaig topar de cap a la paret de maons, i hauria caigut si en Pike no m’hagués estat oprimint contra el mur mig ensorrat. Vaig esbufegar i només aleshores em vaig adonar que cridava.
En Pike feia pudor de suor vella i oli ranci. Amb les mans em va prémer els braços als costats mentre m’empenyia més fort contra la paret. Jo era vagament conscient del fet que ell devia haver deixat anar el meu llaüt.
Vaig tornar a esbufegar, em vaig debatre cegament i em vaig colpejar de nou el cap amb la paret. La seva espatlla em premia la cara i el vaig mossegar amb totes les meves forces. Vaig notar que la pell se li esquinçava entre les meves dents i vaig tastar sang.
En Pike va xisclar i es va apartar de mi. Vaig respirar fondo i vaig fer una ganyota en sentir un dolor agut al pit.
Abans que pogués moure’m o pensar res, en Pike em va aferrar novament. Em va estavellar contra la paret una vegada, dues vegades. El meu cap oscil·lava endavant i endarrere, topant amb el mur. Després em va aferrar pel coll, em va fer giravoltar i em va llençar a terra.
Aleshores vaig sentir el soroll i va semblar que tot s’aturava.
Després de l’assassinat dels membres de la meva companyia, hi havia moments que somiava els meus pares, vius i cantant. Al meu somni la seva mort havia estat un error, un malentès, una obra nova que estaven assajant. I durant uns moments s’alleujava la pena que m’embolcallava i m’oprimia constantment. Els abraçava i rèiem de la meva preocupació insensata. Cantava amb ells i per un moment tot era meravellós. Meravellós.
Però sempre em despertava, tot sol i a les fosques, al costat de la bassa del bosc. Què hi feia, allà? On eren els pares?
Aleshores ho recordava tot, com si s’obrís una ferida violentament. Eren morts i jo estava molt i molt sol. I aquell gran pes que m’havia tret de sobre durant un moment tornava a oprimir-me, més que abans perquè no estava preparat per allò. Llavors m’estirava de cara enlaire, mirant la foscor, amb el pit adolorit i la respiració dificultosa, sabent dins meu que res no tornaria al seu lloc, mai més.
Quan en Pike em va llençar a terra, el meu cos estava massa embalbit per notar que el llaüt del pare havia quedat esclafat sota meu. L’instrument va sonar com un somni que es mor, i va retornar al meu pit aquell mateix dolor malaltís i total.
Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que en Pike esbufegava i s’agafava l’espatlla. Un dels nois estava agenollat sobre el pit de l’altre. Ja no lluitaven; tots dos em miraven desconcertats.
Esbalaït, em vaig mirar les mans, ensangonades als punts on les estelles havien foradat la pell.
—Aquest miserable m’ha mossegat —va dir en Pike en veu baixa, com si no s’acabés de creure el que havia succeït.
—Deixa’m estar! —va exclamar el noi ajagut de cara enlaire.
—T’he dit que no diguessis aquelles coses. Mira què ha passat.
En Pike tenia la cara torta i molt vermella.
—M’ha mossegat! —va cridar, i em va ventar una rancuniosa puntada de peu al cap.
Vaig provar d’apartar-me sense danyar més el llaüt. El cop em va tocar el ronyó i em va estassar novament contra les restes de l’instrument, que es van esquerdar encara més.
—Veus el que passa quan et burles del nom de Tehlu?
—No parlis més de Tehlu. Deixa’m estar i agafa això. Potser encara val alguna cosa per a en Diken.
—Mira el que has fet! —En Pike continuava fent crits a sobre meu.
Una puntada de peu em va tocar el costat i em va mig girar. Les vores de la meva visió es van començar a enfosquir. Gairebé me’n vaig alegrar, perquè això em distreia. Però el dolor més profund continuava allà, intacte. Vaig cloure els punys ensangonats i adolorits.
—Aquests sortints encara semblen sencers. Són argentats. Segur que en podem treure alguna cosa.
En Pike va tornar a agafar embranzida amb el peu. Vaig provar d’aixecar les mans per protegir-me, però els braços només se’m van crispar i en Pike em va encertar a l’estómac.
—Agafa aquell tros d’allà…
—Pike. Pike!
En Pike em va donar una altra puntada de peu a l’estómac i vaig vomitar sense força sobre les llambordes.
—Ei, vosaltres! Atureu-vos! A mi la guàrdia! —va cridar una nova veu.
Un instant de quietud va anar seguit d’una batussa i una fressa de passes. Al cap d’uns segons, unes botes pesants em van passar per davant estrepitosament i es van allunyar a poc a poc.
Recordo el dolor al pit. Vaig perdre el coneixement.
En notar que em regiraven les butxaques vaig sortir de la foscor i vaig provar d’obrir els ulls però no vaig poder.
Una veu murmurava:
—És això el que en trec, per haver-te salvat la vida? Una moneda de coure i un parell d’ardits? Begudes per a una nit? Ets un desgraciat de merda! —L’home va tossir fort i em va inundar la pudor de licor ranci—. Quina manera de xisclar! Si no m’hagués semblat que eres una noia no hauria vingut corrents.
Vaig mirar de parlar, però em va sortir un gemec.
—En fi, ets viu. Suposo que ja és alguna cosa.
Vaig sentir un grunyit quan l’home es va incorporar. Després, el bum-bum pesant de les seves botes es va apagar i va caure el silenci.
Al cap d’una estona em vaig adonar que podia obrir els ulls. Hi veia borrós i el meu nas semblava més gran que la resta del cap. Me’l vaig tocar amb delicadesa. Trencat. Recordant el que en Ben m’havia ensenyat, vaig posar una mà a cada costat del nas i el vaig tornar al seu lloc amb un gest brusc. Vaig serrar les dents per reprimir un crit de dolor i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.
Vaig parpellejar i em vaig sentir alleujat en veure el carrer alliberat de la boirina dolorosa d’un moment abans. El contingut del meu petit sac jeia al meu costat, a terra: mig cabdell de corda, un ganivet petit i esmussat, Retòrica i lògica i la resta d’un tros de pa que el pagès m’havia donat per dinar. Semblava que hagués passat tota una vida.
El pagès. Vaig pensar en en Seth i en Jake. Pa tou i mantega. Cançons viatjant amb un carro. La seva oferta d’un lloc segur, una nova llar…
Un record sobtat seguit d’un pànic sobtat i nauseabund. El cap em va fer mal en passejar la mirada pel carreró amb un moviment ràpid. Palpant les deixalles de terra vaig trobar uns trossos de fusta terriblement familiars. Me’ls vaig quedar mirant en silenci mentre el món s’enfosquia al meu voltant. Vaig donar una ullada a la cinta estreta de cel que es veia sobre el meu cap i em vaig adonar que el crepuscle la tenyia de porpra.
Era gaire tard? Em vaig afanyar a recollir les meves pertinences, tractant el llibre d’en Ben amb més suavitat que la resta, i me’n vaig anar coixejant cap al que esperava que fos la plaça de Mar.
Quan vaig trobar la plaça, l’última llum del crepuscle s’havia esvanit del cel. Uns quants carros circulaven lentament entre els pocs clients que hi quedaven. Vaig anar coixejant, desesperat, d’un racó a l’altre de la plaça, buscant el vell pagès que m’havia portat amb el seu carro. Buscant per si veia una d’aquelles carabasses lletges i nuoses.
Quan per fi vaig trobar la llibreria al costat de la qual havia aparcat en Seth, panteixava i tentinejava. En Seth i el seu carro no es veien enlloc. Em vaig deixar caure a l’espai buit que havia deixat el carruatge i vaig sentir el mal i el dolor d’una dotzena de ferides que m’havia forçat a passar per alt.
Les vaig notar totes, una per una. Tenia unes quantes costelles adolorides, encara que no sabia si estaven trencades o si el cartílag estava esquinçat. Em venien mareigs i nàusees quan movia el cap massa de pressa; segurament patia una commoció cerebral. Tenia el nas trencat i duia més blaus i esgarrinxades dels que podia comptar. També tenia fam.
Com que només em podia ocupar de la fam, vaig agafar el que quedava del tros de pa que m’havia donat el pagès i me’l vaig menjar. No n’hi havia prou, però era millor que res. Vaig fer un glop d’un abeurador; tenia tanta set que no em va importar que l’aigua fos salabrosa i agra.
Vaig pensar a marxar, però m’hauria passat hores caminant en l’estat en què em trobava. A més, res no m’esperava als afores de la ciutat tret de quilòmetres i quilòmetres de camps amb la collita ja feta. Ni arbres per mantenir el vent a distància. Ni llenya per fer foc. Ni conills per posar-los paranys. Ni arrels per excavar. Ni bruc per fer un llit.
Tenia tanta fam que l’estómac era un nus dur. Allà almenys podia sentir l’olor del pollastre que cuinaven en algun lloc. Hauria anat a buscar aquella olor, però estava marejat i em feien mal les costelles. Potser l’endemà algú em donaria alguna cosa per menjar. En aquell moment estava massa cansat. Només volia dormir.
Les llambordes perdien la darrera escalfor del sol i es va girar vent. Em vaig ficar al portal de la llibreria per protegir-me del vent. Estava gairebé adormit quan el propietari de la botiga va obrir la porta i em va donar una puntada de peu mentre em deia que toqués el dos si no volia que avisés el guàrdia. Vaig marxar coixejant tan de pressa com vaig poder.
Després vaig trobar unes caixes buides en un carreró. M’hi vaig arraulir al darrere, esgotat i ple de blaus. Vaig aclucar els ulls, intentant no recordar com era allò d’anar-se’n a dormir calent i tip, envoltat de gent que t’estimava.
Aquella va ser la primera nit de gairebé tres anys que vaig passar a Tarbean.