Aquells primers mesos a Tarbean vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre quines fondes i quins restaurants llençaven el millor menjar, i com n’havia d’estar, de podrit, perquè et posessis malalt si en menjaves.
Vaig aprendre que el grup d’edificis tapiat que hi havia prop del moll era el temple de Tehlu. De vegades, els tèhlins ens donaven pa, però abans que l’agaféssim ens feien resar. No m’importava. Era més fàcil que pidolar. De vegades, els sacerdots de túnica grisa provaven de fer-me entrar dins l’església per resar, però jo havia sentit rumors i sortia corrents cada vegada que m’ho demanaven, tant si tenia el meu tros de pa com si no.
Vaig aprendre a amagar-me. Tenia un amagatall a sobre d’una vella adoberia on la confluència de tres teulades creava un recer del vent i de la pluja. Vaig amagar el llibre d’en Ben sota les bigues, embolicat amb una lona. El tocava poques vegades, com si fos una relíquia sagrada. Era l’última peça sòlida del meu passat, i prenia totes les precaucions per protegir-lo.
Vaig aprendre que Tarbean és immensa. Si no l’has vist amb els teus propis ulls, no ho pots entendre. És com l’oceà. Et puc parlar de les ones i de l’aigua, però no comences a tenir una idea vaga de la seva grandària fins que t’estàs dret a la platja. No entens de debò l’oceà fins al dia que hi ets al mig, amb aigua per totes bandes que s’estén sense fi. Només llavors t’adones de com n’ets, de petit, de com n’ets, de feble.
En part, la immensitat de Tarbean es deu al fet que està dividida en un miler de peces petites, cadascuna amb la seva personalitat. Els Muntells, la plaça dels Traginers, Bugaderes, el Centre, els Sèus, Boters, el Moll, el Camí de la Brea, la via de les Cosidores… Et podries passar tota la vida a Tarbean sense visitar-ne totes les parts.
A efectes pràctics, però, Tarbean té dos sectors: la Ribera i el Turó. A la Ribera, hi viuen els pobres: captaires, lladres i meuques. Al Turó, hi viuen els rics: advocats, polítics i cortesanes.
Feia dos mesos que era a Tarbean quan se’m va acudir provar de pidolar al Turó. L’hivern s’havia emparat amb fermesa de la ciutat i les Solemnitats del Solstici d’Hivern feien els carrers més perillosos que de costum.
Això em resultava xocant. Cada hivern de la meva jove vida la nostra companyia havia organitzat les Solemnitats del Solstici d’Hivern en algun poble. Disfressats de dimonis, espantàvem els vilatans durant els set dies de Dol Rigorós, amb gran alegria de tothom. El pare interpretava un Encanis tan convincent que semblava que l’hagués conjurat. I el que era més important: podia mostrar-se aterridor i prudent alhora. Ningú no en sortia mai ferit quan la festa anava a càrrec de la nostra companyia.
Tanmateix, a Tarbean era diferent. Bé, les parts de les solemnitats eren ben bé les mateixes. Hi havia homes amb disfresses de dimoni de colors llampants que es movien furtivament per la ciutat fent entremaliadures. Encanis també hi era, amb la tradicional disfressa negra, i causava problemes més greus. I encara que no l’havia vist, no dubtava que Tehlu, amb màscara argentada, devia caminar a gambades pels millors barris interpretant el seu paper. Tal com he dit, les parts de les solemnitats eren les mateixes.
Se celebraven d’una manera diferent, però. Per començar, Tarbean era massa gran perquè una sola companyia proporcionés prou dimonis. Amb cent companyies no n’hi hauria hagut prou. Així doncs, en comptes de pagar professionals, que era el més assenyat i el més segur, les esglésies de Tarbean optaven per vendre disfresses de dimoni, la qual cosa resultava més profitosa.
Per aquest motiu, el primer dia de Dol Rigorós deu mil dimonis es van escampar per la ciutat. Deu mil dimonis aficionats, amb llicència per fer qualsevol entremaliadura que els vingués de gust.
Semblava la situació ideal perquè un lladre jove se n’aprofités, però en realitat era el contrari. Sempre hi havia més dimonis a la Ribera. I encara que la gran majoria es comportava com cal, fugint en sentir el nom de Tehlu i mantenint les seves malifetes dins uns límits raonables, n’hi havia uns quants que no ho feien. Els primers dies de Dol Rigorós eren perillosos i jo vaig passar la major part del temps evitant córrer riscos.
Tot i així, a mesura que s’acostava el Solstici d’Hivern, les coses van anar tornant a la normalitat. El nombre de dimonis disminuïa constantment quan la gent perdia les disfresses o es cansava del joc. Sens dubte, Tehlu també va fer la seva feina i en va eliminar una bona part, però, amb màscara argentada o sense, no deixava de ser un sol home. No podia cobrir tot Tarbean en només set dies.
Vaig triar l’últim dia de Dol per anar al Turó. El dia del Solstici d’Hivern la gent sempre està de molt bon humor, i el bon humor vol dir bones almoines. A més, com que el nombre de dimonis havia disminuït considerablement, ja no era tan perillós caminar pel carrer.
Em vaig posar en marxa a primera hora de la tarda; estava afamat, perquè no havia pogut robar gens de pa. Recordo que em sentia vagament emocionat. Potser una part de mi recordava altres solsticis d’hivern que havia passat amb la família: àpats calents i després llits calents. Potser m’havia afectat l’olor de les branques amuntegades i enceses per celebrar el triomf de Tehlu.
Aquell dia vaig aprendre dues coses. Vaig aprendre per què els captaires es queden a la Ribera i vaig aprendre que, digui el que digui l’església, el Solstici d’Hivern és un temps per als dimonis.
Vaig sortir d’un carreró i vaig notar de seguida que l’ambient d’aquella zona de la ciutat era molt diferent.
A la Ribera, els comerciants s’adreçaven als possibles clients pel carrer i els raspallaven amb l’esperança de fer-los entrar a les botigues. Si no ho aconseguien, no dubtaven a posar-se agressius, maleïen i fins i tot els intimidaven obertament.
Aquí, al Turó, els botiguers es retorçaven les mans neguitosos. Afalagaven els possibles clients i es mostraven indefectiblement cortesos. No alçaven mai la veu. Després de la crua realitat de la Ribera, em va fer l’efecte d’haver entrat en un ball elegant. Tothom duia roba nova. Tothom anava net i semblava participar en una mena de dansa social complexa.
Però també al Turó hi havia ombres. Quan vaig donar un cop d’ull al carrer vaig veure un parell d’homes amagats en un carreró davant meu. Les seves màscares eren molt bones, de color vermell sang i molt ferotges. Una tenia la boca oberta i l’altra somreia mostrant unes dents blanques i esmolades. Tots dos duien la tradicional túnica negra amb caputxa, i això em va semblar bé. A la Ribera, molts dimonis no es molestaven a posar-se la disfressa adequada.
Els dos dimonis van sortir del carreró per seguir una parella ben vestida que passejava tranquil·lament pel carrer, agafada pel braç. Els dimonis els van estalonar amb cautela durant uns trenta metres; aleshores un d’ells va arrencar el barret al senyor i el va llençar a una pila de neu propera. L’altre va abraçar la dona de manera brusca i la va aixecar de terra. Ella va xisclar mentre el seu acompanyant, molt desconcertat, es debatia amb els dimonis, que intentaven arrabassar-li el bastó.
Afortunadament, la dona no va perdre el control de si mateixa.
—Tehus! Tehus! —va cridar—. Tehus antausa eha!
En sentir el nom de Tehlu, les dues figures emmascarades es van acovardir, van girar cua i van arrencar a córrer.
Tothom aplaudia. Un botiguer va ajudar el senyor a recuperar el barret. Em va sorprendre molt com resultava de civilitzat tot plegat. Pel que es veia, en aquella part de la ciutat fins i tot els dimonis eren educats.
Encoratjat pel que havia vist, vaig observar la multitud buscant els meus millors candidats. Em vaig acostar a una jove. Duia un vestit de color blau pastel i un xal blanc de pells. Tenia els cabells rossos i llargs, amb rínxols al voltant de la cara.
M’hi vaig acostar, i la dona em va mirar i es va aturar. Vaig sentir que feia un crit ofegat de sorpresa alhora que es posava una mà davant la boca.
—Uns penics, senyora? —Vaig estendre una mà i la vaig fer tremolar una mica. La veu també em tremolava—. Si us plau. —Vaig intentar semblar tan petit i desesperat com em sentia, arrossegant els peus sobre la fina capa de neu grisa.
—Pobrissó meu —va dir la dona amb un fil de veu. Va regirar la seva bossa, sense poder o sense voler treure’m els ulls de sobre. Al cap d’uns moments va mirar dins la bossa i en va treure alguna cosa. Quan em va doblegar els dits al voltant de l’objecte, vaig notar el pes fred i tranquil·litzador d’una moneda.
—Gràcies, senyora —vaig dir automàticament.
Vaig mirar un moment entre els meus dits i vaig entreveure plata lluent. En obrir la mà, hi vaig veure un penic d’argent. Tot un penic d’argent.
Vaig obrir la boca. Un penic d’argent equivalia a deu penics de coure, o a cinquanta penics de ferro. Equivalia a tenir l’estómac ple totes les nits durant mig mes. Per un penic de ferro podria dormir a terra a l’Ull Vermell, per dos podria dormir davant la xemeneia, al costat de les brases. Em podria comprar una flassada esparracada que amagaria a les teulades i que m’escalfaria tot l’hivern.
Vaig mirar la dona, que em continuava contemplant amb uns ulls plens de compassió. Ella no podia saber el que allò significava per a mi.
—Gràcies, senyora —vaig dir amb veu apagada. Vaig recordar una de les coses que dèiem quan vivia a la companyia—: Que totes les vostres històries siguin alegres i que tots els vostres camins siguin curts i planers.
Ella em va somriure i potser m’hauria dit alguna cosa, però vaig notar una sensació estranya al clatell. Algú m’estava observant. Quan vius al carrer, o desenvolupes una sensibilitat especial per a certes coses o la teva vida està condemnada a ser breu i dissortada.
Vaig girar el cap i vaig veure un botiguer que parlava amb un guàrdia i que m’assenyalava. No era pas un guàrdia com els de la Ribera. Anava ben afaitat i amb l’esquena dreta. Duia un gipó de cuir negre amb tatxes i portava un garrot folrat de llautó, tan llarg com el seu braç. Vaig sentir algunes de les paraules que li deia el botiguer:
—… clients. Qui comprarà xocolata si… —em va assenyalar una altra vegada i va dir alguna cosa que no vaig poder sentir— us paga? Això mateix. Tal vegada hauria d’esmentar…
El guàrdia va girar el cap i em va mirar. Li vaig veure els ulls. Vaig fer mitja volta i vaig arrencar a córrer.
Em vaig ficar al primer carreró que vaig trobar; les soles fines de les sabates relliscaven per la capa prima de neu que cobria el terra. Vaig sentir les botes pesants del guàrdia trepitjant el terra darrere meu mentre em ficava per un altre carreró que sortia del primer.
Em cremava el pit. Buscava un lloc on ficar-me, un lloc on esquitllar-me. Però no coneixia aquella banda de la ciutat. No hi havia piles de deixalles on amagar-me, ni edificis en ruïnes als quals enfilar-me. Vaig notar com la grava, freda i esmolada, em tallava la sola d’una de les sabates. Vaig continuar corrent, malgrat el fort dolor que sentia al peu.
Després de tombar tres cantonades, vaig anar a parar a un atzucac. M’estava enfilant per una de les parets quan vaig notar una mà que es tancava al voltant del meu turmell i m’estirava cap avall.
Em vaig donar un cop de cap amb les llambordes i tot em va començar a donar voltes. El guàrdia em va aixecar de terra subjectant-me pels cabells i per un puny.
—Ets molt viu, oi? —va dir panteixant i tirant-me l’alè a la cara. Feia pudor de cuir i de suor—. Ja ets grandet, hauries de saber que no has de córrer.
Em va sacsejar bruscament i em va retorçar els cabells. Vaig cridar mentre el carreró oscil·lava al meu voltant.
El guàrdia em va repenjar a una paret.
—I hauries de saber que no pots venir al Turó. —Em va continuar sacsejant—. Que ets mut, noi?
—No —vaig dir, mig esbalaït, mentre tocava la paret freda amb la mà que tenia lliure—. No.
La meva resposta el va enfurismar.
—No? —va dir amb ràbia—. M’has fet quedar malament, noi. Em podrien amonestar. Si no ets pas mut, deu ser que vols rebre. —Em va alçar i em va fer caure.
Em vaig donar un cop de colze amb el terra i em va quedar el braç insensible. Sense voler, vaig obrir la mà amb què aferrava un mes de menjar, flassades calentes i sabates eixutes. Un objecte valuós en va sortir disparat i va anar a parar a terra amb una breu dringadissa.
Amb prou feines ho vaig notar. L’aire va fer un brunzit i, tot just després, el garrot del guàrdia es va estavellar contra la meva cama. El paio em va grunyir:
—No tornis al Turó, entesos? —El garrot em va colpejar de nou, aquest cop entre els omòplats—. Els fills de puta com tu no podeu passar del carrer del Guaret. Entesos? —Em va clavar un revés a la cara i vaig notar el gust de la sang quan el meu cap va rebotar sobre les llambordes cobertes de neu.
Em vaig arraulir mentre el guàrdia em xiuxiuejava:
—I com que jo treballo al carrer del Molí i al mercat del Molí. No. Hi. Tornis. Mai. —Va subratllar cada mot amb una garrotada—. M’has entès?
Em vaig quedar allà ajagut, tremolant sobre la neu regirada, confiant que tot s’hagués acabat i que el guàrdia marxés.
—Entesos?
Em va donar una puntada de peu a l’estómac i vaig notar que dintre meu es trencava alguna cosa.
Vaig fer un crit i vaig dir alguna cosa entre dents. En veure que no m’aixecava, ell em va donar una altra puntada de peu i se’n va anar.
Crec que em vaig desmaiar o almenys vaig quedar atordit. Quan per fi vaig recobrar el coneixement, es feia de nit. Estava mort de fred. Em vaig arrossegar per la neu fangosa i per les escombraries humides cercant a les palpentes el penic d’argent; tenia els dits tan embalbits pel fred que amb prou feines els podia moure.
Tenia un ull de vellut i sang a la boca, però vaig buscar fins que la llum del capvespre es va apagar del tot. Tot i que el carreró era fosc com una gola de llop, vaig continuar removent la neu amb les mans; en el fons, sabia que tenia els dits massa enravenats per notar la moneda encara que tingués la sort de tocar-la.
Em vaig repenjar a la paret per aixecar-me i em vaig posar a caminar. El peu em feia mal i m’impedia avançar de pressa. El dolor em punxava la cama a cada passa que feia i vaig intentar utilitzar la paret com a crossa per no repenjar-hi tant de pes.
Vaig arribar a la Ribera, la banda de la ciutat on em sentia més a casa meva. Tenia el peu engarrotat i insensible a causa del fred, i encara que això em preocupava, la part pràctica de la meva raó s’alegrava que hi hagués un membre menys del cos que em fes mal.
Era a quilòmetres de distància del meu amagatall i, coix com anava, avançava a poc a poc. Devia caure. No me’n recordo, però sí que recordo que allà, ajagut sobre la neu, em sentia meravellosament còmode. Vaig notar que la son m’embolcallava de mica en mica com una flassada gruixuda, com la mort.
Vaig aclucar els ulls. Recordo el profund silenci del carrer desert al meu voltant. Estava massa embalbit i cansat per tenir por. En el meu deliri imaginava la mort en forma d’un gran ocell amb ales de foc i ombres. Estava suspesa a sobre meu, observant-me pacientment, esperant-me…
Em vaig adormir, i el gran ocell em va envoltar amb les seves ales flamejants. Vaig imaginar una escalfor deliciosa. Aleshores l’ocell em va clavar les urpes, estripant-me…
No, només era el dolor de les meves costelles trencades. Algú m’havia girat.
Endormiscat, vaig obrir un ull i vaig veure un dimoni inclinat a sobre meu. En el meu estat confús i crèdul, la visió d’aquella figura amb disfressa de dimoni em va sobresaltar i em va fer despertar del tot; l’escalfor temptadora que sentia uns moments abans es va esvanir i em va deixar el cos fluix i sense forces.
—Sí que n’és un. Ja t’ho he dit. Hi ha un nen ajagut a la neu! —El dimoni em va aixecar de terra.
Ja despert, vaig observar que la màscara era completament negra. Era Encanis, el Senyor dels Dimonis. Em va aixecar de terra i em va començar a espolsar la neu que em cobria.
Amb el meu ull bo vaig veure una altra figura amb una màscara de color verd pàl·lid.
—Anem… —va dir aquell altre dimoni amb presses; la seva veu, femenina, ressonava darrere la filera de dents punxegudes.
Encanis no li va fer cas.
—Estàs bé? —em va preguntar.
No vaig saber què respondre, i per això em vaig concentrar a conservar l’equilibri mentre l’home em continuava espolsant la neu amb la màniga de la seva túnica negra. Vaig sentir, de lluny, el so de cornetes.
El dimoni de la màscara verda va mirar amb nerviosisme cap al final del carrer.
—Si ens agafen, ja hem begut oli —va dir entre dents.
Encanis em va espolsar la neu dels cabells amb els seus dits enguantats; aleshores va fer una pausa i es va inclinar una mica més per examinar-me la cara. Jo no aconseguia enfocar la seva màscara negra.
—Pel cos de Déu, Holly, a aquest noi l’han apallissat de valent. I el dia del Solstici, a sobre.
—Guàrdia —vaig aconseguir dir amb veu ronca, i vaig tornar a notar el gust de la sang.
—Estàs glaçat —va dir Encanis, i em va començar a fregar els braços i les cames, provant d’activar-me la circulació—. Hauràs de venir amb nosaltres.
Es van tornar a sentir les cornetes, més a prop i barrejades amb el murmuri d’una gentada.
—No diguis bajanades —va dir l’altre dimoni—. No està en condicions de córrer per la ciutat.
—No està en condicions de quedar-se aquí —li va etzibar Encanis.
Va continuar fregant-me els braços i les cames amb força. A poc a poc, vaig començar a recuperar la sensibilitat; bàsicament, el que sentia eren unes fiblades de calor, un pessigolleig que era un vestigi dolorós de l’escalfor reconfortant que havia sentit un minut abans, quan m’estava adormint. El dolor m’apunyalava cada vegada que el dimoni em tocava un blau, però el meu cos estava massa cansat per esquivar-lo.
El dimoni de la màscara verda es va acostar i va posar una mà sobre l’espatlla del seu acompanyant.
—Ens n’hem d’anar, Gerrek! Ja se’n cuidarà algú altre. —Va intentar emportar-se el seu amic, però no se’n va sortir—. Si ens troben aquí, es pensaran que hem estat nosaltres.
L’home de la màscara negra va engegar un renec; després va assentir i va començar a buscar alguna cosa sota la seva túnica.
—No et tornis a estirar —em va dir en to apressat—. I fica’t en algun lloc on et puguis escalfar.
La gentada s’havia acostat prou perquè jo distingís veus aïllades enmig del soroll de cascos de cavalls i del garranyic de rodes de fusta. L’home de la màscara negra em va allargar una mà.
Vaig trigar un moment a enfocar el que em mostrava: un talent d’argent, més gruixut i pesant que el penic que jo havia perdut. Eren tants diners que amb prou feines hi podia pensar.
—Au, agafa’l.
El desconegut era pura foscor: capa negra amb caputxa, màscara negra, guants negres. Davant meu, Encanis m’oferia una moneda d’argent on es reflectia la llum de la lluna. Això em va recordar l’escena de Daeonica on Tars ven la seva ànima.
Vaig agafar el talent, però tenia la mà tan entumida que no el notava. Em va caldre mirar-me la mà per comprovar que els meus dits el subjectaven. Em va semblar que una escalfor em circulava pel braç i em vaig sentir més fort. Vaig somriure a l’home de la màscara negra.
—Queda’t també els meus guants.
Se’ls va treure i me’ls va posar al pit. Llavors la dona de la màscara verda es va emportar el meu benefactor abans que jo pogués donar-li les gràcies. Els vaig veure marxar. Amb aquelles túniques fosques semblaven fragments d’ombres entre els colors foscos dels carrers de Tarbean il·luminats per la lluna.
No havia transcorregut ni un minut quan vaig veure aparèixer la torxa de les solemnitats, que girava a la cantonada i venia cap a mi. Les veus d’un centenar d’homes i dones que cantaven i cridaven se’m van tirar a sobre com onades. Em vaig apartar fins que vaig notar que la meva esquena es repenjava a la paret; vaig anar lliscant dèbilment fins que vaig trobar un portal.
Vaig observar les solemnitats des del racó del portal. La gent passava cridant i rient. Tehlu, alt i orgullós, anava a la part de darrere d’un carro tirat per quatre cavalls blancs. La seva màscara argentada lluïa sota la llum de la torxa. Duia una túnica blanca immaculada, amb rivets de pell al coll i als punys. Uns sacerdots de túniques grises anaven a peu, al costat del carro, fent sonar campanetes i recitant oracions. Molts portaven les cadenes grosses de ferro dels sacerdots penitents. Els sons de les veus i les campanetes, de les pregàries i les cadenes es barrejaven fins a formar una mena de música. Tots miraven Tehlu. Ningú no em va veure, ja que estava molt ben protegit per la foscor del portal.
Van trigar gairebé deu minuts a passar; aleshores vaig sortir del meu amagatall i vaig emprendre el retorn a casa. Anava molt a poc a poc, però em sentia enfortit per la moneda que portava. De tant en tant mirava el talent per assegurar-me que la meva mà embalbida encara el subjectava amb força. Em volia posar els guants que m’havien regalat, però temia que en fer-ho em caigués la moneda i la perdés a la neu.
No sé pas quant vaig trigar a arribar-hi. Mentre caminava em vaig escalfar una mica, tot i que encara tenia els peus engarrotats i insensibles. Em vaig girar i vaig veure el rastre de sang que deixava el meu peu ferit. Això, curiosament, em va tranquil·litzar. Un peu que sagna és millor que un peu congelat.
Vaig parar al primer hostal que vaig trobar, L’Home Rialler. A dins hi havia música, cançons i molta gresca. Vaig evitar la porta principal i em vaig dirigir al carreró de la part de darrere. Hi havia un parell de noies xerrant a la porta de la cuina, gratant-se la panxa.
M’hi vaig acostar coixejant, fent servir la paret com a crossa. Elles no em van veure fins que gairebé em van tenir a sobre. La més jove em va mirar i va fer un crit d’esbalaïment.
Vaig fer un pas més cap a elles.
—Em podríeu portar menjar i una flassada? Puc pagar. —Vaig estirar un braç, i em vaig espantar en veure com em tremolava la mà, tacada de sang de quan m’havia tocat la cara. Notava la cara interna de la galta en carn viva. Em feia mal quan parlava—. Si us plau.
Elles em van mirar un moment, mudes d’esbalaïment. Llavors es van mirar, i la més gran de les dues va fer senyals a l’altra perquè entrés. La més jove va desaparèixer per la porta sense dir res. La més gran, que devia tenir setze anys, se’m va acostar i em va allargar una mà.
Li vaig donar la moneda i vaig deixar caure el braç. Ella la va mirar i es va ficar a la cuina sense girar-se.
Van deixar la porta oberta i vaig sentir els sons càlids i atrafegats d’una fonda en plena activitat: el murmuri de les converses i les rialles que l’interrompien; la dringadissa de les ampolles i els cops sords de les gerres de fusta a les taules.
I, enllaçat suaument amb tot això, sonava un llaüt. Era feble, els altres sorolls l’apagaven gairebé del tot, però jo el vaig distingir amb la mateixa claredat amb què una mare distingeix el plor del seu fill encara que n’estigui lluny. Aquella música era com un record de la família, de l’amistat i de la sensació agradable de pertinença a alguna cosa. Els budells se’m van recargolar i les dents em van fer mal. Per un instant, les meves mans van deixar de patir pel fred i van anhelar sentir la música.
Vaig arrossegar lentament els peus i vaig fer un pas. A poc a poc, lliscant al llarg de la paret, em vaig apartar de la porta i vaig deixar de sentir la música. Llavors vaig fer una altra passa, però em van tornar a fer mal les mans de fred i només vaig notar al pit el dolor que em produïen les costelles trencades. Aquells eren uns dolors més simples i suportables.
No sé quant de temps devien trigar a tornar les dues noies. La més jove em va donar una flassada on hi havia alguna cosa embolicada. La vaig estrènyer contra el pit adolorit. Em va semblar massa feixuga per a la seva grandària, però com que els braços em tremolaven sota el seu pes, m’era difícil saber si en realitat pesava gaire. La més gran de les noies em va oferir una bosseta plena de diners. També la vaig agafar, i la vaig aferrar amb tanta força que els dits engelabrits em van fer mal.
La noia em va mirar.
—Si vols, et podem deixar un racó a la vora del foc.
La més jove va assentir de pressa.
—A la Nattie no li farà res.
Va fer un pas i va allargar la mà per agafar-me pel braç.
Em vaig apartar d’ella d’una estrebada i vaig estar a punt de caure.
—No! —vaig voler cridar, però la paraula em va sortir com un grall feble—. No em toquis. —La veu em tremolava, no sabia si em sentia enfadat o espantat. Vaig retrocedir, recolzat a la paret fent tentines. La meva veu sonava com entelada—. Estaré bé.
La noia més jove es va posar a plorar amb les mans penjant-li inútils als costats.
—Me n’he d’anar.
La veu se’m va trencar i vaig girar l’esquena. Vaig marxar tan de pressa com vaig poder. No sabia ben bé de què fugia, llevat que fos de la gent. Aquella era una altra lliçó que havia après potser massa bé i tot: gent volia dir dolor. Vaig sentir uns quants sanglots ofegats darrere meu. Em va semblar que la cantonada era molt lluny.
Vaig arribar al meu amagatall, on confluïen les teulades de dos edificis sota el ràfec d’un tercer. No sé pas com m’ho vaig fer per enfilar-m’hi.
Dins la flassada hi havia una ampolla sencera de vi especiat i un pa del dia ben posat al costat d’un pit de gall dindi més gran que els meus dos punys. Em vaig embolicar amb la flassada i em vaig arrecerar del vent mentre la neu es tornava calamarsa. Darrere meu, els maons de la xemeneia desprenien una escalfor meravellosa.
El primer glop de vi em va cremar la boca com foc als llocs on tenia talls, però el segon no em va fer tant de mal, ni de bon tros. El pa era tou i el gall dindi encara estava calent.
Em vaig despertar a mitjanit, quan totes les campanes de la ciutat van començar a tocar. La gent corria i cridava pels carrers. Havien quedat enrere els set dies de Dol Rigorós. Havia passat el Solstici d’Hivern. Havia començat un nou any.