En Kote fullejava un llibre ociosament, provant de no fer cas del silenci de la fonda buida, quan es va obrir la porta i en Graham va entrar a l’habitació d’esquena.
—L’he acabat ara mateix. —En Graham va maniobrar entre el laberint de taules amb una cura exagerada—. Te’l volia portar ahir a la nit, però llavors vaig pensar: «Una última capa d’oli, frega’l i deixa que s’eixugui». No puc dir que em sàpiga greu. Senyor i senyora, és el més bonic que han fet mai aquestes mans.
Es va formar una petita arruga entre les celles de l’hostaler. Llavors, en veure el farcell pla que l’home portava als braços, en Kote es va animar.
—Aaah! La post de suport! —En Kote va fer un somriure cansat—. Em sap greu, Graham. Fa tant de temps que gairebé no me’n recordava.
En Graham li va dedicar una mirada d’estranyesa.
—Quatre mesos no és gaire temps per a una fusta que ve d’Àrien, tenint en compte com són de dolents els camins.
—Quatre mesos —va repetir en Kote—. Poden semblar una eternitat si estàs esperant alguna cosa —es va afanyar a afegir, en veure que en Graham l’observava. Va mirar de fer un somriure tranquil·litzador, però li va sortir una mica feble.
De fet, el mateix Kote semblava una mica feble. No ben bé malaltís, sinó més aviat desmenjat. Macilent. Com una planta que ha estat traslladada a un tipus de terra inadequat i, en faltar-li algun nutrient vital, ha començat a marcir-se.
En Graham notava la diferència. Els gestos de l’hostaler no eren tan exagerats. La seva veu no era tan profunda. Ni tan sols els seus ulls eren tan brillants com feia un mes. El color semblava més apagat. Eren menys escuma de mar, menys gespa verda que abans. Ara eren com mala herba de riu, com el cul d’una ampolla de vidre verd. Abans els seus cabells eren lluents, del color de la flama. Ara semblaven… rojos. De color pèl-roig i prou.
En Kote va retirar la tela i va mirar a sota. La fusta era de color carbó, amb una veta negra, i feixuga com una planxa de ferro. Hi havia tres ganxos fixats a sobre d’una paraula cisellada a la fusta.
—«Insensatesa» —va llegir en Graham—. Un nom ben estrany per a una espasa.
En Kote va assentir amb el cap i va fer un posat inexpressiu.
—Quant et dec? —va preguntar en veu baixa.
En Graham va reflexionar un moment.
—Després del que em vas donar per comprar la fusta… —Hi havia una espurna múrria als ulls de l’home—. Un amb tres més o menys.
En Kote li va lliurar dos talents.
—Queda’t el canvi. És una fusta difícil de treballar.
—Això és ben cert —va dir en Graham força satisfet—. Si hi passava la serra era dura com la pedra. Provava amb un enformador, semblava ferro. Els renecs que vaig deixar anar. I, en acabat, no la vaig poder socarrar.
—Ja me n’he adonat —va dir en Kote amb un esquitx de curiositat, passant un dit pel solc més fosc que dibuixaven les lletres a la fusta—. Com t’ho vas fer?
—Bé —va dir en Graham amb aire de suficiència—, després de perdre mitja jornada, la vaig portar al ferrer. El noi i jo vam aconseguir cremar-la amb un ferro roent. Per ennegrir-la vam estar més de dues hores! No va deixar anar ni un fil de fum, però feia pudor de cuir vell i de trèvol. Maleïda post! Quina mena de fusta no crema?
En Graham va esperar uns moments, però l’hostaler no va donar senyals d’haver-lo sentit.
—Així doncs, on vols que la pengi?
En Kote es va revifar prou per mirar al seu voltant.
—Em penso que ja ho faré jo. La veritat és que no he decidit encara on la posaré.
En Graham va deixar un grapat de claus de ferro i es va acomiadar de l’hostaler. En Kote es va quedar a la barra, passant les mans ociosament per damunt de la fusta i la paraula. Poc després en Bast va sortir de la cuina i va mirar per sobre de l’espatlla del seu mestre.
Hi va haver un llarg silenci, com un tribut pagat als morts.
Finalment, en Bast va parlar en veu alta:
—Et puc fer una pregunta, Reshi?
En Kote va somriure plàcidament.
—Sempre, Bast.
—Una pregunta empipadora?
—Acostumen a ser les úniques que valen la pena.
Durant un instant es van quedar mirant en silenci l’objecte que hi havia damunt la barra, com si provessin de memoritzar-lo. «Insensatesa.»
En Bast va estar una estona provant de dir alguna cosa, obrint la boca i, després, tancant-la amb expressió contrariada, abans de tornar-ho a intentar.
—Vinga, buida el pap! —va dir en Kote finalment.
—Què pensaves? —va dir en Bast amb una barreja estranya de confusió i inquietud.
En Kote va trigar una bona estona a respondre:
—Acostumo a pensar massa, Bast. Els meus èxits més grans van resultar de decisions que vaig prendre quan vaig deixar de pensar i em vaig limitar a fer el que em semblava correcte. Encara que no hi hagués cap explicació bona per al que feia. —Va somriure amb melangia—. Encara que hi hagués molt bones raons per no fer el que feia.
En Bast es va passar una mà per un costat de la cara.
—Així doncs, mires de no fer-te enrere de les teves decissions?
En Kote va vacil·lar.
—Bé ho podries dir així —va reconèixer.
—Bé ho podria dir així jo, Reshi —digué en Bast amb aire de suficiència—. Tu, en canvi, ho complicaries tot sense necessitat.
En Kote va arronsar les espatlles i va tornar a mirar la post de suport.
—Suposo que només li he de buscar un lloc.
—Aquí fora? —va preguntar en Bast amb expressió horroritzada.
En Kote va fer un somriure malintencionat que li va il·luminar el rostre.
—I tant —va dir, assaborint la reacció d’en Bast. Va dedicar una mirada especulativa als murs i va arronsar els llavis—. Per cert, on la vas entaforar?
—A la meva cambra —va reconèixer en Bast—. Sota el llit.
En Kote va assentir distretament, mirant encara els murs.
—Doncs vés a buscar-la.
Va fer un petit gest amb una mà per fer-lo marxar i en Bast se’n va anar de pressa, tot emmurriat.
Quan en Bast va tornar a l’habitació amb una beina negra penjant d’una mà, sobre la barra hi havia tot d’ampolles lluents, i en Kote era dret damunt el taulell, ara buit, entre les dues bótes feixugues de roure.
En Kote es va deturar en l’acte de col·locar la post de suport damunt una de les bótes i va cridar, consternat:
—Vigila, Bast! Estàs portant una dama, no pas giravoltant amb una mossa en un ball de patacada.
En Bast va parar en sec i la va agafar obedientment amb totes dues mans per recórrer la resta del camí fins a la barra.
En Kote va clavar un parell de claus a la paret, va entortolligar-hi una mica de filferro i va penjar-hi la post de suport.
—Passa-me-la, vols? —va dir amb la veu estranyament trencada.
En Bast l’hi va acostar amb les dues mans. Per un moment semblava un escuder oferint l’espasa a un cavaller d’armadura brillant. Però allà no hi havia cap cavaller, només un hostaler, només un home amb un davantal que es feia dir Kote. Va agafar l’espasa de les mans d’en Bast i va redreçar l’esquena, dret sobre el taulell de darrere la barra.
Va treure l’espasa de la beina sense fer floritures. L’arma, d’un blanc grisenc i mat, va brillar a la llum de la tardor que omplia l’estança. Semblava nova. No estava oscada ni rovellada. No hi havia ratllades brillants que marquessin el costat gris i mat de la fulla. Però encara que no estigués deteriorada, era antiga. I tot i que era evident que es tractava d’una espasa, no era corrent. Si més no, a cap habitant d’aquell poble no l’hi hauria semblat. Feia l’efecte que algun alquimista hagués destil·lat una dotzena d’espases, i quan el gresol s’havia refredat, el que jeia al fons era això: una espasa en la seva forma més pura. Era esvelta i elegant. Era mortal com una pedra esmolada per les aigües ràpides d’un riu.
En Kote la va sostenir un moment amb mà ferma.
Tot seguit va col·locar-la a la post de suport. El metall blanc grisenc va brillar sobre la roah fosca. Encara que se’n podia veure el mànec, era prou fosc perquè fos gairebé indistingible de la fusta. La paraula que hi havia a sota, negra sobre la negror, semblava fer un retret: «Insensatesa».
En Kote va baixar i en Bast i ell es van quedar l’un al costat de l’altre mirant-la, sense dir res.
En Bast va trencar el silenci:
—La veritat és que és impressionant —va dir, com si li costés admetre-ho—. Però… —Es va estremir mentre provava de trobar les paraules adients.
En Kote li va donar una plantofada a l’esquena amb una alegria estranya.
—No et preocupis per mi. —Ara semblava més animat, com si l’activitat li hagués donat energia—. M’agrada —va dir amb una convicció sobtada, i va penjar la beina negra d’un dels ganxos de la post de suport.
Hi havia coses per fer. Ampolles per netejar i tornar al seu lloc. El dinar per preparar. Els plats del dinar per rentar. Durant una estona, l’ambient va ser alegre i atrafegat. Mentre treballaven, tots dos van conversar sobre assumptes sense gaire rellevància. I encara que anaven sense parar d’una banda a l’altra, resultava evident que tenien poques ganes d’acabar el que estaven fent, com si tinguessin por d’enllestir la feina i que el silenci tornés a omplir l’habitació.
Llavors va succeir una cosa estranya. Es va obrir la porta i el soroll es va infiltrar a pleret dins la Pedra Fita com una ona suau. Un grup de gent es va afanyar a entrar, parlant i deixant caure farcells a terra. Van escollir taules i van deixar les capes als respatllers de les cadires. Un individu que duia una cota de malles gruixuda es va treure l’espasa i la va repenjar a una paret. Dos o tres homes duien ganivets al cinturó. Quatre o cinc van demanar cervesa.
En Kote i en Bast els van observar uns moments abans d’entrar en acció amb moviments suaus. En Kote va somriure i va començar a servir copes. En Bast va sortir com una fletxa per veure si hi havia cavalls que calgués posar a l’establa.
Al cap de deu minuts, la fonda era un lloc diferent. Les monedes dringaven a la barra. Van col·locar formatge i fruita en plats i van penjar un perol d’aram a bullir a poc a poc a la cuina. Els homes van canviar de lloc taules i cadires per encabir-hi el grup, de gairebé una dotzena de persones.
En Kote els anava identificant a mesura que entraven. Dos homes i dues dones, carreters colrats pels anys vivint al ras i feliços de poder passar una nit a recer del vent. Tres guàrdies de mirada dura que feien olor de ferro. Un calderer panxut, de somriure fàcil, que mostrava les poques dents que li quedaven. Dos joves, un de ros i un de bru, ben vestits i d’accent culte, viatgers prou assenyats per unir-se a un grup més gran que els oferiria protecció al camí.
Van trigar un parell d’hores a instal·lar-se. Van regatejar pel preu de les cambres. Hi va haver discussions amistoses sobre qui dormiria amb qui. Van anar a buscar el més indispensable als carros i a les alforges. Van demanar que els preparessin banyeres i els van escalfar aigua. Van dur fenc als cavalls i en Kote va omplir d’oli tots els llums.
El calderer es va afanyar a sortir per aprofitar la darrera claror del dia. Va recórrer els carrers del poble amb la carreta de dues rodes tirada per una mula. Els infants s’hi van aplegar al voltant, demanant llaminadures, històries i ardits.
Quan va quedar clar que no els donarien res, la majoria va perdre l’interès. Van formar una rotllana amb un nen al mig i van començar a picar de mans, seguint el compàs d’una cançó infantil que ja era molt vella quan els seus avis la cantaven:
Quan es tenyeix de blau el foc de la llar,
que heu de restar?, que heu de restar?
Fugiu cames ajudeu-me, fugiu i amagueu-me.
Rient, el nen del mig va provar de trencar la rotllana mentre els altres infants l’empenyien.
—Calderer —va anunciar l’ancià amb veu sonora—. Adobaperols. Bon esmolet. Saurí expert. Fullamare. Suro tallat. Fulards de seda del gran poblat. Paper de cartes. Menjar ensucrat.
Això va atreure l’atenció dels infants, que van tornar en munió al seu costat. Van muntar una petita desfilada mentre l’home caminava pel carrer, cantant:
—Bon cuiram. Pebre blanc. Blonda fina i ploma brillant. El calderer serà al poble fins al vespre i marxarà demà. Avui treballa fins al capvespre. Vine, dona. Vine, damisel·la, tinc aigua de roses i delicada tela.
Al cap d’un parell de minuts es va instal·lar a la porta de la Pedra Fita, va muntar la mola i es va posar a esmolar un ganivet.
Mentre els adults es començaven a agrupar al voltant de l’ancià, la mainada va tornar al seu joc. Una nena al mig de la rotllana es va posar una mà a sobre dels ulls i va provar d’enxampar els altres infants mentre fugien, picant de mans i cantant:
Quan els seus ulls són negres com gola de llop,
cap a on tocar el dos?, cap a on tocar el dos?
Lluny i a dos dits, són aquí.
El calderer atenia tothom per torns, de vegades dos o tres clients alhora. Bescanviava ganivets esmolats per ganivets esmussats i una moneda petita. Venia tisores i agulles, cassoles d’aram i flascons que les dones casades amagaven de pressa després de comprar-los. Comerciava amb botons, bossetes de canyella i sal. Llimones de Tinué, xocolata de Tarbean, banya polida d’Aerueh…
Mentrestant els infants continuaven cantant:
Heu vist un home sense rostre?
Van com fantasmes de poble en poble.
Quina una en faran?, quina una en faran?
Els Xandrian, els Xandrian.
En Kote va suposar que els viatgers feia més o menys un mes que anaven junts, prou temps per sentir-se còmodes els uns amb els altres, però no suficient per barallar-se per coses petites. Feien olor de cavalls i de pols del camí. L’hostaler la va aspirar com si fos perfum.
El millor de tot era el soroll. Cuir grinyolant. Homes rient. El foc esclafia i petarrellejava. Les dones coquetejaven. Algú fins i tot va tombar una cadira. Per primera vegada en molt de temps no hi havia silenci a la fonda Pedra Fita. O, si n’hi havia, era massa feble per ser observat, o estava massa ben amagat.
En Kote era enmig de tot allò, sempre en moviment, com un home vigilant una màquina grossa i complicada. Amb una cervesa a punt en el mateix moment que una persona la demanava, parlava i escoltava en la mesura adient. Reia els acudits, encaixava mans, somreia i s’enduia les monedes d’una revolada com si de debò li calguessin els diners.
Després, quan va arribar el temps de les cançons i tothom havia cantat les seves preferides i encara en volien més, en Kote els va dirigir des de darrere la barra, picant de mans per marcar el compàs. Amb el foc resplendint als seus cabells, va cantar «Calderer assaonador», més versos dels que qualsevol d’ells havia sentit mai, i a ningú no li va importar gens ni mica.
Hores després, la taverna irradiava calidesa i jovialitat. En Kote estava agenollat davant la llar alimentant el foc, quan algú va parlar darrere seu.
—Kvothe?
L’hostaler es va girar amb un somriure desconcertat.
—Senyor?
Era un dels viatgers ben vestits, el ros, i tentinejava una mica.
—Vós sou en Kvothe.
—Kote, senyor —va respondre en Kote amb el to indulgent que les mares fan servir amb els fills i els hostalers fan servir amb els borratxos.
—Kvothe el Sense Sang —va insistir l’home amb la persistència obstinada dels embriacs—. La vostra cara em sonava, però no sabia de què. —Va somriure, orgullós, i es va donar uns copets al nas amb el dit—. Us he sentit cantar i he sabut que éreu vós. Us vaig sentir una vegada a Imre. Després em vaig fer un tip de plorar. Mai no he sentit res igual ni abans ni després. Em vau trencar el cor.
Les frases del jove s’anaven desgavellant, però la cara es mantenia seriosa mentre continuava parlant:
—Sabia que no podíeu ser vós. Però m’he pensat que sí. Encara que… Però quin altre home té els vostres cabells? —Va sacsejar el cap, intentant espavilar-se sense èxit—. Vaig veure el lloc d’Imre on el vau matar. Al costat de la font. Les pedres estan totes esmipolades. —Va corrugar les celles i es va concentrar en la paraula—. Esmicolades. Diuen que ningú no les pot arreglar.
L’home ros va fer una altra pausa. Va tancar els ulls una mica per enfocar millor. Semblava sorprès per la reacció de l’hostaler.
L’home pèl-roig somreia ensenyant les dents.
—Voleu dir que m’assemblo a en Kvothe? Al famós Kvothe? Jo mateix ho he pensat sempre. Tinc un gravat d’ell a la rebotiga. El meu ajudant sempre en fa burla. Us faria res dir-li el que m’acabeu de dir?
En Kote va tirar un últim tió al foc i es va aixecar. Però quan s’allunyava de la llar, una de les cames se li va torçar i va caure feixugament a terra, bolcant una cadira.
Alguns dels viatgers se li van acostar a corre-cuita, però l’hostaler ja era dempeus, fent signes a la gent perquè tornés a seure.
—No, no. Estic bé. Em sap greu haver sobresaltat tothom.
Malgrat el seu somriure, era evident que s’havia fet mal. Tenia la cara contreta a causa del dolor i es va recolzar feixugament en una cadira.
—Fa tres estius se’m va clavar una fletxa al genoll quan travessava l’Eld. De tant en tant em fa figa. —Va fer una ganyota de dolor i va afegir en to nostàlgic—: Això és el que em va fer renunciar a la bona vida del camí. —Havia allargat la mà per tocar-se amb tendresa la cama, doblegada en un angle estrany.
Un dels mercenaris va parlar en veu alta:
—Jo hi posaria un cataplasma, o s’inflarà molt.
En Kote es va tocar la cama novament i va assentir amb el cap.
—Veig que hi enteneu, senyor. —Es va girar cap a l’home ros que era dret al costat del foc, vacil·lant lleugerament—. Em podríeu fer un favor, fill meu?
L’home va assentir sense dir res.
—Tanqueu el tub. —En Kote va assenyalar la xemeneia—. Bast, em vols ajudar a pujar l’escala?
En Bast se li va acostar a corre-cuita i es va passar el braç d’en Kote al voltant de les espatlles. En Kote s’hi va repenjar i, coixejant, va anar cap a la porta i va pujar l’escala.
—Fletxa a la cama? —va preguntar en Bast a mitja veu—. De debò et fa tanta vergonya haver patit una petita caiguda?
—Gràcies a Déu que ets tan babau com ells —va dir en Kote amb aspresa així que van ser fora de la vista de tothom. Va començar a renegar a mitja veu mentre pujava uns quants esglaons més. Era evident que tenia el genoll il·lès.
En Bast va fer uns ulls com unes taronges i després va entretancar-los.
En Kote es va aturar dalt de l’escala i es va fregar els ulls.
—N’hi ha un que sap qui sóc —va dir, arrufant les celles—. Sospita.
—Quin? —va preguntar en Bast amb una barreja de ràbia i aprensió.
—Camisa verda, cabells rossos. El que era més a prop meu al costat de la llar de foc. Dóna-li alguna cosa per fer-lo dormir. Ja ha estat bevent. Si es desmaia, no se n’estranyarà ningú.
En Bast va reflexionar breument.
—Malsonera?
—Mhenka.
En Bast va aixecar una cella, però va fer que sí amb el cap.
En Kote es va redreçar.
—Escolta tres vegades, Bast.
En Bast va parpellejar un cop i va assentir.
En Kote va parlar en un to sec i net:
—Jo era un escorta amb llicència municipal de Ràlien. Ferit mentre defensava amb èxit una caravana. Fletxa al genoll dret. Fa tres anys. A l’estiu. Un mercader ceàldic, agraït, em va donar diners per obrir un hostal. Es deia Dèolan. Viatjàvem procedents de Purvis. Esmenta-ho de passada. Ho tens?
—Et sento tres vegades, Reshi —va respondre en Bast cerimoniosament.
—Vés-hi.
Mitja hora després, en Bast va portar una escudella a l’habitació del seu mestre i el va tranquil·litzar dient-li que al pis de sota tot anava bé. En Kote va assentir amb el cap i li va donar instruccions precises perquè no el destorbés la resta de la nit.
Quan en Bast va tancar la porta darrere seu, la seva cara era de preocupació. Es va quedar dret dalt de l’escala una bona estona, pensant què podia fer.
És difícil saber què l’amoïnava tant. A en Kote no se’l veia afectat. Però potser sí que es movia una mica més a poc a poc, i potser sí que la petita espurna que l’activitat de la nit li havia encès als ulls ara era més somorta. De fet, amb prou feines se li veia. De fet, tal vegada li havia desaparegut del tot.
En Kote va seure davant del foc i va prendre el sopar amb gestos mecànics, com si només busqués un lloc dintre seu per guardar-hi el menjar. Després de l’últim mos es va quedar amb la mirada perduda, sense recordar què havia menjat ni quin gust tenia.
El foc va petar, i això el va fer parpellejar i recórrer visualment l’habitació. Es va mirar les mans, que descansaven a la falda, l’una cargolada dins l’altra. Al cap d’un moment, les va aixecar i les va obrir, com per escalfar-les davant el foc. Eren gràcils, amb els dits llargs i delicats. Se les va mirar amb atenció, com si esperés que fessin alguna cosa pel seu compte. Després les va deixar a la falda, les va posar l’una sobre l’altra i va tornar a contemplar el foc. Inexpressiu, immòbil, es va estar assegut fins que només hi va quedar cendra grisa i brases que cremaven sense flama.
Mentre es desvestia per ficar-se al llit, el foc va revifar. La llum rogenca li va dibuixar unes línies tènues al cos, a l’esquena i als braços. Totes les cicatrius eren llises i argentades, i el senyalaven com el llamp, com línies de records dolços. La flamarada les va revelar totes breument, ferides velles i noves. Totes les cicatrius eren llises i argentades menys una.
El foc va vacil·lar i va morir. El son el va anar a trobar com una amant en un llit buit.
Els viatgers van marxar l’endemà de bon matí. En Bast va atendre’n les necessitats mentre explicava que el seu mestre tenia el genoll molt inflat i no es veia amb cor de baixar l’escala tan d’hora. Tothom ho va entendre, llevat del jove ros, massa atordit per entendre res. Els guàrdies van intercanviar somriures i van posar els ulls en blanc mentre el calderer feia un sermó improvisat sobre el tema de l’abstinència. En Bast va recomanar alguns remeis desagradables per a la ressaca.
Quan van haver marxat, en Bast va atendre la fonda, la qual cosa no suposava gaire feina, ja que no hi havia clients. Es va passar gairebé tota l’estona mirant de trobar maneres d’entretenir-se.
Poc després del migdia, en Kote va baixar els esglaons i se’l va trobar trencant nous sobre la barra amb un llibre feixuc relligat en cuir.
—Bon dia, Reshi.
—Bon dia, Bast —va dir en Kote—. Cap novetat?
—El noi dels Òrrison ha vingut a fer-nos una visita. Volia saber si ens calia carn de xai.
En Kote va assentir amb el cap, gairebé com si ja s’ho hagués imaginat.
—Quanta n’has encarregat?
En Bast va fer una ganyota.
—No m’agrada gens la carn de xai, Reshi. Té gust de mitenes molles.
En Kote va arronsar les espatlles i se’n va anar cap a la porta.
—He de fer uns quants encàrrecs. Vigila això, vols?
—Sempre ho faig.
Fora de la fonda Pedra Fita, al camí de terra que travessava el centre del poble, l’aire era immòbil i aclaparador, el cel era una extensió monòtona i grisa de núvols. Semblava que havia de ploure però hi faltava l’energia necessària.
En Kote va travessar el carrer fins a la porta de la forja, que era oberta. El ferrer duia els cabells molt curts i tenia una barba espessa i serrada. Mentre en Kote l’observava, va ficar amb cura un parell de claus a la virolla de la fulla d’una dalla i la va fixar fermament en un mànec corb de fusta.
—Hola, Caleb.
El ferrer va repenjar la dalla a la paret.
—Què puc fer per vós, mestre Kote?
—A tu també t’ha vingut a fer una visita el noi dels Òrrison? —En Caleb va assentir—. Continuen perdent ovelles? —va preguntar en Kote.
—La veritat és que ja n’han trobat unes quantes. Esventrades de manera terrible, gairebé desfetes.
—Llops? —va preguntar en Kote.
El ferrer va arronsar les espatlles.
—Ja sé que és estrany en aquesta època de l’any, però quina altra cosa podria ser? Un ós? Suposo que estan venent els animals que no poden vigilar perquè van escassos de mà d’obra.
—Escassos de mà d’obra?
—Per culpa dels impostos han hagut d’acomiadar el jornaler, i el fill gran es va allistar a l’exèrcit del rei al principi de l’estiu. Ara és fora, lluitant contra els rebels a Menat.
—Meneras —va corregir en Kote en to amable—. Si tornes a veure el seu fill, fes-li saber que jo estaria disposat a comprar-ne unes tres meitats.
—Ho faré. —El ferrer va dedicar a l’hostaler una mirada de complicitat—. Alguna cosa més?
—Bé. —En Kote va apartar els ulls, cohibit de sobte—. Em preguntava si tindries alguna barra de ferro per aquí —va dir, sense mirar el ferrer als ulls—. No cal que sigui res de l’altre món. El simple ferro en lingots de tota la vida serviria.
En Caleb va riure per sota el nas.
—No sabia si al final vindries o no. El vell Cob i els altres ho van fer abans-d’ahir. —Es va acostar a un banc de treball i va aixecar una peça de lona—. En vaig fer un parell de més per si de cas.
En Kote va agafar una barra de ferro d’uns seixanta centímetres de llarg i la va brandar amb una mà com aquell qui res.
—Ets un home intel·ligent.
—Conec la meva feina —va dir el ferrer amb aire de suficiència—. Necessites res més?
—Doncs sí —va dir en Kote mentre es col·locava la barra de ferro còmodament a l’espatlla—. Hi ha una altra cosa. No et deuen pas sobrar un davantal i un parell de guants de forja?
—Potser sí —va dir en Caleb en to vacil·lant—. Per què?
—Darrere la fonda hi ha un pam de terra amb esbarzers. —En Kote va fer un gest amb el cap en direcció a la fonda—. Estic pensant a arrencar-los per poder-hi fer un hort l’any vinent. Però no m’agradaria deixar-m’hi la meitat de la pell.
El ferrer va assentir i va indicar amb un gest a en Kote que el seguís a la rebotiga.
—En tinc un joc vell —va dir mentre treia un parell de guants pesants i un davantal rígid de cuir; l’un i l’altre socarrats en alguns llocs i empastifats de greix—. No són gaire macos, però suposo que t’estalviaran el pitjor.
—Quant en vols? —va preguntar en Kote, traient la bossa dels diners.
El ferrer va sacsejar el cap.
—Amb una iota n’hi hauria prou. No ens serveixen de res ni a mi ni al noi.
L’hostaler li va lliurar la moneda i el ferrer va entaforar el davantal i els guants dins un sac vell de xarpellera.
—Estàs segur que ho vols fer ara? —va demanar el ferrer—. Fa temps que no plou. La terra serà més tova a la primavera, després del desglaç.
En Kote va arronsar les espatlles.
—L’avi sempre em deia que la tardor és l’època d’arrencar de soca-rel allò que no vols que et torni a molestar. —En Kote va imitar la veu trèmula d’un ancià—: «Als mesos primaverals les coses són massa plenes de vida. A l’estiu, són massa fortes i no cedeixen. A la tardor…». —Va mirar les fulles canviants dels arbres que els envoltaven—. «La tardor és l’època bona. A la tardor tot està cansat i disposat a morir.»
Aquella mateixa tarda, en Kote va enviar en Bast a recuperar hores de son. Després es va moure lànguidament per la fonda, fent feines de poca importància que havien quedat pendents la nit abans. No hi havia clients. Quan la nit va arribar per fi, va encendre els llums i va començar a fullejar un llibre, sense gaire interès.
Se suposava que la tardor era l’època més atrafegada de l’any, però ara els viatgers escassejaven. En Kote sabia, amb una certesa trista, que l’hivern seria força llarg.
Va tancar la fonda d’hora, una cosa que no havia fet mai. No es va molestar a escombrar; el terra no ho necessitava. No va fregar les taules ni la barra; no s’havien fet servir. Va netejar un parell d’ampolles, va tancar la porta amb clau i se’n va anar al llit.
No hi havia ningú a prop que notés la diferència. Ningú, tret d’en Bast, que observava el seu mestre i esperava, amoïnat.