L’endemà em vaig despertar lleganyós en sentir campanes. Vaig comptar quatre campanades, però no sabia quantes me n’havia pogut perdre. Vaig parpellejar per treure’m la son de les orelles i vaig intentar calcular l’hora a partir de la posició del sol. La sisena campanada més o menys. L’Skarpi devia estar començant la seva història.
Vaig córrer pels carrers. Els meus peus descalços trepitjaven les llambordes aspres, esquitxant als bassals i fent drecera pels carrerons. Tot va esdevenir borrós al meu voltant mentre m’omplia els pulmons amb l’aire humit i estancat de la ciutat.
Vaig irrompre al Mig Pal gairebé corrent i em vaig quedar repenjat a la paret del fons, al costat de la porta. Em vaig adonar que hi havia molta gent a la taverna malgrat que era tan d’hora.
Aleshores la història de l’Skarpi em va capturar, i només vaig poder escoltar la seva veu greu i sonora, i mirar-li els ulls brillants.
… Sèlitos Un Ull es va avançar i va dir:
—Senyor, si faig això, se’m donarà el poder de venjar la pèrdua de la ciutat lluent? Podré desbaratar els plans de Lanre i els seus Xandrian que mataren innocents i cremaren la meva estimada Mir Tariniel?
Àlef va dir:
—No. Tots els assumptes personals han de quedar de banda, i només has de castigar o recompensar el que tu mateix vegis a partir d’avui.
Sèlitos va acotar el cap.
—Em sap greu —va dir—, però el meu cor em diu que he d’intentar impedir aquestes coses abans que succeeixin, i no pas esperar i castigar més tard.
Alguns Ruach van murmurar paraules d’aprovació i es van posar al seu costat, perquè recordaven Mir Tariniel i estaven plens de ràbia i de dolor per la traïció de Lanre.
Sèlitos es va apropar a Àlef i es va agenollar davant seu.
—No ho puc fer, perquè no puc oblidar. Però m’hi enfrontaré amb l’ajuda d’aquests fidels Ruach. Veig que els seus cors són purs. Ens anomenarem els Àmir, en memòria de la ciutat devastada. Deturarem els plans de Lanre i de tots els que el segueixin. Res no ens impedirà assolir el bé més gran.
Molts Ruach es van apartar de Sèlitos. Tenien por i no es volien involucrar en assumptes tan seriosos.
Però Tehlu va fer un pas endavant i va dir:
—Per mi el més important és la justícia. Deixaré aquest món per servir-lo millor servint-te a tu.
Es va agenollar davant Àlef, amb el cap cot i els palmells oberts a cada costat.
D’altres es van oferir. L’alt Kirel, que s’havia cremat però havia sobreviscut entre les cendres de Mir Tariniel. Deah, que va perdre dos marits a la batalla, i que tenia la cara, la boca i el cor durs i freds com la pedra. Enlas, que no duia espasa ni menjava carn d’animals, i que ningú no havia sentit parlar mai amb duresa. La rossa Geisa, que tenia cent pretendents a Belen abans que caiguessin les muralles. La primera dona que va conèixer el contacte indesitjat d’un home.
Lecelte, que reia sovint, fins i tot quan estava afligit. Imet, que només era un nen, que mai no cantava i que matava amb rapidesa i sense vessar ni una llàgrima. Ordal, la més jove de tots, que mai no havia vist morir ningú i que era davant Àlef, valenta, amb els cabells daurats adornats amb cintes. I al seu costat hi havia Andan, el rostre del qual era una màscara amb ulls flamejants, i el nom del qual significava «ira».
Es van apropar tots a Àlef, i ell els va tocar. Els va tocar les mans, els ulls i el cor. La darrera vegada que els va tocar hi va haver dolor, i a l’esquena els van sortir unes ales que els havien de permetre anar allà on volguessin. Ales de foc i ombra. Ales de ferro i vidre. Ales de pedra i sang.
Tot seguit Àlef va pronunciar els seus noms llargs, i els va embolcallar un foc blanc. El foc va dansar tot al llarg de les seves ales i es van tornar ràpids. El foc va vacil·lar als seus ulls i van poder veure el més fondo del cor dels homes. El foc els va omplir la boca i van cantar cançons de poder. Tot seguit el foc es va instal·lar al seu front, com estels d’argent, i es van tornar immediatament honrats, savis i terrible la seva contemplació. Tot seguit el foc els va consumir i van desaparèixer per sempre de la vista dels mortals.
Només els més poderosos els poden veure, i amb molta dificultat i molt perill. Ells imposen justícia al món, i Tehlu és el més poderós de tots…
—Ja n’he sentit prou. —No ho havia dit en veu alta, però va ser com si hagués cridat. Quan l’Sparki explicava una història, qualsevol interrupció era com mastegar un gra de sorra enmig d’un mos de pa.
Dos individus vestits amb capes fosques que eren al fons de l’estança van anar cap a la barra. L’un era alt i orgullós, i l’altre, baixet i anava encaputxat. Mentre caminaven vaig entreveure unes túniques grises sota les capes: sacerdots tèhlins. Encara pitjor, vaig veure dos homes més que duien una cuirassa sota la capa. Mentre eren asseguts no m’hi havia fixat, però en veure’ls aixecar-se vaig comprendre que eren els homes durs de l’església. Feien cara de pomes agres i la forma de les seves capes em va fer sospitar que portaven espases.
No vaig ser l’únic que ho va veure. Els nens es van esquitllar per la porta. Els més vius van mirar d’aparentar indiferència, però alguns van arrencar a córrer abans d’arribar al carrer. Només ens hi vam quedar tres: un noi ceàldic que duia una camisa amb randa, una nena que anava descalça i jo. Tres insensats.
—Crec que ja n’hem sentit tots prou —va dir el més alt dels sacerdots amb severitat.
Era prim i tenia uns ulls enfonsats amb una brillantor tènue, com brases. Una barba molt ben tallada del color del sutge li esmolava les vores de la cara, que semblava la fulla d’un ganivet.
Va donar la seva capa al sacerdot més baixet i encaputxat. A sota duia la túnica grisa dels tèhlins. Al voltant del coll portava un joc de pesos d’argent. Em va caure l’ànima als peus. No era només un sacerdot, sinó un jutge. Els altres dos nens van sortir per la porta.
El jutge va dir:
—Sota la mirada vigilant de Tehlu, t’acuso d’heretgia.
—En dono fe —va dir l’altre sacerdot.
El jutge va fer senyals als mercenaris.
—Lligueu-lo.
Els mercenaris van obeir amb una eficàcia brusca. L’Skarpi va suportar tot el procés sense alterar-se i sense articular ni un sol mot.
El jutge va observar els seus guardaespatlles mentre començaven a lligar els punys de l’Skarpi; després es va girar una mica, com si volgués apartar el rondallaire del seu pensament. Va recórrer la taverna amb una mirada plena d’atenció; la inspecció es va acabar quan els seus ulls van topar amb l’home calb i amb davantal que era darrere la barra.
—Que Te-Tehlu us beneeixi! —va quequejar l’amo del Mig Pal.
—Ja ens beneeix —es va limitar a dir el jutge. Va tornar a recórrer la taverna amb la mirada. Per fi es va girar cap a l’altre sacerdot, que es va apartar de la barra—. Anthony, creus que en un local tan bonic com aquest hi pot haver heretges?
—Tot és possible, senyor jutge.
—Aaah —va dir el jutge, i va passejar lentament els ulls per tota l’estança; un cop més, va acabar inspeccionant l’home darrere la barra.
—Puc oferir a vostres senyories alguna cosa per beure? —es va afanyar a dir el taverner.
Hi va haver un únic silenci.
—Vull dir… alguna cosa per beure per a vós i per als vostres germans. Una bona bóta de vi blanc de Fallows? Per mostrar-vos el meu agraïment. El deixo ser aquí perquè al principi les seves històries eren interessants. —Va empassar saliva i va continuar parlant a corre-cuita—: Però llavors va començar a dir coses escandaloses. No gosava fer-lo fora, perquè és evident que és boig, i tothom sap que Déu castiga durament els que maltracten els bojos… —Es va interrompre, deixant la sala en silenci de cop i volta. Va empassar saliva, i des del lloc on era jo, prop de la porta, vaig sentir com li petava la gola.
—Un oferiment molt generós —va dir el jutge per fi.
—Molt generós —va repetir l’altre sacerdot.
—De vegades, però, la beguda tempta els homes a cometre accions malvades.
—Accions malvades —va xiuxiuejar l’altre sacerdot.
—I alguns dels nostres germans han fet vots contra les temptacions de la carn. Així doncs, he de refusar el teu oferiment. —La veu del jutge traspuava un disgust pietós.
Vaig aconseguir que l’Skarpi em mirés i vaig veure com esbossava un somriure discret. Vaig sentir un nus a l’estómac. L’ancià rondallaire no semblava tenir ni idea del destret on s’havia ficat. Però alhora, en el fons, el meu egoisme em deia: «Si haguessis arribat abans i ja haguessis esbrinat el que necessitaves saber, ara no et semblaria tan greu, oi?».
L’amo de la taverna va trencar el silenci:
—Senyors, ja que no us podeu emportar la bóta, per què no accepteu el seu valor?
El jutge es va quedar pensatiu.
—Feu-ho pels infants —va afegir el taverner—. Sé que emprareu aquests diners a ajudar-los.
El jutge va estrènyer els llavis.
—Entesos —va dir després d’una pausa—. Pels infants.
—Pels infants —va dir l’altre sacerdot en un to desagradable.
El propietari va compondre un somriure feble.
L’Skarpi va posar els ulls en blanc i em va picar l’ullet.
—Es diria —va dir l’Skarpi amb la seva veu melosa— que uns clergues elegants com vosaltres trobarien coses millors a fer que detenir rondallaires i extorsionar homes decents.
La dringadissa de les monedes del taverner es va apagar i va ser com si tota l’estança contingués la respiració. Amb una tranquil·litat estudiada, el jutge es va girar d’esquena a l’Skarpi i va parlar per damunt de l’espatlla adreçant-se al sacerdot més baix:
—Pel que es veu som davant un heretge cortès, Anthony! Quina cosa tan estranya i meravellosa! El podríem vendre a una companyia Ruh; té una certa retirada amb un gos parlant.
L’Skarpi va parlar amb la mirada fixa a l’esquena del jutge:
—No és pas que esperi que sortiu a buscar de Hàliax i els Set. «Homes petits, actes petits», dic jo sempre. M’imagino que el problema consisteix a trobar una feina prou petita per a uns homes com vosaltres. Però teniu recursos. Podríeu recollir escombraries o mirar si hi ha polls als llits dels bordells quan els visiteu.
El jutge es va girar, va aferrar la copa d’argila cuita de damunt de la barra i la va estavellar contra el cap de l’Skarpi, fent-la miques.
—No parlis en la meva presència! —va xisclar—. Tu no saps res!
L’Skarpi va sacsejar una mica el cap, com si volgués espavilar-se. Un fil de sang va començar a córrer pel seu rostre colrat i es va perdre en una d’aquelles celles d’escuma de mar.
—Suposo que tens raó. Tehlu sempre deia…
—No pronunciïs el seu nom! —va bramar el jutge, molt vermell—. La teva boca el macula. La teva llengua en fa una blasfèmia.
—Au, Erlus —va dir l’Skarpi com si parlés amb un nen petit—. Tehlu t’odia més que la resta de la gent, i això no és pas poc.
Hi va haver un silenci estrany a la taverna. El jutge es va tornar blanc.
—Que Déu tingui pietat de tu —va dir amb veu freda i tremolosa.
L’Skarpi va mirar un moment el jutge sense dir res. Llavors es va posar a riure. Era una rialla estrepitosa, sonora i perplexa, que li sorgia del fons de l’ànima.
Els ulls del jutge van buscar un dels homes que havia lligat el rondallaire. El mercenari, sense preàmbuls, va colpejar l’Skarpi amb el puny. La primera vegada en un ronyó, després al clatell.
L’Skarpi va caure a terra. La taverna es va quedar en silenci. El soroll del seu cos en colpejar les posts del terra va semblar apagar-se abans que el ressò de la seva rialla. A un senyal del jutge, un dels guàrdies va enlairar l’ancià pel clatell. El vell es balancejava com un nino de drap, fregant el terra amb els peus.
Però l’Skarpi no estava estabornit, només atordit. El rondallaire va girar els ulls per enfocar el jutge.
—Que Déu tingui pietat «de mi». —Va fer un grall que en un altre moment podria haver estat una rialla—. No saps la gràcia que té això venint de tu.
Llavors l’Skarpi va parlar com si s’adrecés a l’aire:
—Corre, Kvothe. Amb aquesta mena de gent no s’aconsegueix res de bo. Vés-te’n a les teulades. Queda’t un temps allà on no et puguin veure. Tinc amics a l’església que em poden ajudar; tu, en canvi, no hi pots fer res. Vés-te’n.
Com que no em mirava mentre parlava, hi va haver un moment de confusió. El jutge va fer un altre senyal i un dels guàrdies va clavar un cop a l’Skarpi al cap. L’ancià va posar els ulls en blanc i el cap li va caure cap endavant. Em vaig esquitllar per la porta i vaig sortir al carrer.
Vaig seguir el consell de l’Skarpi i abans que sortissin de la taverna jo ja corria per les teulades.