En Kvothe va indicar al Cronista, amb un gest, que deixés la ploma i es va estirar entrellaçant els dits per damunt del cap.
—Feia molt de temps que no recordava això —va dir—. Si estàs desitjós de trobar la raó per la qual em vaig convertir en el Kvothe dels relats, podries cercar-la allà, suposo.
El Cronista va arrufar el front.
—Què vols dir exactament?
En Kvothe va fer una pausa llarga mentre es mirava les mans.
—Saps quantes vegades m’han apallissat en el transcurs de la meva vida?
El Cronista va negar amb el cap.
En Kvothe va aixecar els ulls, va somriure i va arronsar les espatlles amb indolència.
—Jo tampoc. Sembla que aquesta mena de coses no s’oblidi mai. Sembla que hauria de recordar quants ossos m’han trencat. Sembla que hauria de recordar tots els punts i les benes. —Va sacsejar el cap—. Doncs no. Recordo aquell nen que sanglotava a les fosques. Clar i net, després de tots aquests anys.
El Cronista va corrugar les celles.
—Tu mateix dius que no hi hauries pogut fer res.
—Sí que hauria pogut —va dir en Kvothe, seriós—, i no ho vaig fer. Vaig prendre una decisió i me’n penedeixo encara avui. Els ossos tornen a lloc. El penediment es queda amb tu tota la vida.
En Kvothe es va apartar de la taula.
—Em fa l’efecte que ja n’hi ha prou, de parlar del costat més fosc de Tarbean. —Es va posar dempeus i es va estirar amb els braços sobre el cap.
—Per què, Reshi? —Les paraules van sortir de la boca d’en Bast d’una tirada—. Per què t’hi vas quedar si era tan espantós?
En Kvothe va assentir per a si mateix, com si estigués esperant aquella pregunta.
—A quin altre lloc podia anar, Bast? Tothom qui jo coneixia era mort.
—No pas tothom —va insistir en Bast—. Hi havia l’Abenthy. Te n’hauries pogut anar amb ell.
—Hallowfell era a centenars de quilòmetres, Bast —va dir en Kvothe, cansat, mentre caminava cap a l’altra banda de l’estança i se situava darrere la barra—. Centenars de quilòmetres sense els mapes del pare per poder-m’hi guiar. Centenars de quilòmetres sense un carro amb què viatjar o on dormir. Sense ajuda de cap mena, ni diners, ni sabates. No era pas un viatge impossible, suposo, però, per a un nen, encara paralitzat per la commoció d’haver perdut els seus pares…
En Kvothe va negar amb el cap.
—No. A Tarbean, si més no, podia pidolar o robar. Amb prou feines hauria aconseguit sobreviure al bosc a l’estiu. Però, i a l’hivern? —Va sacsejar el cap—. M’hauria mort de gana o de fred.
Dret darrere la barra, en Kvothe va omplir la seva gerra i va començar a afegir-hi pessics d’espècies de diversos recipients petits. Tot seguit es va dirigir cap a la gran xemeneia de pedra amb expressió pensarosa.
—Tens raó, és clar. Qualsevol lloc hauria estat millor que Tarbean.
De cara al foc va arronsar les espatlles.
—Però tot i així, som animals de costums. Ens és massa fàcil quedar-nos als camins familiars que anem fressant. Potser fins i tot em semblava just. El meu càstig per no haver estat allà per ajudar quan van arribar els Xandrian. El meu càstig per no haver mort quan ho hauria hagut de fer, amb la resta de la família.
En Bast va obrir la boca, però tot seguit la va tancar i es va quedar mirant la taula amb les celles corrugades.
En Kvothe va mirar per damunt de l’espatlla i va esbossar un lleu somriure.
—No dic pas que sigui racional, Bast. Les emocions, per la seva pròpia naturalesa, no són coses raonables. Ara ja no em sento d’aquella manera, però llavors sí. Me’n recordo. —Es va girar cap al foc—. La formació d’en Ben em va donar una memòria tan neta i esmolada que he d’anar amb compte a no tallar-me de vegades.
En Kvothe va agafar una pedra calenta del foc i la va deixar caure dins la gerra de fusta. Es va enfonsar fent un xiulet agut. L’olor de clau d’espècia i nou moscada va omplir l’estança.
En Kvothe va remenar la sidra amb una cullera de mànec llarg mentre tornava a la taula.
—També heu de recordar que no estava mentalment sa. Una bona part de mi encara estava trasbalsada, adormida, si voleu. Necessitava algú o alguna cosa que em despertés.
Amb el cap, va fer un gest al Cronista, que va sacsejar distretament la mà amb què escrivia per relaxar-la i després va destapar el tinter.
En Kvothe es va arrepapar al seient.
—Em calia que em recordessin coses que havia oblidat. Em calia una raó per marxar. Van passar anys fins que vaig conèixer algú capaç de fer-ho. —Va somriure al Cronista—. Fins que vaig conèixer l’Skarpi.