A les teulades, refugiat al meu amagatall, em vaig embolcallar amb la meva flassada i vaig plorar. Vaig plorar com si alguna cosa s’hagués trencat dintre meu i tot vessés.
Quan em vaig cansar de plorar ja era negra nit. Em vaig quedar allà estirat contemplant el cel, esgotat però incapaç de dormir. Vaig pensar en els meus pares i en la companyia, i em vaig sorprendre en veure que els records eren menys amargs que abans.
Per primera vegada en tots aquells anys vaig utilitzar un dels trucs que m’havia ensenyat en Ben per asserenar i aguditzar la ment. Em va costar més del que recordava, però me’n vaig sortir.
Quan dorms tota una nit sense moure’t, en despertar-te al matí tens el cos rígid. Si recordeu com és aquell primer estirament, plaent i ardu, potser entendreu com se sentia la meva ment després de tants anys, traient-se la son de les orelles a les teulades de Tarbean.
Em vaig passar la resta de la nit obrint les portes de la meva ment. A dins hi vaig trobar coses que havia oblidat feia molt de temps: la mare combinant paraules per compondre una cançó, exercicis de dicció per actuar, tres receptes d’infusions per calmar els nervis i afavorir el son, escales de llaüt.
La meva música. De debò feia anys que no tenia un llaüt a les mans?
Em vaig passar molt de temps pensant en els Xandrian, en el que havien fet a la companyia, en el que m’havien arrabassat. Vaig recordar la sang i la pudor de cabells cremats i vaig sentir que al meu pit hi cremava una ràbia sorda i profunda. Confesso que aquella nit vaig tenir pensaments venjatius i tenebrosos.
Però els anys que havia passat a Tarbean m’havien infós un pragmatisme ferri. Sabia que la venjança només era una fantasia infantil. Tenia quinze anys. Què hi podia fer, jo?
Però sabia una cosa. Se m’havia acudit mentre recordava. Era una cosa que Hàliax havia dit a en Cendrot: «Qui et protegeix dels Àmir, dels cantants, dels Sithe i de tot allò que et podria fer mal?».
Els Xandrian tenien enemics. Si aconseguia trobar-los, m’ajudarien. No tenia ni idea de qui eren els cantants ni els Sithe, però tothom sabia que els Àmir eren els cavallers de l’església, la poderosa mà dreta de l’imperi d’Àtur. Malauradament, tothom sabia també que feia tres-cents anys que no existien els Àmir. S’havien dissolt després de la caiguda de l’imperi d’Àtur.
Però Hàliax n’havia parlat com si encara existissin. I la història de l’Skarpi suggeria que els Àmir havien començat amb Sèlitos, no pas amb l’imperi d’Àtur, tal com a mi sempre m’havien ensenyat. Era evident que la història tenia continuació, una continuació que em calia conèixer.
Com més hi pensava, més preguntes em sorgien. Era evident que els Xandrian no mataven tothom que compilés històries o cantés cançons sobre ells. Tothom sabia alguna història sobre els Xandrian, i tots els infants del món, en un moment o altre, han cantat aquella cançoneta absurda sobre els seus senyals. Què era el que feia que la cançó dels meus pares fos diferent?
Tenia moltes preguntes. I només podia anar a un lloc, és clar.
Vaig repassar les meves escasses possessions. Tenia una flassada espellifada i un sac de xarpellera farcit amb una mica de palla que utilitzava de coixí. Tenia una ampolla de mig litre plena d’aigua, amb un tap de suro. Un tros de lona que subjectava amb uns maons i utilitzava com a paravent a les nits fredes. Un parell de terrossos de sal i una sabata gastada que m’anava petita, però que esperava bescanviar per alguna altra cosa.
I vint-i-set penics de ferro en moneda corrent. Tots els meus estalvis. Uns dies enrere m’havia semblat un tresor immens, ara sabia que no n’hi hauria mai prou.
Mentre sortia el sol, vaig treure Retòrica i lògica de l’amagatall, sota una biga. Vaig retirar l’embolcall de lona gastada amb què el protegia i em va alleujar molt veure que era sec i intacte. Vaig acariciar el cuir suau de les cobertes. El vaig estrènyer a la meva galta i vaig sentir l’olor de la part de darrere del carro d’en Ben: olor d’espècies i de llevat, barrejada amb l’olor acre dels àcids i les sals químiques. Era l’últim objecte tangible del meu passat.
El vaig obrir i vaig llegir el que en Ben havia escrit a la guarda feia més de tres anys:
Kvothe,
Defensa’t bé a la Universitat. Fes que estigui orgullós de tu.
Recorda la cançó del teu pare. Vigila amb la insensatesa.
El teu amic,
Abenthy
Vaig assentir i vaig passar la pàgina.