Ja feia temps que era a Tarbean. Havia fet els anys tres cops sense assabentar-me’n i n’acabava de complir quinze. Sabia com sobreviure a la Ribera. M’havia convertit en un captaire i un lladre expert. Les tanques i les butxaques s’obrien al meu contacte. Sabia quines cases de préstecs compraven articles «de l’oncle» sense fer preguntes.
Encara anava esparracat i sovint passava gana, però no corria perill de morir de fam. A poc a poc havia multiplicat els meus estalvis. Fins i tot després d’un hivern dur que m’havia obligat a pagar sovint per un lloc calent on dormir, el meu tresor amagat superava els vint penics de ferro. Això era una fortuna per a mi.
M’havia avesat a la vida que duia. Tot i així, a banda del desig d’augmentar els meus estalvis, no tenia res per viure. Res que em motivés. Res que esperés. Em passava els dies buscant coses per robar i maneres d’entretenir-me.
Però això havia canviat feia uns quants dies al soterrani d’en Trapis. Jo havia sentit una nena que, amb veu respectuosa, parlava d’un rondallaire que es passava els dies en una taverna del Moll anomenada El Mig Pal. Pel que semblava, cada vegada que tocava la sisena campanada explicava una història. Qualsevol història que demanessis, la podia explicar. Encara més, la nena va dir que feia una aposta. Si no coneixia la història que li demanaves, et donava un talent.
Vaig passar la resta del dia pensant en el que havia dit la nena. Dubtava que fos cert, però no podia evitar pensar en el que podria fer amb tot un talent d’argent. En podria comprar unes sabates i potser un ganivet, donar diners a en Trapis i encara me’n quedaria per duplicar els meus estalvis.
Encara que la nena hagués mentit sobre l’aposta, em continuava interessant. Entretenir-se era difícil als carrers. De tant en tant una companyia de truans representava una obra en una cantonada o jo sentia un violinista en una taverna. Però la majoria dels veritables entreteniments costaven diners, i els penics guanyats amb feines i treballs eren massa valuosos per malbaratar-los.
Però hi havia un problema. El Moll no era un lloc segur per a mi.
Cal que ho expliqui. Feia més d’un any, havia vist en Pike caminant pel carrer. Era la primera vegada que el veia d’ençà del meu primer dia a Tarbean, quan ell i els seus amics em van assaltar en aquell carreró i van fer malbé el llaüt del pare.
El vaig seguir amb precaució quasi tot el dia, mantenint les distàncies i sense sortir de les ombres. Al final se’n va anar a casa seva, un carreró molt petit del Moll on tenia la seva versió del meu amagatall, un cau de caixes trencades que havia ajuntat per fer-ne un recer.
Em vaig passar tota la nit enfilat a la teulada, esperant, fins que l’endemà al matí va marxar. Llavors vaig baixar al cau de caixes i vaig mirar al meu voltant. Era acollidor, ple de les petites possessions acumulades durant anys. Tenia una ampolla de cervesa, que em vaig beure. També hi havia mig formatge, que em vaig menjar, i una camisa que vaig robar, ja que estava una mica menys estripada que la meva.
Buscant una mica més vaig trobar diverses andròmines: una espelma, un cabdell de corda, algunes bales de vidre. El més sorprenent eren uns retalls de lona amb dibuixos al carbó de la cara d’una dona. Al cap d’uns deu minuts vaig trobar el que de debò buscava. Amagada a sota de tot hi havia una caixeta de fusta atrotinada. A dintre hi havia un pom de violetes seques lligades amb una cinta blanca, un cavall de joguina que havia perdut gairebé tota la crinera de corda i un floc de cabells rossos arrissats.
Vaig trigar alguns minuts a encendre el foc amb pedra foguera i llança. Les violetes cremaven com l’esca i aviat es van alçar onejant uns núvols bruts de fum. Em vaig quedar mirant com flamejava tot el que en Pike estimava.
Tanmateix, m’hi vaig quedar massa estona, assaborint el moment. En Pike i un amic van arribar corrents pel carreró, atrets pel fum, i em vaig veure atrapat. Furiós, en Pike em va assaltar. Feia quinze centímetres més que jo i pesava vint quilos més. El que era pitjor, tenia un tros de vidre trencat embolicat amb cordill en un extrem, una mena de ganivet rudimentari.
Em va apunyalar una vegada a la cuixa, just a sobre del genoll; llavors li vaig colpejar violentament la mà contra les llambordes i el ganivet es va esmicolar. Ell va tenir temps de deixar-me un ull de vellut i de trencar-me diverses costelles abans que jo pogués clavar-li una puntada de peu de ple entre les cames i alliberar-me’n. Quan me n’anava cames ajudeu-me em va perseguir, coixejant i cridant que em mataria pel que havia fet.
El vaig creure. Després de curar-me la cama, vaig agafar tots els meus estalvis i vaig comprar dos litres de dreg, un licor barat i dolent, prou fort per omplir-te la boca de butllofes. Tot seguit vaig anar coixejant al Moll i vaig esperar que en Pike i els seus amics es fixessin en mi.
No van trigar gaire. Ell i dos amics seus em van seguir al llarg de mig quilòmetre, més enllà de la via de les Cosidores, fins als Sèus. No vaig sortir dels carrers principals; sabia que no gosarien atacar-me a plena llum del dia, quan hi hagués tot de gent al voltant nostre.
Però quan vaig entrar com una exhalació en un carreró lateral, es van afanyar a encalçar-me, sospitant que intentava fugir a corre-cuita. Tanmateix, quan van girar a la cantonada, no hi havia ningú.
A en Pike se li va acudir aixecar els ulls just quan jo li abocava a sobre la galleda de dreg des de la vora d’una teulada baixa. La cara i al pit li van quedar xops. Es va posar les mans als ulls xisclant i va caure de genolls. Llavors vaig encendre el llumí que havia robat i l’hi vaig deixar caure a sobre. Em vaig quedar mirant com espetegava i flamejava.
Ple de l’odi pur i dur propi d’un nen, jo esperava que en Pike quedés embolcallat en flames. No va ser així, però sí que es va encendre. Va tornar a xisclar i es va posar a tentinejar mentre els seus amics li donaven cops, mirant d’apagar les flames. Vaig marxar i els vaig deixar enfeinats.
Havia transcorregut més d’un any des d’aquests fets i no havia tornat a veure en Pike. El noi no havia provat de trobar-me i jo em mantenia ben allunyat del Moll, de vegades fins i tot desviant-me uns quants quilòmetres del meu camí per no passar-hi a prop. Era una mena de treva, però no dubtava que en Pike i els seus amics es recordarien de mi i estarien disposats a venjar-se si em veien.
Després de pensar-hi bé, vaig decidir que era massa perillós. Ni tan sols la promesa de sentir històries de franc ni l’oportunitat de guanyar un talent d’argent compensaven el risc de provocar una altra vegada en Pike. A més, quina història demanaria?
Aquella pregunta em va ballar pel cap els dies següents. Quina història demanaria? Vaig donar una empenta a un estibador i em vaig emportar un mastegot abans de poder-li ficar la mà al fons de la butxaca. Quina història? Em vaig posar a pidolar a la cantonada que hi havia davant l’església dels tèhlins. Quina història? Vaig arrambar tres pans rodons i en vaig portar dos de regal a en Trapis. Quina història?
Hores després, ajegut al meu amagatall, allà on confluïen les tres teulades, quan ja estava a punt d’adormir-me, vaig trobar la resposta a aquella pregunta. Lanre. És clar. Li podria demanar la veritable història de Lanre. La història que el pare estava…
El meu cor va quequejar quan de sobte vaig pensar en coses que feia anys que evitava recordar: el pare puntejant distretament el llaüt; la mare al seu costat al carro, cantant. Automàticament, em vaig començar a apartar d’aquells records, com quan enretires la mà d’un foc.
Però em va sorprendre veure que aquells records només em feien una mica de mal i no pas el dolor intens que havia esperat. En canvi, em va produir una emoció petita, en embrió, la perspectiva de sentir una història que hauria interessat el pare. Una història que ell mateix hauria pogut explicar.
Tot i així, sabia que era una insensatesa córrer cap al Moll per buscar-hi una història. Tot el pragmatisme que havia après a Tarbean aquells anys m’instava a quedar-me en aquell racó conegut del món, on estava segur…
El primer que vaig veure en entrar al Mig Pal va ser l’Skarpi. L’ancià estava assegut en un tamboret alt, a la barra; tenia uns ulls com diamants i el cos d’espantaocells. Era prim i colrat, amb pèl blanc als braços, a la cara i al cap. La blancor del pèl contrastava amb el seu bronzejat intens; semblava que s’hagués esquitxat d’escuma de mar.
Als seus peus hi havia una vintena de nens; alguns tenien la meva edat, però la majoria eren més petits. Formaven un grup estrany: pelacanyes llardosos i descalços com jo, però també nens ben vestits i nets que segurament tenien pares i llars decents.
No en vaig reconèixer cap, però mai no se sabia qui podia ser amic d’en Pike. Vaig trobar un lloc, i m’hi vaig quedar a la gatzoneta, amb l’esquena repenjada a la paret.
L’Skarpi es va escurar la gola un parell de cops d’una manera que em va fer venir set. Llavors, amb gestos rituals, va mirar tristament dins la copa d’argila cuita que tenia davant i, amb molta cura, la va deixar de cap per avall sobre la barra.
Els nens s’hi van acostar i van deixar unes monedes damunt la barra. En vaig fer un recompte ràpid: dos mitjos penics de ferro, nou ardits i un drabí. Tot plegat sumava poc més de tres penics de ferro en la moneda de la Mancomunitat. Potser l’Skarpi ja no oferia el talent d’argent. El més probable era que el rumor que jo havia sentit fos fals.
L’ancià va fer un senyal al cambrer.
—Vi negre de Fallows.
La seva veu era aspra i greu, gairebé hipnòtica. El cambrer, un paio calb, va agafar les monedes i va servir vi a l’Skarpi a la copa d’argila cuita.
—I doncs, què us agradaria que us expliqués avui? —va dir l’Skarpi amb la seva veu sonora, que es va estendre com un tro llunyà.
Hi va haver un silenci que també em va semblar ritual, gairebé reverent. Aleshores tots els nens es van posar a parlar alhora:
—Una història de les criatures de Fae!
—Oren i la batalla a Mnat…
—Sí, la història d’Oren Vèlciter! La del baró…
—Làrtam…
—Mir Tariniel!
—Íl·lien i l’ós!
—Lanre —vaig dir jo, gairebé sense proposar-m’ho.
Hi va haver un altre silenci mentre l’Skarpi prenia un glop de vi. Els nens el miraven amb una intensitat que em resultava familiar, tot i que no l’acabava d’identificar.
L’Skarpi estava serè enmig del silenci.
—M’ha semblat sentir —va dir una veu que fluïa a poc a poc, com la mel— que algú esmentava Lanre. —Em va mirar amb els seus ulls blaus, clars i de mirada intensa.
Vaig assentir. No sabia què podia passar.
—Jo vull que ens parlis dels deserts que hi ha a l’altra banda de la serralada del Murtempestós —va protestar una de les nenes més petites—. De les serps que surten de la sorra com taurons. I dels homes del desert, que s’amaguen sota les dunes i beuen sang en lloc d’aigua. I de… —Els nens que l’envoltaven van començar a clavar-li mastegots per fer-la callar.
Es va produir un altre silenci i l’Skarpi va tornar a beure. En mirar els nens, que miraven l’Skarpi, vaig comprendre què em recordaven: una persona mirant nerviosa un rellotge. Vaig suposar que quan l’ancià s’acabés la beguda, la història s’acabaria també.
L’Skarpi va tornar a beure, aquesta vegada tan sols un glopet, i a continuació va deixar la copa damunt la barra i es va girar cap al seu públic.
—Qui vol sentir la història d’un home que va perdre un ull i que així va guanyar visió?
Pel seu to de veu, o per la reacció dels altres nens, vaig deduir que aquella era una pregunta purament retòrica.
—Molt bé, Lanre i la Guerra de la Creació. Una història molt i molt antiga. —Va passejar la mirada pel grup de nens—. Seieu i escolteu, perquè us parlaré de com era la ciutat lluent fa molts anys, a molts quilòmetres…
Fa molts anys, a molts quilòmetres, hi havia Mir Tariniel, la ciutat lluent. S’alçava entre les altes muntanyes del món com una pedra preciosa a la corona d’un rei.
Imagineu-vos una ciutat tan gran com Tarbean. Però a cada cantonada de cada carrer hi havia una font, o un arbre, o una estàtua tan bonica que fins i tot un home orgullós plorava en veure-la. Els edificis eren alts i elegants, excavats a la muntanya mateix, excavats en una pedra blanca i lluent que conservava la llum del sol fins més enllà del capvespre.
Sèlitos governava a Mir Tariniel. Només de mirar una cosa, Sèlitos veia el seu nom ocult i l’entenia. En aquells temps hi havia molta gent que podia fer això, però Sèlitos era el nomenador més poderós de tots els que vivien en aquella època.
Sèlitos era estimat per la gent que protegia. Els seus judicis eren estrictes i justos, i no hi havia ningú que hi pogués influir amb falsedats o enganys. El poder de la seva visió era tan gran que podia llegir els cors dels homes com si fossin llibres de lletres grosses.
En aquells temps es lliurava una guerra terrible en un vast imperi. La guerra es deia Guerra de la Creació, i l’imperi es deia Ergen. I malgrat que el món mai no havia vist un imperi tan magnífic ni una guerra tan terrible, l’un i l’altre ja només viuen a les històries. Fins i tot els llibres d’història que els esmentaven com un rumor incert s’han convertit en pols.
La guerra durava tant, que la gent amb prou feines recordava els temps en què el fum de les ciutats incendiades no ennegria el cel. Antigament hi havia hagut centenars de ciutats boniques escampades per tot l’imperi. Ara només eren ruïnes cobertes de cadàvers. Hi havia pesta i fam per totes bandes, i en alguns llocs era tan gran la desesperació que les mares ja no podien reunir prou esperança per posar noms als seus fills. Però quedaven vuit ciutats: Belen, Antus, Vaeret, Tinusa, Èmien i les ciutats bessones de Muril·la i Murel·la. Finalment hi havia Mir Tariniel, la més gran i l’única que no estava marcada per llargs segles de guerra. La protegien les muntanyes i uns soldats valents. Però la veritable causa de la pau de Mir Tariniel era Sèlitos. Utilitzant el poder de la seva visió, Sèlitos vigilava els ports de muntanya que conduïen a la seva estimada ciutat. Les seves estances eren a les torres més altes de la ciutat, perquè pogués albirar qualsevol atac molt abans que arribés a convertir-se en una amenaça.
Les altres set ciutats, que no comptaven amb els poders de Sèlitos, es protegien d’altres maneres. Van dipositar la seva confiança en el gruix de les muralles, en la pedra i l’acer. Van dipositar la seva confiança en la força dels braços, el valor i la sang. I per tant van dipositar la seva confiança en Lanre.
Lanre havia lluitat d’ençà que podia aixecar una espasa i quan va començar a mudar la veu, combatia com una dotzena d’homes fets i drets. Es va casar amb una dona anomenada Lyra, per la qual sentia un amor profund, una passió intensa.
Lyra era terrible i sàvia, i tenia tant poder com Lanre. Ja que, mentre que Lanre tenia la força del seu braç i el suport d’homes lleials, Lyra sabia els noms de les coses, i el poder de la seva veu podia matar un home o aplacar una tempesta.
Passaven els anys i Lanre i Lyra combatien l’un al costat de l’altra. Van defensar Belen d’un atac inesperat, salvant la ciutat d’un enemic que l’hauria destruït. Reunien exèrcits i feien entendre a les ciutats la importància de la lleialtat. Durant molts anys van foragitar els enemics de l’imperi. Els que s’havien deixat vèncer per la desesperació van començar a sentir que l’esperança tornava a cremar dins seu. La gent confiava a assolir la pau i va dipositar les seves esperances febles en Lanre.
Llavors va arribar la Nagra de la Mola de Vessten. Nagra volia dir «batalla» en la llengua de l’època, i a la Mola de Vessten va tenir lloc la batalla més gran i terrible d’aquella guerra terrible. Els exèrcits van lluitar sense parar durant tres dies sota el sol, i durant tres nits sense parar a la llum de la lluna. Cap bàndol no aconseguia derrotar l’altre, i tots dos es resistien a retirar-se.
Sobre la mateixa batalla tan sols cal que digui una cosa. A la Mola de Vessten, hi van morir més persones de les que viuen avui dia al món.
Lanre sempre era allà on la batalla era més cruenta, allà on més el necessitaven. Mai no va deixar anar l’espasa ni la va enfundar dins la beina. Al final, cobert de sang enmig d’un camp sembrat de cadàvers, Lanre es va enfrontar, tot sol, a un enemic terrible. Una gran bèstia amb escates de ferro negre, l’alè de la qual era una foscor que sufocava els homes. Lanre va lluitar contra la bèstia i la va matar. Lanre va aconseguir la victòria, però la va pagar amb la vida.
Un cop acabada la batalla, i quan l’enemic ja s’havia retirat darrere les portes de pedra, els supervivents van trobar el cadàver de Lanre, fred i inert, prop de la bèstia que havia mort. La notícia de la mort de Lanre es va estendre ràpidament i va cobrir el camp de batalla amb un mantell de desesperació. Encara que havien guanyat la batalla i havien canviat el curs de la guerra, cadascun d’ells sentia un fred intens dins seu. La petita flama d’esperança que cadascun d’ells cultivava va començar a parpellejar i a apagar-se. Havien dipositat totes les seves esperances en Lanre, i Lanre era mort.
Enmig del silenci, Lyra es va quedar dempeus al costat del cadàver de Lanre i va pronunciar el seu nom. La seva veu era un precepte. La seva veu era acer i pedra. La seva veu li ordenava que tornés a viure. Però Lanre jeia immòbil i mort.
Enmig del temor, Lyra es va agenollar al costat del cadàver de Lanre i va xiuxiuejar el seu nom. La seva veu era una crida. La seva veu era amor i desig. La seva veu li demanava que tornés a viure. Però Lanre jeia fred i mort.
Enmig de la desesperació, Lyra va caure sobre el cadàver de Lanre i va plorar el seu nom. La seva veu era un murmuri. La seva veu era retrunyiment i buidor. La seva veu li suplicava que tornés a viure. Però Lanre jeia sense alè i mort.
Lanre era mort. Lyra plorava i li tocava la cara amb mans tremoloses. Al seu voltant els homes giraven el cap, perquè era menys esfereïdor mirar el camp ensangonat que el dolor de Lyra.
Però Lanre va sentir la seva crida. Lanre es va girar cap al so de la seva veu i se’n va anar cap a ella. De darrere les portes de la mort, Lanre en va tornar. Va pronunciar el nom de la seva esposa i va abraçar Lyra per consolar-la. Va obrir els ulls i va fer el que va poder per eixugar-li les llàgrimes amb les mans tremoloses. I llavors va respirar fondo i va tornar a la vida.
Els supervivents de la batalla van veure que Lanre es bellugava i se’n van meravellar. La petita esperança de pau que cadascun d’ells havia alimentat durant tant de temps va cremar amb intensitat dins seu.
—Lanre i Lyra! —cridaven amb veu de tro—. L’amor del nostre senyor és més fort que la mort! La veu de la nostra senyora l’ha tornat a la vida! Junts han derrotat la mort! Junts, com no han d’aconseguir la victòria?
Així doncs, va continuar la guerra, però ara que Lanre i Lyra lluitaven l’un al costat de l’altra, el futur semblava menys descoratjador. Aviat tothom va saber la història de com Lanre havia mort, i de com el seu amor i el poder de Lyra l’havien tornat a la vida. Per primera vegada la gent podia parlar obertament de pau sense que ningú gosés considerar-la.
Van passar els anys. Els enemics de l’imperi estaven cada vegada més afeblits i més desesperats, i fins i tot els més cínics s’adonaven que la fi de la guerra era a prop.
Llavors van començar a circular rumors: Lyra estava malalta. Havien segrestat Lyra. Lyra havia mort. Lanre havia fugit de l’imperi. Lanre s’havia tornat boig. Alguns fins i tot deien que Lanre havia posat fi als seus dies i havia anat a buscar la seva esposa a la terra dels morts. Hi havia un munt d’històries, però ningú no sabia la veritat.
Enmig de tots aquests rumors, Lanre va arribar a Mir Tariniel. Hi va arribar tot sol, amb la seva espasa d’argent i la seva cota negra de malles de ferro. L’armadura se li adheria al cos com una segona pell d’ombra. L’havia forjat amb la carcassa de la bèstia que havia mort a la Mola de Vessten.
Lanre va demanar a Sèlitos que l’acompanyés fora de la ciutat. Sèlitos hi va accedir, amb l’esperança que Lanre li revelés quin problema tenia i disposat a oferir-li tot el consol que pot oferir un amic. Solien donar-se consells mútuament, perquè tots dos eren senyors entre la seva gent.
Sèlitos havia sentit els rumors i estava preocupat. Temia per la salut de Lyra, però encara temia més per Lanre. Sèlitos era un home savi. Sabia que el patiment pot afectar greument el cor i que les passions condueixen homes bons a la insensatesa.
Junts van recórrer les sendes de les muntanyes; Lanre anava davant. Van arribar a un cim des d’on es contemplaven les terres. Les torres orgulloses de Mir Tariniel brillaven a la llum de l’ocàs.
Després d’un llarg silenci, Sèlitos va dir:
—He sentit rumors terribles sobre la teva esposa.
Lanre no va dir res, i, pel seu silenci, Sèlitos va saber que Lyra era morta.
Després d’una altra llarga pausa, Sèlitos ho va tornar a intentar:
—Encara que no conec tot l’assumpte, Mir Tariniel és aquí per a tu, i et prestaré tota l’ajuda que pot donar un amic.
—Ja me n’has donat prou, vell amic. —Lanre es va girar i va posar la mà sobre l’espatlla de Sèlitos—. Silanxi, et vinculo. Pel nom de la pedra, queda’t petrificat. Aeruh, ordeno a l’aire. Que pesi com plom sobre la teva llengua. Selitos, et nomeno. Que tots els teus poders et fallin, tret de la visió.
Sèlitos sabia que en tot el món només hi havia tres persones que poguessin igualar la seva habilitat amb els noms: Àlef, Iax i Lyra. Lanre no tenia cap do per als noms; el seu poder consistia en la força del seu braç. Per a ell, intentar vincular Sèlitos pel seu nom seria tan va com l’atac d’un nen a un soldat amb una vara de salze.
No obstant això, el poder de Lanre li pesava al damunt com una gran càrrega, com un cargol de ferro, i Sèlitos es va veure incapaç de moure’s o parlar. Es va quedar dret, petrificat, sense poder fer res que no fos meravellar-se’n: com havia aconseguit Lanre aquell poder?
Confús i desesperat, Sèlitos va contemplar com queia la nit a les muntanyes. Amb horror, va veure que una part d’aquella negror que anava guanyant terreny era, de fet, un gran exèrcit que avançava cap a Mir Tariniel. I, el que era pitjor, no sonava cap campanada d’advertència. Sèlitos només podia quedar-se mirant mentre l’exèrcit s’anava apropant en secret.
Mir Tariniel va ser cremada, i els seus habitants, assassinats; com menys en parlem, millor. Els murs blancs van quedar carbonitzats, i les fonts rajaven sang. Durant una nit i un dia Sèlitos es va quedar impotent al costat de Lanre, mirant i escoltant els crits dels moribunds, el so del ferro, el cruixit de la pedra que es trencava.
L’endemà, quan ja clarejava sobre les torres ennegrides de la ciutat, Sèlitos es va adonar que es podia moure. Es va girar cap a Lanre i aquesta vegada la visió no li va fallar. Va veure dins Lanre una gran foscor i un esperit inquiet. Però Sèlitos encara sentia els grillons de l’encanteri que el vinculava. Es debatia entre la fúria i la perplexitat, i va parlar:
—Què has fet, Lanre?
Lanre continuava mirant les ruïnes de Mir Tariniel. Les seves espatlles s’inclinaven endavant com si portés un gran pes. Quan va parlar, hi havia fatiga en la seva veu:
—Se’m considerava un bon home, Sèlitos?
—Se’t tenia per un dels millors de nosaltres. Et consideràvem irreprotxable.
—Tanmateix, he fet això.
Sèlitos no tenia ni esma de mirar la seva ciutat en ruïnes.
—Tanmateix, has fet això —va concedir—. Per què?
Lanre va fer una pausa.
—La meva esposa és morta. L’engany i la traïció m’hi van portar, però la seva mort pesa sobre les meves mans. —Va empassar saliva i es va girar per contemplar les terres.
Sèlitos li va seguir la mirada. Des d’aquella posició elevada a les muntanyes va veure columnes de fum negre que pujaven de la plana. Sèlitos va saber amb certesa i horror que Mir Tariniel no era l’única ciutat que havia estat destruïda. Els aliats de Lanre havien causat la ruïna dels últims bastions de l’imperi.
Lanre es va girar.
—I se’m tenia per un dels millors, com tu dius. —Era terrible contemplar la cara de Lanre. El dolor i la desesperació l’havien destrossat—. Jo, que sóc considerat savi i bo, he fet tot això! —Va gesticular frenèticament—. Imagina quines coses impies deu tenir un home menys valuós dins el seu cor secret. —Lanre va posar-se de cara a Mir Tariniel i el va envair una mena de pau—. Per a ells, si més no, s’ha acabat. Ells estan salvats. Salvats dels milers de maldats de la vida quotidiana. Salvats dels dolors d’un destí injust.
Sèlitos va parlar suaument:
—Salvats de la joia i l’admiració…
—No hi ha joia! —va cridar Lanre amb una veu espantosa. El so de la seva veu va trencar les pedres i va rebotar cap a ells amb un ressò tallant—. Tota la joia que creix aquí és ofegada de seguida per les males herbes. No sóc cap monstre que destrueix per un plaer recargolat. He sembrat sal perquè cal triar entre tenir males herbes i no tenir res.
Sèlitos, que només veia buidor darrere els seus ulls, es va inclinar per agafar un tros oscat d’una pedra cristal·litzada amb l’extrem punxegut.
—Pretens matar-me amb una pedra? —Lanre va fer una rialla—. Volia que entenguessis, que sabessis que no ha estat la bogeria el que m’ha portat a fer aquestes coses.
—No ets boig —va reconèixer Sèlitos—. No veig bogeria dins teu.
—Confiava que potser em voldries ajudar en el meu propòsit —va dir Lanre amb un anhel desesperat a la veu—. Aquest món és com un amic que pateix una ferida mortal. Un glop amarg ofert a cuita-corrents només alleuja el dolor.
—Destruir el món? —va dir Sèlitos suaument per a si mateix—. No ets boig, Lanre. El que s’ha apoderat de tu és pitjor que la bogeria. Jo no et puc curar.
Sèlitos va acariciar la punta esmolada de la pedra que tenia a la mà.
—Em mataràs per curar-me, vell amic? —Lanre va tornar a riure, terrible i salvatge. Aleshores va mirar Sèlitos, i als seus ulls buits es va reflectir una esperança sobtada—. Ho pots fer? —va preguntar—. Pots matar-me, vell amic?
Sèlitos, ja sense la bena als ulls, va mirar el seu amic. Va veure que Lanre, gairebé boig de dolor, havia buscat el poder per tornar la vida a Lyra. Per amor a Lyra, Lanre havia buscat el coneixement en un lloc on val més deixar-lo estar, i l’havia obtingut a un preu terrible.
Tanmateix, ni en la plenitud del seu poder guanyat amb feines i treballs, no va poder fer tornar Lyra. Sense ella, per a Lanre la vida només era una càrrega, i el poder que havia obtingut era com un ganivet calent a la seva ment. Per fugir de la desesperació i l’angoixa, Lanre s’havia suïcidat. Prenent el refugi final de tots els homes, intentant fugir més enllà de les portes de la mort.
Però de la mateixa manera que l’amor de Lyra l’havia fet retrocedir abans des de l’altra banda de la porta final, aquesta vegada el poder de Lanre el va obligar a tornar del dolç oblit. El seu nou poder el va forçar a tornar al seu cos, l’obligava a viure.
Sèlitos va mirar Lanre i ho va entendre tot. Davant el poder de la seva visió, aquelles coses penjaven com domassos a l’aire al voltant de la forma tremolosa de Lanre.
—Et puc matar —va dir Sèlitos, i després va apartar la mirada de l’expressió de Lanre, esperançada de sobte—. Durant una hora, o un dia. Però tornaràs, atret com el ferro cap a una caramida. El teu nom crema amb el poder que tens a dins. No el puc apagar, com tampoc no puc llençar una pedra i fer caure la lluna.
Les espatlles de Lanre es van inclinar.
—N’havia concebut esperances —es va limitar a dir—, tot i que sabia la veritat. Ja no sóc el Lanre que coneixies. El meu és un nom nou i terrible. Sóc Hàliax, i cap porta no em pot barrar el pas. Ho he perdut tot, no tinc la Lyra, no tinc la dolça fugida del son, ni l’oblidança meravellosa, fins i tot la bogeria és fora del meu abast. La mateixa mort és una porta oberta al meu poder. No hi ha fugida. Només tinc l’esperança de l’oblit quan tot hagi desaparegut i l’Aleu caigui sense nom del cel. —Dit això, Lanre va amagar el rostre entre les mans i uns sanglots silenciosos i atroços van sacsejar-li el cos.
Sèlitos va contemplar les terres que s’estenien als seus peus i va sentir una petita espurna d’esperança. Sis columnes de fum s’alçaven a la llunyania. Mir Tariniel havia desaparegut i sis ciutats havien estat destruïdes. Però això volia dir que no tot estava perdut. Encara quedava una ciutat…
Malgrat tot el que havia succeït, Sèlitos va mirar Lanre amb compassió, i quan va parlar ho va fer amb tristesa a la veu:
—No hi ha res, doncs? No hi ha esperança? —Va col·locar una mà al braç de Lanre—. Hi ha dolçor a la vida. Fins i tot després de tot això, t’ajudaré a buscar-la. Si ho vols intentar.
—No —va dir Lanre. Es va redreçar tan alt com era, amb el rostre regi darrere els solcs de dolor—. Res no és dolç. Sembraré sal per por que creixin les males herbes amargues.
—Ho sento —va dir Sèlitos, que també es va redreçar.
Aleshores Sèlitos va parlar amb veu forta:
—La meva visió no ha estat mai ennuvolada. No vaig veure la veritat dins el teu cor.
Sèlitos va inspirar fondo.
—Vaig ser enganyat pel meu ull, però mai més… —Va aixecar la pedra i se’n va clavar la punta esmolada a l’ull. El seu crit va ressonar entre les roques i Sèlitos va caure de genolls, panteixant—. Que mai més no sigui tan cec.
Hi hagué un gran silenci i els grillons de l’encanteri es van retirar de Sèlitos. Va llençar la pedra als peus de Lanre i va dir:
—Pel poder de la meva sang et vinculo. Que el teu nom et maleeixi.
Sèlitos va pronunciar el llarg nom que era dins el cor de Lanre, i el so de la seva veu va enfosquir el sol i va fer que el vent arrenqués pedres del vessant de la muntanya.
Llavors Sèlitos va parlar:
—Que caigui damunt teu la meva maledicció. Que el teu rostre sempre estigui envoltat d’una ombra negra com les torres enderrocades de la meva estimada Mir Tariniel.
»Que caigui damunt teu la meva maledicció. El teu nom es girarà en contra teu i no tindràs pau.
»Que caigui damunt teu i damunt tots els que et segueixin la meva maledicció. Que duri fins que el món s’acabi i l’Aleu caigui sense nom del cel.
Sèlitos va contemplar com s’aplegava la foscor al voltant de Lanre. Aviat no se’n van poder veure els trets atractius, només una vaga impressió del nas, la boca i els ulls. Tota la resta era una ombra negra.
Aleshores Sèlitos es va aixecar i va dir:
—M’has vençut una vegada mitjançant l’astúcia, però no ho faràs mai més. Ara hi veig més bé que abans i tinc tot el meu poder. No et puc matar, però et puc expulsar d’aquí. Fora! La teva imatge em repugna encara més perquè sé que un dia vas ser bo.
Tanmateix, mentre les pronunciava, aquelles paraules tenien un gust amarg a la seva boca. Lanre, amb el rostre dins una ombra més fosca que una nit sense estels, va ser arrossegat ben lluny com el fum és arrossegat pel vent.
Llavors Sèlitos va acotar el cap i va plorar llàgrimes calentes de sang damunt la terra.
Fins que l’Skarpi no va parar de parlar, no em vaig adonar que m’havia quedat totalment absort en la història. Va inclinar el cap endarrere i va escurar el vi de la seva copa ampla de fang. La va posar de cap per avall i la va deixar damunt la barra amb un cop sord i definitiu.
Hi va haver una petita cridòria feta de preguntes, comentaris, peticions i agraïments d’uns infants que havien estat quiets com pedres al llarg de tota la història. L’Skarpi va fer un petit gest al cambrer, que va servir una gerra de cervesa mentre els nens començaven a sortir al carrer a poc a poc.
Vaig esperar que marxés l’últim nen per acostar-m’hi. Ell em va clavar aquells ulls de color blau diamant i jo vaig balbucejar:
—Gràcies. Volia donar-vos les gràcies. Al meu pare li hauria encantat aquesta història. És el… —Em vaig interrompre—. Volia donar-vos això. —Vaig treure mig penic de ferro—. No he pagat perquè no sabia com anava la cosa. —La meva veu semblava rovellada. Segurament aquelles frases eren les més llargues que havia pronunciat des de feia un mes.
Em va mirar amb atenció.
—Les regles són aquestes —va dir emfatitzant-les amb els seus dits nuosos—. Una: no parlar mentre parlo jo. Dos: donar una moneda petita, només si te’n sobren.
Va mirar el mig penic que jo havia deixat damunt la barra.
Com que no volia reconèixer fins a quin punt el necessitava, vaig mirar de dir alguna altra cosa:
—Sabeu moltes històries?
Va somriure i la xarxa d’arrugues que li travessava la cara va esdevenir part d’aquell somriure.
—Només conec una història, però sovint els fragments petits semblen històries per si mateixos. —Va fer un glop—. La història creix al nostre voltant. A les cases pairals dels ceàldims i als tallers dels ceàlders, més enllà del Murtempestós, al gran mar de sorra. A les casetes de pedra dels Adem, plenes de converses silencioses. I de vegades… —va somriure—, de vegades la història creix a les tavernes miserables dels carrerons del Moll de Tarbean.
Els seus ulls vius van mirar dintre meu, com si jo fos un llibre que ell pogués llegir.
—No hi ha cap història bona que no toqui la realitat —vaig dir per omplir el silenci, repetint una frase que solia dir el pare. Se’m feia estrany tornar a parlar amb algú, estrany però agradable—. Hi ha tanta veritat aquí com a qualsevol lloc, suposo. És una llàstima, al món no li aniria pas malament una mica menys de veritat i una mica més de… —No vaig acabar la frase, perquè no sabia què era el que li convenia més. Em vaig mirar les mans i vaig desitjar que fossin més netes.
Va fer lliscar el mig penic cap a mi. El vaig agafar i va somriure. La seva mà aspra es va posar, lleugera com un ocell, a la meva espatlla.
—Cada dia llevat de Dol. A la sisena campanada, si fa no fa.
Vaig fer unes passes per marxar, però em vaig aturar.
—És veritat? La història. —Vaig fer un gest vague—. La part que heu explicat avui.
—Totes les històries són veritat —va dir l’Skarpi—, però aquesta va passar de debò, si et refereixes a això. —Va fer un altre glop a poc a poc i va somriure de nou mentre els ulls vius li dansaven—. Si fa no fa. Cal ser una mica mentider per explicar una història de la manera adequada. Massa veritat confon els fets. Massa sinceritat et fa semblar fals.
—El pare solia dir el mateix. —Així que el vaig esmentar, es va aixecar dins meu una massa confusa d’emocions. Només quan vaig veure que els ulls de l’Skarpi em seguien em vaig adonar que estava retrocedint nerviosament cap a la sortida. Em vaig aturar i em vaig forçar a girar-me i sortir per la porta—. Seré aquí, si puc.
—Ja ho sé —va dir darrere meu amb veu riallera.