Vaig sortir de la taverna somrient, sense pensar que encara era al Moll i en perill. M’animava molt saber que aviat tindria l’ocasió de sentir una altra història. Feia molt de temps que no anhelava res. Vaig tornar a la meva cantonada, vaig malgastar tres hores pidolant i no vaig guanyar ni un ardit pels meus esforços. Ni tan sols això em va descoratjar. L’endemà era Dol, però després hi hauria més històries.
De tota manera, mentre era allà assegut vaig sentir que m’assaltava un neguit vague. La sensació que em descuidava alguna cosa m’entelava la felicitat. Vaig mirar de no fer-ne cas, però em va acompanyar tot aquell dia i l’endemà, com un mosquit que no podia veure i encara menys aixafar. Al final del dia, estava convençut que havia oblidat alguna cosa. Alguna cosa sobre la història que havia explicat l’Skarpi.
Sens dubte per a vosaltres deu ser fàcil, perquè heu sentit la història ben ordenada i explicada. Penseu que vivia com un animaló a Tarbean des de feia gairebé tres anys. Algunes parts de la meva ment encara dormien, i els records dolorosos es cobrien de polsim darrere la porta de l’oblit. M’havia acostumat a evitar-los, de la mateixa manera que un tolit mira de no carregar el pes sobre la cama malalta.
La sort em va somriure l’endemà; vaig reeixir a robar un fardell de retalls de la part de darrere d’un carro i el vaig vendre a un drapaire per quatre penics de ferro. Estava massa afamat per pensar en el futur; així doncs, em vaig comprar un gran tall de formatge i una salsitxa, i després un pa sencer i un pastís de poma acabat de fer. Finalment, vaig tenir el caprici d’anar a la porta de darrere de l’hostal més proper i gastar-me l’últim penic en una gerra de cervesa forta.
Vaig seure als esglaons d’una fleca que hi havia davant la fonda i m’hi vaig quedar veient passar la gent mentre gaudia del millor àpat que em regalava des de feia mesos. Aviat el crepuscle va donar pas al capvespre i el cap em va començar a voltar per efecte de la cervesa. Era una sensació agradable, però quan el menjar se’m va assentar a l’estómac va tornar aquella sensació apressant, més intensa que abans. Vaig corrugar les celles; m’empipava que això em fes malbé un dia que, d’altra banda, podia considerar perfecte.
La foscor es va accentuar fins que l’hostal de l’altre cantó del carrer va quedar banyat per un bassal de llum. Unes dones rondaven prop de la porta. Murmuraven en veu baixa i llençaven mirades eloqüents als homes que passaven.
Em vaig acabar la cervesa, i quan anava a travessar el carrer i a tornar la gerra, vaig veure el parpelleig d’una torxa que s’acostava. En mirar cap al final del carrer vaig veure el color gris inconfusible de la túnica d’un sacerdot tehlin, i vaig decidir esperar fins que hagués passat de llarg. Borratxo en Dol i acabat de convertir en lladre, com menys contacte tingués amb el clergat, millor.
El sacerdot duia la caputxa posada, i com que la torxa que portava s’interposava entre nosaltres no li vaig poder veure la cara. Es va acostar al grup de dones i hi va haver una breu discussió. Vaig sentir la dringadissa distintiva d’unes monedes i em vaig aclofar encara més al portal fosc.
El tehlin va fer mitja volta i va marxar per on havia vingut. Em vaig quedar quiet; no volia que es fixés en mi, no volia haver d’arrencar a córrer amb el cap voltant-me. Aquell cop, però, la torxa no s’interposava entre nosaltres. Quan el sacerdot es va girar cap a mi, no li vaig veure la cara, només foscor sota la caputxa, només ombres.
Va continuar el seu camí, sense adonar-se de la meva presència, o sense que li importés. Tanmateix, jo em vaig quedar allà on era, incapaç de moure’m. La imatge de l’home encaputxat, la seva cara amagada entre ombres, havia obert una porta de bat a bat a la meva ment i els records en sortien a patolls. Recordava un home que tenia els ulls buits i un somriure de malson als llavis, recordava la sang de la seva espasa. En Cendrot, la seva veu com un vent glaçat: «És aquest el foc dels teus pares?».
No pas ell, l’home que hi havia darrere seu. L’home silenciós que estava assegut al costat del foc. L’home que tenia la cara envoltada d’ombres. Hàliax. Aquell era el record mig oblidat que planava sobre la meva consciència d’ençà que havia sentit la història de l’Skarpi.
Vaig córrer cap a les teulades i em vaig embolcallar amb la meva flassada espellifada. A poc a poc, els fragments d’història i de record anaven encaixant. Vaig començar a reconèixer veritats impossibles. Els Xandrian eren reals. Hàliax era real. Si la història que l’Skarpi havia explicat era veritat, llavors Lanre i Hàliax eren la mateixa persona. Els Xandrian havien assassinat els meus pares, tots els components de la meva companyia. Per què?
Altres records pujaven a borbolls a la superfície de la meva ment. Vaig veure l’home d’ulls negres, en Cendrot, agenollat davant meu. La seva cara sense expressió, la seva veu esmolada i freda. «Els pares d’algú —va dir— s’han dedicat a cantar unes cançons molt i molt lletges.»
Havien mort els pares pel fet de compilar històries sobre els Xandrian. Havien mort tota la meva companyia per una cançó. Em vaig passar despert tota la nit amb aquests pensaments ficats al cap. A poc a poc vaig anar comprenent que eren la veritat.
Què vaig fer llavors? Vaig jurar que els trobaria i que els mataria pel que havien fet? Potser sí. Però encara que ho fes, en el fons sabia que era impossible. Tarbean m’havia fet pràctic. Matar els Xandrian? Matar Lanre? Per on havia de començar? Tindria més sort provant de robar la lluna. Si més no, sabia on buscar la lluna a la nit.
Hi havia una cosa que sí que podia fer. L’endemà preguntaria a l’Skarpi quina veritat real hi havia darrere les seves històries. No era gaire, però era tot el que tenia. La revenja podia ser fora del meu abast, si més no de moment. Però encara em quedava l’esperança de saber la veritat.
Em vaig nodrir d’aquella esperança durant les hores fosques de la nit, i quan va sortir el sol em vaig adormir.