Em vaig quedar ben abrigat al meu amagatall tota la nit. L’endemà em vaig despertar tard i em vaig trobar que el meu cos estava fet un nus ben estret de dolor. Com que encara em quedava menjar i una mica de vi, em vaig quedar allà on era en comptes d’arriscar-me a caure quan provés de baixar al carrer.
Feia un dia sense sol amb un vent humit i obstinat. La calamarsa m’entrava a ràfegues malgrat la protecció del ràfec de la teulada. Darrere meu, la xemeneia estava calenta, tot i que no pas prou per arribar a eixugar la flassada ni treure la humitat glacial que m’amarava la roba.
Aviat em vaig acabar el vi i el pa, i després em vaig passar la major part del temps rosegant els ossos del gall dindi i provant d’escalfar neu a l’ampolla de vi buida per poder-me-la beure. Cap de les dues coses no va resultar gaire productiva, i vaig acabar menjant queixalades de neu mig fosa que em deixaven tremolant de fred i amb gust de brea a la boca.
Malgrat les ferides, em vaig adormir a la tarda i em vaig despertar ben entrada la nit embolicat en una escalfor meravellosa. Vaig apartar la flassada i em vaig allunyar de la xemeneia, ara massa calenta; em vaig despertar prop de l’alba, tremolant de fred i amarat fins als ossos. Em sentia estrany, marejat i emboirat. Em vaig tornar a arraulir a la xemeneia i em vaig passar la resta del dia entrant i sortint d’un son inquiet i febril.
No sé com vaig baixar de la teulada, delirava de febre i estava gairebé paralitzat. No recordo haver recorregut la distància de més d’un quilòmetre pels carrers dels Sèus i Caixers. Només recordo haver caigut pels esglaons que portaven al soterrani d’en Trapis, amb la bossa dels diners ben agafada. Mentre jeia allà tremolant de fred i suant vaig sentir el trepig feble dels seus peus descalços sobre la pedra.
—Què, què —va dir dolçament mentre m’aixecava—. Paciència, paciència.
En Trapis va tenir cura de mi durant els llargs dies de febre. Em va embolicar amb flassades, em va donar menjar i, en veure que la febre no donava senyals d’acabar-se tota sola, va fer servir els diners que jo havia portat per comprar una medicina agredolça. Em mantenia la cara i les mans humides i fredes mentre murmurava amb paciència i tendresa: «Què, què. Paciència, paciència», mentre jo cridava enmig dels malsons febrils i inacabables on sortien els meus pares morts, els Xandrian i un home d’ulls buits.
Em vaig despertar lúcid i sense febre.
—Ooooriaaa —va proferir en Tanee en veu alta, lligat com estava al seu llit.
—Què, què. Paciència, paciència, Tanee —va dir en Trapis mentre deixava un dels nadons i n’agafava l’altre. El nen va mirar al seu voltant amb ulls de mussol, foscos i molt oberts, tot i que semblava incapaç d’aguantar-se el cap. Hi havia silenci a l’habitació.
—Oooooooriaaa —va dir en Tanee novament.
Vaig tossir, provant d’escurar-me la gola.
—Hi ha una tassa a terra, al teu costat —va dir en Trapis, passant una mà pel cap del nadó que portava a coll.
—OOOOO OORIII IIIIIAA! —va bramar en Tanee; uns esbufecs estranys interrompien el seu crit.
El soroll va agitar alguns nens, que es van regirar al llit. L’infant més gran, assegut al racó, va alçar les mans als costats del cap i es va posar a gemegar. Es va començar a gronxar endavant i endarrere, al principi suaument, però després cada vegada amb més violència, fins a donar-se cops de cap amb la pedra nua de la paret.
En Trapis va anar-hi abans que l’infant es fes mal de debò. El va abraçar i va dir:
—Paciència, paciència, Loni. Paciència, paciència. —El menut es va gronxar més a poc a poc però no es va calmar del tot—. Tanee, hauries de tenir més seny i no fer tot aquest soroll. —La seva veu era seriosa però gens severa—. Per què et portes malament? En Loni podria prendre mal.
—Ooooriaaa —va dir en Tanee en veu baixa.
Em va semblar detectar una nota de penediment a la seva veu.
—Crec que vol una història —vaig dir, sorprenent-me a mi mateix en parlar.
—Iiii! —va dir en Tanee.
—És això el que vols, Tanee?
—Iiii.
Hi va haver un moment de quietud.
—No conec cap història —va dir ell.
En Tanee va guardar un silenci obstinat.
«Tothom sap una història —vaig pensar—. Tothom en sap almenys una.»
—Ooooooriiiaaaa!
En Trapis va recórrer amb la mirada l’habitació silenciosa, com si busqués una excusa.
—En fi —va dir a desgrat—, ja fa temps que no expliquem històries, oi? —Va mirar l’infant que tenia abraçat—. T’agradaria sentir una història, Loni?
En Loni va assentir amb violència i a punt va estar de picar a la galta d’en Trapis amb la part de darrere del seu cap.
—Faràs bondat i t’asseuràs tu solet, perquè pugui explicar una història?
En Loni va deixar de gronxar-se de seguida. En Trapis el va deixar anar a poc a poc i va fer un pas endarrere. Després d’una llarga mirada per assegurar-se que l’infant no prengués mal, va tornar amb precaució a la seva cadira.
—Bé —va murmurar per a si mateix mentre s’inclinava per agafar el nadó que havia deixat—. Tinc una història? —va preguntar al nen, que tenia els ulls molt oberts—. No. No, no en tinc cap. En recordo alguna? Suposo que més em valdria.
Es va quedar assegut una estona, cantussejant al nen que tenia als braços, amb una expressió pensarosa a la cara.
—Sí, i tant. —Es va redreçar a la cadira—. Esteu preparats?
Aquesta és una història de fa molt. Molt abans que cap de nosaltres nasqués. Abans també que els nostres pares nasquessin. Va ser fa molt de temps. Potser… potser quatre-cents anys. No, més encara. Un miler d’anys, probablement. Bé, potser no tant.
Eren temps dolents. La gent passava gana i es posava malalta. Hi havia fam i grans epidèmies. Hi havia moltes guerres i altres coses dolentes en aquella època, perquè no hi havia ningú que les aturés.
El pitjor, però, en aquella època era que els dimonis caminaven per la terra. N’hi havia que eren petits i empipadors, criatures que esguerraven els cavalls i feien malbé la llet. Però n’hi havia uns altres molt pitjors encara.
Hi havia dimonis que s’amagaven als cossos dels homes i els feien emmalaltir o embogir, però aquests no eren pas els pitjors. Hi havia dimonis com grans bèsties que podien atrapar i menjar homes quan encara eren vius i cridaven, però no eren pas els pitjors. Alguns dimonis robaven les pells dels homes i les duien com si fossin peces de vestir, però ni tan sols aquests no eren pas els pitjors.
Hi havia un dimoni que ressaltava per damunt dels altres. Encanis, la foscor devoradora. Passés per on passés, les ombres li amagaven el rostre i els escorpins que el picaven morien per la perversió que havien tocat.
Doncs bé, Tehlu, que va crear el món i que és senyor de totes les coses, vigilava el món dels homes. Va veure que els dimonis es reien de nosaltres, ens mataven i es menjaven els nostres cossos. Alguns homes, els salvava, però només uns quants. Perquè Tehlu és just i només salva els que s’ho mereixen, i en aquells temps pocs homes actuaven pel seu propi bé, i encara menys pel bé dels altres.
Per això, Tehlu era infeliç. Ell havia fet el món perquè fos un bon lloc on poguessin viure els homes. Però la seva església era corrupta. Els seus sacerdots robaven els pobres i no vivien d’acord amb les lleis que ell havia donat…
No, espereu. Encara no hi havia església, ni tampoc sacerdots. Només homes i dones, i alguns d’ells sabien qui era Tehlu. Però fins i tot aquests eren malvats, i per això quan demanaven ajuda a Tehlu, ell no sentia cap desig d’ajudar-los.
Tanmateix, després d’anys de vigilar i esperar, Tehlu va veure una dona pura de cor i esperit. Es deia Perial. La seva mare li havia ensenyat a creure en Tehlu, i ella el venerava tan bé com l’hi permetia la seva pobresa. Encara que la seva vida era dura, Perial només resava pels altres i mai per ella mateixa.
Tehlu la va observar durant molts anys. Va veure que la seva vida era dura, plena de desventura i patiment a causa dels dimonis i dels homes malvats. Però ella no maleïa mai el seu nom ni deixava de resar, i no tractava mai cap persona d’una manera que no fos amable i respectuosa.
Així doncs, una nit, cap al tard, Tehlu se li va aparèixer en un somni. Es va plantar davant d’ella; semblava fet de foc o de la llum del sol. Se li va presentar en tota la seva glòria i li va preguntar si sabia qui era.
—És clar —va fer ella. Sabeu? S’ho prenia amb molta tranquil·litat perquè es pensava que només tenia un son estrany—. Sou el Senyor, Tehlu.
Ell va assentir i li va preguntar si sabia per què se li havia presentat.
—Fareu alguna cosa per la meva veïna Deborah? —va preguntar ella, perquè abans d’anar-se’n a dormir havia estat resant per la seva veïna—. Imposareu la vostra mà sobre el seu marit Losel i en fareu un home millor? No està bé com la tracta. Un home no hauria de posar mai les mans a sobre d’una dona, si no és per amor.
Tehlu coneixia els seus veïns. Sabia que eren persones malvades que havien comès maldats. Tots els habitants del poble eren malvats, tret d’ella. Tots els habitants del món ho eren. Ell l’hi va dir.
—Deborah ha estat molt amable i bona amb mi —va dir Perial—. I fins i tot Losel, que no aprecio gaire, és de tota manera un dels meus veïns.
Tehlu li va dir que Deborah passava llargues estones al llit de molts homes diferents, i que Losel bevia cada dia de la setmana, fins i tot els dies de Dol. No, espereu… Encara no hi havia dies de Dol. Però, sigui com vulgui, bevia molt. De vegades s’enfadava tant que pegava la seva dona fins que ella no ho podia suportar o fins i tot cridava fort.
Perial va guardar silenci una estona en el seu somni. Sabia que Tehlu deia la veritat, però encara que Perial era pura de cor, no era cap nècia. Ja sospitava que els seus veïns feien aquelles coses que deia Tehlu. Fins i tot ara que ho sabia del cert, es preocupava pels seus veïns de tota manera.
—No l’ajudareu?
Tehlu va dir que marit i muller eren el càstig adequat l’un per a l’altre. Eren malvats, i els malvats havien de ser castigats.
Perial va parlar sense embuts, potser perquè es pensava que estava somiant, tot i que potser hauria dit el mateix si hagués estat desperta, perquè Perial sempre deia el que sentia.
—No és culpa seva que el món sigui ple de decisions difícils, fam i solitud —va dir—. Què es pot esperar de la gent quan els dimonis són els seus veïns?
Tot i així, encara que Tehlu escoltava les seves paraules sàvies amb les orelles, li va dir que els homes eren malvats, i que els malvats havien de ser castigats.
—Crec que no sabeu gaire d’allò que és ser un home —va dir ella—. I jo, si pogués, els ajudaria igualment —va afegir en to decidit.
—QUE AIXÍ SIGUI —li va dir Tehlu, i li va imposar la mà sobre el cor.
Quan ell la va tocar, Perial es va sentir com si fos una gran campana daurada que acabés de fer sonar la seva primera nota. Va obrir els ulls i llavors va saber que aquell no havia estat un somni normal.
Així va ser que no es va sorprendre en descobrir que estava embarassada. Al cap de tres mesos va donar a llum un infant mascle perfecte i amb els ulls foscos. Li va posar el nom de Mend. L’endemà del seu naixement, Mend ja gatejava. Dos dies més tard, ja caminava. Perial es va sorprendre, però no es va preocupar, perquè sabia que el nen era un regal de Déu.
No obstant això, Perial era molt sàvia. Com que sabia que la gent potser no ho entendria, sempre tenia Mend al seu costat, i quan els seus amics i veïns anaven a visitar-la, els acomiadava.
Però això no podia durar gaire, perquè en un poble no hi ha secrets. Els vilatans sabien que Perial no era casada. I encara que en aquella època hi havia molts infants il·legítims, no n’hi havia gaires que fossin homes en menys de dos mesos. Els feia por que ella hagués pogut jeure amb un dimoni, i que el seu fill fos fill d’un dimoni. Aquelles coses no eren pas inaudites en aquells temps foscos, i la gent tenia por.
Així doncs, el primer dia del setè cicle es van reunir tots i van anar a la caseta on Perial vivia amb el seu fill. El ferrer del poble, que es deia Rengen, va fer de portaveu.
—Ensenya’ns el nen —va cridar, però no hi va haver resposta des de la casa—. Treu el nen al carrer i demostra’ns que és humà, com nosaltres.
La casa continuava en silenci, i encara que hi havia molts homes, no hi volia entrar ningú perquè sospitaven que hi habitava un dimoni. Per tant, el ferrer va tornar a cridar:
—Treu el jove Mend al carrer, Perial, o cremarem la casa amb vosaltres a dins.
Es va obrir la porta i va sortir un home. No el va reconèixer ningú, perquè encara que només feia set cicles que havia sortit del ventre de la mare, Mend semblava que tingués disset anys. Es va quedar allà plantat, orgullós, amb els ulls i els cabells negres.
—Jo sóc el que us penseu que és Mend —va dir amb una veu greu i sonora—. Què voleu de mi?
Dins la casa, Perial va fer un crit ofegat en sentir la seva veu. No només era la primera vegada que Mend parlava, sinó que Perial va reconèixer la seva veu com la mateixa que li havia parlat en un somni, mesos enrere.
—Què vols dir amb això que ens pensem que ets Mend? —va preguntar el ferrer agafant amb força el seu martell. Sabia que hi havia dimonis que semblaven éssers humans, o que es disfressaven amb la seva pell, tal com un home podria amagar-se sota una pell de xai.
El nen que ja no era nen va dir:
—Sóc el fill de Perial, però no sóc Mend. I no sóc cap dimoni.
—Llavors toca el ferro del meu martell —va dir Rengen, perquè sabia que els dimonis temien dues coses: el ferro fred i el foc net. Li va oferir el feixuc martell de forja. Li tremolaven les mans, però no l’hi va retreure ningú.
El que no era Mend va fer un pas endavant i va posar totes dues mans sobre el cap de ferro del martell. No va passar res. Perial, que observava des del llindar de casa seva, va arrencar a plorar, perquè encara que confiava en Tehlu, en el fons havia temut pel seu fill.
—No sóc Mend, tot i que és així com em va dir la meva mare. Jo sóc Tehlu, senyor de totes les coses. He vingut per alliberar-vos dels dimonis i de la maldat dels vostres cors. Sóc Tehlu, fill de mi mateix. Que els malvats sentin la meva veu i tremolin.
I tots van tremolar. Però alguns es resistien a creure-s’ho. Li van dir dimoni i el van amenaçar. La por els va fer pronunciar paraules dures. Alguns li van llençar pedres i el van maleir, i van escopir cap allà on eren la seva mare i ell.
Llavors Tehlu es va enfurismar i hauria pogut matar-los a tots, però Perial se li va apropar i li va posar una mà a l’espatlla per retenir-lo.
—Què se’n pot esperar, d’uns homes que tenen els dimonis per veïns? —li va preguntar en veu baixa—. Fins i tot el millor dels gossos mossega quan ha rebut prou puntades de peu.
Tehlu va meditar aquestes paraules i va veure que era una dona sàvia. Així doncs, va mirar dins el cor de Rengen i va dir:
—Rengen, fill d’Engen, tens una amant que pagues perquè se’n vagi al llit amb tu. Alguns homes vénen a demanar-te feina i els enganyes o els robes. I encara que reses en veu alta, no creus que jo, Tehlu, hagi creat el món ni que protegeixi tots els que hi viviu.
En sentir allò, Rengen es va posar blanc i va deixar caure el martell a terra, perquè el que Tehlu li havia dit era veritat. Tehlu va mirar tots els homes i dones que hi havia allà. Va mirar dins els seus cors i va parlar del que hi veia. Tots eren malvats, fins al punt que Rengen n’era un dels millors.
Tehlu va traçar una ratlla a la pols del camí de manera que quedés entre ell mateix i tots els que hi havien anat.
—Aquest camí és com el curs sinuós d’una vida. Hi ha dos camins que podeu agafar, l’un al costat de l’altre. Tots vosaltres viatgeu ja per aquell costat. Cal que trieu. Quedeu-vos al vostre camí, o travesseu i veniu al meu.
—Però el camí és el mateix, oi? Continua anant al mateix lloc —va preguntar algú.
—Sí.
—On porta el camí?
—A la mort. Totes les vides condueixen a la mort, tret d’una. Així són les coses.
—Llavors, quina importància té per quin costat anem? —va preguntar Rengen. Era cepat i alt, un dels pocs que passaven aquell Tehlu d’ulls foscos. Tanmateix, estava impressionat per tot el que havia vist i sentit les darreres hores—. Què hi ha al nostre costat del camí?
—Dolor —va dir Tehlu amb veu dura i freda com la pedra—. Càstig.
—I al teu costat?
—Dolor ara —contestà Tehlu amb la mateixa veu—. Càstig ara, per tot el que heu fet. No es pot eludir. Però jo també sóc aquí, aquest és el meu camí.
—Com puc travessar?
—Penedeix-te’n i vine al meu costat.
Rengen va travessar la ratlla i es va situar al costat del seu Déu. Tehlu es va ajupir i va recollir el martell que el ferrer havia deixat caure a terra. Però en comptes de tornar-l’hi, el va fer servir per colpejar Rengen com si fos un fuet. Una vegada. Dues vegades. Tres. I al tercer cop Rengen va caure de genolls, sanglotava i xisclava de dolor. Però després del tercer cop, Tehlu va deixar el martell i es va agenollar per mirar Rengen als ulls.
—Has estat el primer de travessar —va dir en veu baixa, perquè només el sentís el ferrer—. Calia valor; no era pas fàcil. Estic orgullós de tu. Ja no et dius Rengen; ara et dius Wereth, el forjador del camí.
Tehlu el va abraçar, i aquest contacte va alleujar una bona part del dolor de Rengen, que ara es deia Wereth. Però no tot, perquè Tehlu parlava seriosament quan deia que el càstig no es podia eludir.
Van anar travessant la ratlla l’un rere l’altre, i Tehlu els va colpejar amb el martell l’un rere l’altre. Però quan queien agenollats, Tehlu s’agenollava al seu costat i hi parlava; els donava un nom nou i alleujava una part del seu dolor.
Molts d’aquells homes i dones tenien dimonis amagats a dins que fugien xisclant quan els tocava el martell. Tehlu els dedicava més temps, però al final sempre els abraçava, i tots se’n mostraven agraïts. Alguns es posaven a ballar de felicitat en sentir-se alliberats d’aquells éssers tan terribles que habitaven dintre seu.
Al final només van quedar set persones a l’altre costat de la línia. Tehlu els va preguntar tres vegades si volien travessar la ratlla, i ells s’hi van negar tres vegades. Després de la tercera vegada, Tehlu va saltar a l’altre costat de la ratlla i va clavar un cop fort a cadascun d’ells, que els va fer caure a terra.
Però no tots eren homes. Quan Tehlu va colpejar el quart home, es va sentir un soroll semblant al del ferro en refredar-se i una pudor de cuir cremat. Perquè el quart home no era cap home, sinó un dimoni amb pell d’home. Tehlu va aferrar el dimoni i el va esquarterar amb les mans, el va maleir i el va llençar a la foscor exterior, on habiten els de la seva mena.
Els altres tres es van deixar colpejar. Cap d’ells no era un dimoni, encara que, dels cossos d’alguns dels que havien caigut, en van sortir fugint dimonis. Quan va haver acabat, Tehlu no va parlar amb els sis que no havien travessat la ratlla, ni es va agenollar per abraçar-los i alleujar-los el dolor.
L’endemà, Tehlu es va posar en camí per tal d’acabar allò que havia començat. Va anar de poble en poble oferint als seus habitants la mateixa elecció que havia plantejat als veïns de Perial. El resultat sempre era el mateix: alguns travessaven la ratlla, i alguns no ho feien, i alguns no eren homes, sinó dimonis, i Tehlu els destruïa.
Però hi havia un dimoni que continuava eludint Tehlu: Encanis, que tenia el rostre amagat per les ombres. Encanis, la veu del qual era com un ganivet a la ment dels éssers humans.
Sempre que Tehlu parava en un poble per oferir als seus habitants la possibilitat de triar el seu camí, Encanis ja hi havia estat abans, hi havia destrossat els conreus i enverinat els pous. Encanis feia que els homes es matessin entre ells i s’emportava els nens dels seus llits a la nit.
Passats set anys, Tehlu havia recorregut el món sencer. Havia fet fora els dimonis que ens turmentaven. Tots llevat d’un. Encanis continuava en llibertat i feia la feina d’un miler de dimonis, destruint-ho i saquejant-ho tot al seu pas.
Tehlu perseguia Encanis, i Encanis fugia. Aviat Tehlu va ser només a un cicle del dimoni, i després a dos dies, i després a mig dia. Per fi hi estava tan a prop que sentia el fred que deixava Encanis per allà on passava i veia els llocs on havia posat les mans i els peus, perquè estaven marcats amb un gebre fred i negre.
Encanis sabia que el perseguien i es va dirigir a una gran ciutat. El Senyor dels Dimonis va fer servir tot el seu poder i la ciutat va quedar arrasada. Ho va fer amb l’esperança de retardar Tehlu i fugir, però el Déu Caminant només es va aturar per encarregar a uns sacerdots que s’ocupessin de la gent de la ciutat en ruïnes.
Encanis va fugir durant sis dies, i sis grans ciutats van quedar destruïdes. Però el setè dia, Tehlu va arribar abans que Encanis pogués fer servir el seu poder i la setena ciutat es va salvar. Per això el set és el nombre de la sort, i per això celebrem el Xaen.
Encanis era en un destret i va concentrar totes les seves forces a fugir de Tehlu. Però el vuitè dia Tehlu no es va entretenir menjant ni dormint. I així va ser com, al final de l’Estassada, Tehlu va atrapar Encanis. Es va abraonar sobre el dimoni i el va colpejar amb el seu martell de forja. Encanis va caure com una pedra, però el martell de Tehlu es va fer miques, i les miques van quedar escampades pel camí polsegós.
Tehlu es va carregar el cos inert del dimoni a l’esquena i va caminar tota la nit, i al matí del novè dia va arribar a la ciutat d’Àtur. Quan la gent va veure Tehlu portant el cos inert del dimoni, es van pensar que Encanis era mort. Però Tehlu sabia que no era fàcil matar-lo. Cap espasa normal ni cap cop normal no el podien matar. I cap cel·la amb barrots no el podia retenir.
Per això, Tehlu va portar Encanis a la forja. Va demanar ferro, i la gent li’n va portar tot el que tenia. Malgrat que no havia descansat ni un moment ni havia menjat res, Tehlu va treballar durant tot el novè dia. Deu homes feien anar la manxa, i Tehlu va forjar la gran roda de ferro.
Va treballar sense descans tota la nit, i al rompent de l’alba del desè dia, Tehlu va donar un darrer cop a la roda, que va quedar enllestida. Era una roda de ferro negre, més alta que un home. Tenia sis radis més gruixuts que el mànec d’un martell, i la llanta feia un pam d’ample. Pesava com quaranta homes i era freda. El so del seu nom era terrible i ningú no el podia pronunciar.
Tehlu va aplegar les persones que miraven i entre elles va escollir un sacerdot. Tot seguit va posar tothom a cavar un gran forat de quatre metres d’amplada i sis de profunditat al mig del poble.
Quan va sortir el sol, Tehlu va col·locar el cos del dimoni sobre la roda. Al primer contacte amb el ferro, Encanis es va començar a agitar mentre dormia. Però Tehlu el va lligar a la roda amb unes cadenes, en va unir les baules a cop de martell i les va segellar fins que van ser més segures que qualsevol cadenat.
Llavors Tehlu es va apartar i tots van veure que Encanis es regirava, com si tingués un malson. Es va sacsejar i es va despertar del tot. Encanis va estirar les cadenes arquejant el cos. Allà on el ferro li tocava els peus, notava com si li clavessin ganivets, agulles i claus; era una fiblada com la cremor del gel, com la picada d’un centenar de tàvecs. Encanis es movia sobre la roda udolant, perquè el ferro el cremava, el mossegava i el congelava.
Aquell so era com música dolça per a Tehlu. Va jeure a terra al costat de la roda i va dormir com un soc, perquè estava molt cansat.
Es va despertar a la nit del desè dia. Encanis continuava encadenat a la roda, però ja no bramava ni feia força com un animal atrapat. Tehlu es va ajupir i, fent un gran esforç, va aixecar la roda i la va repenjar a un arbre. Així que se li va acostar, Encanis el va maleir en llengües que ningú no coneixia, el va esgarrapar i el va mossegar.
—Tu ho has volgut —va dir Tehlu.
Aquella nit van celebrar una gran festa. Tehlu va enviar uns homes a tallar una dotzena de troncs i els va manar d’encendre una foguera al fons del forat profund que havien cavat.
Els veïns del poble van ballar i cantar tota la nit al voltant del foc. Sabien que per fi havien capturat el darrer dimoni que quedava al món i el més perillós.
I tota la nit Encanis va penjar de la roda i els va observar, immòbil com una serp.
A l’alba de l’onzè dia, Tehlu es va acostar a Encanis per tercera i darrera vegada. El dimoni semblava esgotat i ferotge. La seva pell estava esgrogueïda i se li marcaven tots els ossos. Però el seu poder encara l’embolcallava com un mantell fosc i li ocultava el rostre entre les ombres.
—Encanis —va dir Tehlu—, aquesta és la darrera oportunitat per parlar. Fes-ho, perquè sé que tens poder per fer-ho.
—No sóc pas Encanis, senyor Tehlu —va dir el dimoni amb veu planyívola, i a tots els que el van sentir els va fer pena.
Però després es va sentir un soroll de ferro en refredar-se i la roda va ressonar com una campana. El cos d’Encanis es va arquejar, adolorit, en sentir aquell soroll i després es va quedar inert, penjant pels punys, mentre s’extingia el brunzit de la roda.
—Prou de trucs, criatura tenebrosa. No diguis més mentides —va dir Tehlu amb severitat. Els seus ulls eren tan durs i foscos com el ferro de la roda.
—Què vols, doncs? —va xiuxiuejar Encanis. La seva veu era aspra com el frec d’una pedra contra una altra—. Què? Maleït siguis, què vols de mi?
—El teu camí és molt curt, Encanis. Però encara pots triar per quin costat vols viatjar.
Encanis va esclafir una rialla.
—M’oferiràs la mateixa elecció que ofereixes al ramat? D’acord, travessaré el camí per anar a la teva banda, me’n penedeixo i…
La roda va tornar a produir un so semblant al repic llarg i greu d’una campana. Encanis va tornar a tensar el cos entre les cadenes, i el seu crit va agitar el terra i va sacsejar les pedres en un radi d’un quilòmetre.
Quan es van apagar els crits i el so de la roda, Encanis va quedar penjant, panteixant i tremolant.
—Ja t’he advertit que no diguessis mentides —va dir Tehlu, implacable.
—Llavors trio el meu camí! —va cridar Encanis—. No me’n penedeixo! Si pogués triar una altra vegada, només canviaria la rapidesa amb què puc córrer. La teva gent és com un ramat del qual s’alimenten els de la meva mena! Tant de bo et podreixis! Si em concedissis mitja hora, faria coses tan terribles que aquests maleïts pagesos ignorants embogirien de por. Em beuria la sang dels seus fills i em banyaria amb les llàgrimes de les seves dones.
Hauria continuat parlant, però no parava de fer força i d’estirar les cadenes que el subjectaven i li faltava l’alè.
—Molt bé —va dir Tehlu, i es va acostar més a la roda.
Per un moment va semblar que es disposava a abraçar Encanis, però el que feia era aferrar els radis de ferro de la roda. Aleshores Tehlu va aixecar la roda per damunt del seu cap. Amb tots dos braços estirats, la va portar cap al forat i hi va llençar Encanis.
Durant les llargues hores de la nit, una dotzena de troncs havien alimentat el foc. Les flames s’havien apagat a l’alba deixant una capa gruixuda de brases que lluïen quan les acariciava el vent.
La roda va caure plana al fons del forat, amb Encanis encadenat. Es va enfonsar uns quants centímetres a les brases ardents i hi va haver una explosió d’espurnes i cendra. Encanis va quedar ajagut sobre les brases, subjectat al ferro que se li clavava i el cremava.
Tot i que Encanis no estava en contacte directe amb el foc, la calor era tan intensa que la roba se li va socarrimar i es va començar a esmicolar sense que s’hi arribés a calar foc. Encanis es debatia i estirava les cadenes, i en fer-ho enfonsava encara més la roda a les brases. Cridava perquè sabia que el foc i el ferro mataven els dimonis. I encara que tenia grans poders, estava encadenat i es cremava. Notava el metall de la roda escalfant-se sota el seu cos, socarrimant-li la pell dels braços i les cames. Encanis xisclava i, tot i que la seva pell va començar a desprendre fum i a cremar-se, el seu rostre continuava ocult en una ombra que sorgia d’ell com una llengua de foc fosc.
Llavors Encanis va callar i l’únic que es va sentir va ser el so sibilant de la suor i la sang que degotaven del cos del dimoni. Hi hagué un llarg silenci. Encanis va estirar les cadenes que el subjectaven a la roda; semblava que les estiraria fins que els músculs se li desprenguessin dels ossos i els tendons.
Llavors es va sentir un soroll fort, com una campana en trencar-se, i un dels braços del dimoni es va alliberar de la roda. Diverses baules de la cadena, roents, van sortir disparades cap amunt i, fumejants, van anar a parar als peus de la gent que era a la vora del forat. Només es va sentir la rialla sobtada i salvatge d’Encanis, aguda com el soroll del vidre en trencar-se.
El dimoni va alliberar l’altra mà de seguida, però abans que pogués fer res més, Tehlu es va llençar dins el forat; hi va caure amb tanta força que va fer ressonar el ferro. Tehlu va aferrar les dues mans del dimoni i les va prémer sobre la roda.
Encanis va cridar furiós i incrèdul, ja que, encara que Tehlu el tornava a estrènyer sobre la roda, i malgrat que notava la força de Tehlu, més gran que les cadenes que Encanis acabava de trencar, va veure que Tehlu es cremava.
—Insensat! —va cridar—. Moriràs aquí amb mi. Deixa’m anar i sobreviu. Deixa’m anar i no et molestaré més.
I la roda no va repicar, perquè Encanis estava espantat de debò.
—No —va dir Tehlu—. El teu càstig és la mort. Ja t’estarà bé.
—Insensat! —Encanis es debatia en va—. T’estàs cremant amb mi, moriràs com jo!
—Tot a la cendra tornarà, per això també aquesta carn cremarà. Però jo sóc Tehlu. Fill de mi mateix. Pare de mi mateix. Hi era abans i hi seré després. Si sóc una víctima, és només per a mi. I, si em necessiten i em criden de la manera adequada, vindré de nou per jutjar i castigar.
Tehlu el va subjectar a la roda ardent i cap de les amenaces i crits del dimoni no el van commoure gens. Així va ser com Encanis se’n va anar a l’altre món, i amb ell va marxar Tehlu, que era Mend. Tots dos van cremar fins a convertir-se en cendra dins el forat d’Àtur. És per això que els sacerdots tèhlins duen túniques de color gris cendra. I és així com sabem que Tehlu té cura de nosaltres, i ens protegeix, i ens empara de…
En Trapis va interrompre la seva història quan en Jaspin va començar a udolar i a debatre’s amb els seus lligams. Jo vaig tornar a caure suaument en la inconsciència així que la història va deixar de retenir la meva atenció.
Després d’això, vaig començar a tenir una sospita que mai no em va deixar del tot. En Trapis era un sacerdot tehlin? La seva túnica estava estripada i bruta, però podia haver estat grisa temps enrere. Algunes parts de la seva història havien estat estranyes i vacil·lants, però d’altres eren majestuoses i impressionants, com si les hagués recitat a partir d’algun record mig oblidat. De sermons? O de les seves lectures del Llibre del camí?
No l’hi vaig preguntar mai. I encara que vaig passar sovint pel soterrani els mesos següents, no vaig sentir mai que en Trapis tornés a explicar cap més història.